Assaig al Poliorama. La cortina tirada. Així que entrem al local, a través de la cortina, veiem les ombres dels actors i les veus ens arriben amb feblesa. Reconeixem la silueta de Pous i Pagès, dirigint l'obra. […]

No ens atrevim a interrompre aquest treball tan conscient. Seiem de cara a l'escena. Aprofitant una petita pausa, Pous i Pagès ens presenta Carme Montoriol.

Carme Montoriol ens explica alguna cosa de la seva obra.

—Sí. El tema direu que és atrevit. No us l'explicaré per a no defraudar l'interès de l'espectador i per a no posar-vos en el compromís d'haver de transcriure'l. Aquest tema i la tragèdia que hi viu no són explicats per mi, sinó que provenen del caràcter dels personatges.

—M'han dit que és un drama d'ambient barceloní.
—Sí. Però el seu barcelonisme no és pas extern. Res de localismes i noms propis de la nostra ciutat. El localisme de L'huracà és, en el fons, el caràcter dels personatges. Llevat d'això l'obra podria passar a qualsevol altre lloc.

—Tres actes?
—Tres actes. Al començament, el primer acte és el de més moviment. Hi entra tota la companyia. Presentació de tipus i d'ambient. En aquest acte enfoco de ple el problema. Aquest primer acte, de fet, no assenyala cap camí ni res. Es desenvolupa d'una manera, com podria desenvolupar-se d'una altra. L'objecte –presentació– és a bastament resolt tal com està.

—I els següents?
—Als segon i tercer acte hi entrem de fet, quatre personatges sols. El segon acte, sobretot, ve a ésser només un diàleg. Un diàleg entre els personatges representats per la senyora Nicolau i el senyor Estivill. El tercer acte és fet a base de quatre personatges sols.

—Un 'tour de force', aquest de moure un drama amb només quatre personatges?
—Sí. Però d'altra banda el tema m'hi ha obligat. Veieu? Ací sí que no he pogut escriure res més del que el drama em demanava. Un cop plantejat el problema m'ha calgut cenyir-me al desenvolupament gairebé d'una manera fatal. Cap escena secundària. Cap tipus secundari. Només l'essència del drama, fill d'uns caràcters que porta a un resultat que no pot fallar i que porta al final que lògicament correspon. Només amb una intensitat i una densitat molt gran de tema podreu explicar-vos que pugui mantenir dos actes amb quatre personatges.

"Carme Montoriol ha fet, amb L'huracà, que s'estrena demà a la nit al Poliorama, un drama d'alta burgesia barcelonina", L'Instant, 24 de gener de 1934.

* * *

—Sabem que els tallers d'en Joan Sallet, de Sabadell, imprimeixen la seva traducció catalana dels sonets complets de Shakespeare.
—Avui mateix m'ha promès que quedarien enllestits el primer de febrer.

—Podria dir-nos quatre paraules d'aquesta traducció?
—Enamorada de l'obra de Shakespeare, vaig transcriure al català, fa uns quatre anys, i per al meu sol plaer, alguns dels sonets, triats precisament entre aquells que encara no havien estat mai traduïts. En tenia una trentena, quan un dia, a l'Institut d'Estudis Catalans, vaig llegir-los al meu estimat mestre Pompeu Fabra, el qual, benvolgut, volgué no trobar-los massa dolents i m'encoratjà a seguir la traducció. Des d'aquell moment vaig proposar-me donar la versió completa. La tasca era llaga i difícil. Sovint creia que flaquejaria, que no podria dur-la a cap. Però l'admiració gran que sentia pels sonets i el desig fervent que aquells catalans, als quals el desconeixement de l'anglès impossibilitava de fruir llurs belleses en l'original, poguessin, almenys, fer-se una lleugera idea de llur gran valor poètic, em sostingueren en la tasca fins al final. Primer traduïa els que a mi em semblaven millors. Fins que un dia vaig dir-me: ¿per què, si has de traduir-los tots, no ho fas per ordre? I així vaig continuar, metòdicament. […]

—Ha conservat el mateix ritme i la mateixa estructura dels Shakespeare's Sonnets?
—Sí. Els sonets de Shakespeare, com tots els dels poetes elisabetans, es componen de tres quartets de rima alterna deslligats entre sí, i de dos versos últims apariats. Com en Morera i Galícia en la seva Selecta, m'he subjectat a aquesta forma shakesperiana, perquè, a més d'adaptar-se perfectament al català, té el gran avantatge, segons el meu criteri, de conservar, en tot el que és possible en una traducció, una part, almenys, de la força que tenen en l'original, aquells dos versos finals que vénen a ésser la concreció de la idea expressada i desenrotllada en els dotze primers versos del sonet. Amb comptadíssimes excepcions, és clar, la meva versió catalana coincideix ratlla per ratlla amb l'original. Algun autor (en cita un de francès) ha volgut traduir-los en sonets clàssics. Aquest mateix classicisme perjudica la fidelitat i la frescor primitives. Tampoc resulten les traduccions en prosa.

—La nostra llengua ha arribat a un punt de maduresa i elasticitat tals que s'adapta, sense cap necessitat de colpejar-la, a qualsevol idioma. Tanmateix, no ha topat, en el transcurs de la traducció, amb alguna dificultat d'ordre filològic?
—No. De totes les llengües, la nostra, és la més elàstica; és potser la que té més monosíl·labs. Aquesta particularitat facilita sobre manera les traduccions. He tingut ocasió de comprovar-ho moltes vegades.

R. Pei: "La poetessa Carme Montoriol i Puig ens parla de la seva traducció en bloc dels sonets de Shakespeare", La Nau, 6 de gener de 1928.