No és, però, fins l'any 1928, amb la publicació de la traducció completa i en vers d'Els Sonets de Shakespeare, que Carme Montoriol serà reconeguda com a escriptora i es farà un lloc destacat en el món de les lletres catalanes. El llibre, prologat per Alexandre Plana, és dedicat a Pompeu Fabra. La crítica del moment va coincidir a remarcar la vàlua de la traducció tot destacant –en relació amb altres traduccions fragmentàries ja existents– la superioritat de la versió montorioliana, fonamentada, d'una banda, en una hàbil utilització de l'eina lingüística –el seu català es perfilava modernitzat, fluid, depurat d'arcaismes–; de l'altra, en el respecte del ritme i la musicalitat del vers shakespearià.

Anna M. Velaz: "Aproximació biobibliogràfica i aspectes de la narrativa de Carme Montoriol: dos contes inèdits", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos (Figueres), núm. 33, 2000.

* * *

Carme Montoriol és un dels nostres autors dramàtics amb més vocació per a manipular el llevat tràgic de la vida, per a guaitar als seus abismes, per fer-nos sentir els huracans. L'art per a Carme Montoriol no és, sens dubte una joguina, un banal entreteniment, sinó un motiu per a meditar, per a penetrar, amb emoció religiosa, en aquestes veritats essencials de la vida. L'abisme ja ens mostrava aquesta vocació. En L'huracà la referma. […]

Així, si el tema de L'huracà és tèrbol per la seva mateixa essència, Carme Montoriol no es complau a remoure'n la terbolesa. En el fons hi ha certament la qüestió sexual. N'és l'eix o l'ànima del drama. Freud pot ésser al·ludit amb raó. L'huracà és certament una tragèdia freudiana.

Doménec Guansé: "L'huracà, drama en tres actes de Carme Montoriol", La Publicitat, 27 de gener de 1935.

* * *

La qualitat més estimable que hem cregut trobar en aquesta novel·la de Carme Monturiol és, precisament, aquesta discreció expressiva, aquesta castedat de l'esperit que priva l'escriptor de portar la pintura de les passions fins als termes extrems, fins a l'ultrança realista o sentimental. I això és encara més de lloar per quant el tema de la seva novel·la convidava a cada moment l'autor a abusar dels efectes excitants i patològics de la paraula al servei de l'aguda sensibilitat lírica i de la passió irrefrenable de les quals estan saturats els protagonistes de la narració. La passionalitat i el lirisme de Teresa, Marcel·la i Carles són, però, pur reflex de l'ànima lírica i passional de l'autora; i en aquest sentit cal ponderar encara més la seva discreció, perquè aquesta sols pot haver estat assolida mercès a una lluita de cada moment amb la interna força eruptiva del propi temperament. D'aquest lirisme heroicament comprimit, d'aquest realisme heroicament renunciat, resulta precisament tot l'encís d'aquesta novel·la.

Manuel de Montoliu: "C. Montoriol, Teresa o la vida amorosa d'una dona", La Veu de Catalunya, 28 de juny de 1932.

* * *

Carme Monturiol és un dels escriptors catalans que dóna la impressió de seriositat, de preparació en la seva tasca. Abans de publicar les obres pròpies, s'assaja en les traduccions dels sonets de Shakespeare. Magnífica gimnàstica intel·lectual i literària! Hom sap la fortuna amb què en va reeixir. Després dóna a l'escena la seva primera obra teatral. Commou els espectadors i obté un gran èxit de la crítica. Hom diu que la seva obra és la de més qualitat de la temporada en què s'estrena. Hi planteja un problema ambiciós i el resol amb una austeritat exemplar. Després d'aquesta obra, en la qual no és difícil d'observar-hi ressons shakesperians, retorna a Shakespeare i tradueix la Cimbelina. Shakespeare és potser el seu gran amor i entusiasme literari. No és difícil d'endevinar que en la fortitud i delicadesa de Shakespeare, que en en la seva poesia hi veu un ideal.

I això potser es fa encara més sensible que en el seu drama, en la novel·la Teresa, o la vida amorosa d'una dona, que ara acaba de publicar. Abans, però, d'esdevenir novel·lista es tria un mestre, Maurice Baring, del qual tradueix Daphne Adeane. Maurice Baring, com Shakespeare, és també, salvant les distàncies, gran, delicat i poeta. Són ressons que, sense res que perjudici l'originalitat de Carme Monturiol, trobem en la seva obra. Car Carme Monturiol en els mestres no hi cerca motius d'imitació: s'hi cerca ella mateixa, única manera que l'estudi dels mestres i dels clàssics ens sigui profitosa.

Domènec Guansé: "Carme Monturiol", La Rambla, 23 de maig de 1932.

* * *

Coneixíem alguna mostra primicera de la inspiració de Carme Montoriol. La sabíem ardent constructora de somnis, visionària gentil. El seu primer llibre, però, ens la presenta sota un aspecte més heroic. Una versió completa i fidel dels Sonets de Shakespeare és, en efecte, per les seves dificultats, un esforç que cal assenyalar amb pedra blanca i que, indubtablement, serà compensat pels seus fruits.

Algunes pàgines d'aquesta versió dels Sonets són prodigis de gràcia: per exemple, el sonet XCIX que comença 'A la precoç Viola així he parlat'. Totes, però, revelen una artista finíssima i una escriptora que coneix l'ofici. Alegrem-nos, doncs, que siguin mans destres i delicades com les de Carme Montoriol les que hagin fet a la nostra poesia un present tan considerable i, diguem-ho a honor de la traductora, tan compromès.

Tomàs Garcés: "Els sonets de Shakespeare en català", La Publicitat, 11 d'abril de 1928.