Autors i Autores

Jacint Verdaguer
1845-1902

Coberta del llibre Canigó.
Coberta del llibre Canigó.
Coberta del llibre Canigó.

Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.

Poema èpic en dotze cants i un epíleg.

Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l'adolescència de l'autor, sembla que l'esquema fou definitivament concebut i l'execució iniciada a l'estiu del 1880; fou editat el 1886. L'acció és situada al s. XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d'un ordre nou. Poema de filiació romàntica, és dedicat «als catalans de França» i canta l'origen d'una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans, els invasors d'un cantó i les fades d'un altre són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil. Aquest és fonamentalment, malgrat la seva filiació guerrera, un somiador, la qual cosa permet a Verdaguer de passar ràpidament per les parts narratives i d'aturar-se en els moments lírics i descriptius.

El poema tingué tot seguit un acolliment entusiàstic i assenyalà el moment més alt de les possibilitats creadores de Verdaguer.

Fou traduït a l'italià, fragmentàriament, el 1888, per Maria Licer; al castellà, el 1889, pel comte de Cedillo; i al francès, el 1889, per J. Tolrà de Bordas, que l'edità amb l'original català al costat, i el 1908 per B. Blazy.

Josep Carner en féu una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. L'òpera Canigó, composta el 1934 per Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, s'estrenà al Liceu de Barcelona el 1953.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana.

* * *

Altres publicacions:

  • Barcelona: Selecta, 1980; 1990.
  • València: Prometeo, 1981.
  • Barcelona: La Gaya Ciencia, 1984.
  • Sabadell: Ausa, 1985.
  • Barcelona: Proa, 1986; 2002.
  • Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992.
  • Barcelona: Quaderns crema, 1995.
  • Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1998 [9a edició]
  • Barcelona: La Galera, 1998.
  • Barcelona: Galerada, 2002.
  • Barcelona: Canigó, 2011.
  • Barcelona: Labutxaca, 2011.
  • Barcelona: Quaderns Crema, 2011.
  • Mataró: L'Atlàntida, 2012.
  • Mataró: Llibres a mida, 2012.