Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literària arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l'essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament la cel, cantant tota viva.

En això en Verdaguer fou un creador, en això fou mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a en Verdaguer, aquesta la glòria gran del poeta. [...] en lo d'ésser el restaurador del nostre verb, el creador de la llengua viva del nostre renaixement, en això fuig de tota proporció, de tota estimació, de tota comparació, de tota anàlisi: és senzillament el Poeta de la Catalunya nova.

(Joan Maragall. Jacinto Verdaguer. En Jacinto Verdaguer excursionista. Escrit el 14 de desembre de 1905 i publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya el gener de 1906. Extret de les Obres Completes de la Biblioteca Perenne)