Autors i Autores

Jacint Verdaguer
1845-1902

Narcís Garolera

El món medieval, visible encara en les seves restes arquitectòniques, té per a Verdaguer connotacions positives i és una constant ideològica i estètica en la seva apreciació de la realitat. Amb criteris netament romàntics, Verdaguer valora positivament tot allò que té l'origen en l'edat mitjana, l'època més gloriosa de la història de Catalunya. […]

Anant de viatge o d'excursió, Verdaguer recollia les tradicions i les llegendes que hom li contava, amb la intenció d'aprofitar aquests materials en obres literàries posteriors. En les seves anotacions és ben palès el seu interès per totes les manifestacions del folklore, sobretot el del poble català, que li fa recollir fins i tot les narracions de fets espectaculars ocorreguts en èpoques recents. Davant la història meravellosa o la llegenda elaborada pel poble, Verdaguer actua com un vertader folklorista.» «Pel que fa a l'estil, el recurs sovintejat a l'evocació, la comparació i la imatgeria un punt hiperbòlica -usos retòrics de filiació romàntica- té el contrapunt d'una tècnica descriptiva, basada en l'observació, i d'una naturalitat expositiva que han fet que les impressions viatgeres i excursionistes de Verdaguer hagin estat unànimement considerades un model per a la prosa literària catalana. […]

Verdaguer va ser un escriptor complet, de molts registres. Poeta genial, les seves obres en vers salvaven tota una literatura. Al mateix temps, però, es va aplicar amb encert al conreu de la prosa, el signe més evident de la normalitat literària d'una llengua de cultura. Llegida avui, sense prejudicis ideològics i situada en el seu context, la prosa de Verdaguer produeix una agradable sorpresa: la de trobar-nos davant un escriptor que descriu i opina, en una llengua rica i precisa, no gaire allunyada del registre parlat, i en la qual a penes es nota artifici.

Avui, que alguns escriptors tornen a plantejar el fals dilema d'una llengua literària afectada, excessivament acadèmica, i una escriptura col·loquial, que reprodueixi, sense gaire criteri, les construccions més discutibles del català parlat, la prosa de Verdaguer pot ser encara una guia de bon estil, com ho va ser per als escriptors del seu temps i com ha estat unànimement reconegut per la crítica al llarg de més d'un segle.

(Narcís Garoler.a Sobre Verdaguer. Barcelona: Empúries, 1996)