Aquesta tarda explicarà als veïns del seu barri (Valldaura) els avantatges de les noves tecnologies. L'any 2002 va escriure la novel·la Mai per ordinador, prologada per Josep T. Cabot, que parla de la trobada d'una persona gran amb màquines intel·ligents. El llibre, però, no és a les llibreries per problemes judicials amb l'editorial.

—Què és el que no s'ha de fer mai per ordinador?
—Bé, hem de mirar que els ordinadors no supleixin el contacte humà, la interrelació amb les persones.

—I què pensa dela xats, els fòrums, el correu electròinic...
—Doncs que són eines de comunicació extraordinàries.

—Però no permeten el contacte personal.
— Exacte, per això no hem de descuidar mai les relacions humanes. Si coneixem gent a través de l'ordinador, quedem-hi per sopar!

—En el seu llibre explica com serà la vida al 2020
—Sí. I crec fermament que les noves tecnologies ens faran la vida més fàcil. La comòtica i les noves tecnologies ens aportaran avenços i recursos importantíssims, en el camp de la cura de la gent gran, de la medicina i la salut, el confort, les comunicacions... que seran molt benvinguts.

—Recomanaria a adults i gent gran que entrin en contacte amb les noves tecnologies?
—I tant que sí! He vist reportatges de gent gran que fan la descoberta d'Internet i que estan entusiasmats, quan es pensaven que ja no havien fet tot en aquesta vida.

—I vostè, usa l'ordinador?
—Sí, és clar. A casa n'hi havia i vaig ser l'última de la família de posar-m'hi. Vaig fer el pas i vaig adonar.me dels avantatges que proporcionava. És que ja no podem dir 'no' a les tecnologies perquè quedarem sols.

(Zara Morales: Regió7, 3 de juny de 2004)

* * *

—Aquesta novel·la està ambientada en una residència intel·ligent per a la tercera edat, l'any dos mil vint. Explica'm què hi passa.
—D'entrada és d’esperar que per aquelles dates ja viurem en edificis intel·ligents; això vol dir que un ordinador central ho programarà tot: les compres, els menús, l'hora que s'han d'apujar les persianes... Fins i tot sembla ser que les persianes s'apujaran segons la claror del dia; és a dir, que en un dia núvol s'apujaran fins dalt de tot i, en canvi, en un dia de sol, fins la meitat, perquè seran autoregulables.

—Això, Montserrat, no és ciència-ficció...
—No, això arribarà, existeix ja, i en cosa de quinze o vint anys seran així la majoria d'habitatges. La nevera intel·ligent que n'enregistra el contingut, i quan s'acaba, n'encarrega més al supermercat, els mobles anatòmics... A nivell d'edifici gran, és a dir, en una residència geriàtrica, la infraestructura és encara més elaborada. Els residents són gent gran, persones en inferioritat de condicions, que se'ls ha de controlar quan estan sols, tenir cura que no caiguin i es quedin sense poder demanar ajut... Són persones que necessiten vigilància constant, i per tant, una càmera a cada habitació, connectada a l'ordinador central i amb la família, si s'escau, passa a l'instant la informació si hi ha cap problema. Hi ha també una bàscula que, quan un resident va a pesar-s'hi, informa també, a més del pes, de la tensió arterial, les pulsacions, de si hi ha algun aparell o pròtesi que presenta alguna disfunció, i ho comunica al servei mèdic, que s'hi presenta immediatament, si ve al cas. Això canvia coses: la gent gran ja no va a mirar-se la tensió arterial quan toca, sinó que el control és constant.

—T'estic escoltant i m'imagino una residència una mica freda...
—És veritat, em fa una mica de por que a la pràctica sigui així, perquè hi ha el risc que, amb tants aparells, per comoditat, o bé perquè la gent no s'aturi a pensar que pot ser així, es vagin deixant de banda, mica en mica, les relacions humanes. Sense aparells, el contacte humà és constant; s'entra a l'habitació a preguntar-li a l'avi o àvia com es troba, què necessita... És allò de la presència, la companyia... Amb tot informatitzat, s'assegura que tot està sota control i, en realitat, ho està. Es preveuen els riscos, s'eviten ensurts i accidents, però queden en un segon terme el contacte diari, el caliu humà.

—A la Montserrat Vilarmau li agradaria, quan sigui gran, viure en una residència d'aquest tipus?
—No. A veure, una residència d'aquest tipus, equipada amb tots aquests aparells i molts d'altres, per què no? Ara bé, sense sobrepassar els límits ni descuidar coses importants, sense caure en allò de reduir les visites perquè tot va bé, sense oblidar el tu a tu de cada dia. En una residència on la tècnica supleixi el caliu humà, no m'agradaria viure-hi. Ara bé, crec que els avenços científics i tecnològics, si són un ajut per a la qualitat de vida, endavant. És més, quan els edificis intel·ligents vagin arribant, no ens ho preguntaran si ens agraden o no; seran així, és de preveure.

(Fragment de l'entrevista mantinguda amb Ona Catalana, emesa el dia 31 d'octubre de 2002)

* * *

—Mai per ordinador va arrencar d'una idea inicial?
—En certa manera; en el personatge principal hi he projectat molt del que sóc jo en relació amb els avenços tecnològics. Estic convençuda que el seu mal ús pot ser d'efectes negatius. He observat de vegades a les terrasses, persones que sembla ser que han sortit a fer un cafè o un refresc juntes, i al cap de poc de seure, cadascú treu el seu mòbil, cadascú té les seves trucades a fer o a rebre i, al cap de poc, ja no comparteixen res; passen olímpicament l'una de l'altra. El mateix podríem dir d’internet: sí que és un magnífic avenç, però hi ha persones a qui els costa relacionar-se amb els altres i es passen connectades a la xarxa hores i més hores, perdent tot contacte amb el seu entorn i empitjorant així cada vegada més les seves relacions. Considero que aquesta és la part negativa, el perill d'alguns aparells atraients i seductors. Per escriure Mai per ordinador vaig imaginar-me què pot passar a la societat quan s'inventin aparells cada vegada més sofisticats, i em vaig representar mentalment la reacció de les persones més grans, que no havien ni sospitat que podrien arribar a veure coses semblants. En documentar-me llegint llibres de domòtica m'he adonat que comptarem amb aparells molt innovadors que canviaran, i molt, el dia a dia del futur, i en la meva novel·la aquests aparells determinen la forma de vida del moment on està ambientada: l’any dos mil vint. He hagut, doncs, de filar prim, deixant volar la imaginació, però partint d’unes bases diguem-ne sòlides en quan a la vida que es preveu que tindrem.

—Un llibre adreçat a tothom? De qualsevol edat?
—A tot el públic adult, naturalment, però crec que hi ha una franja d'edat a qui pot dir coses interessants: estic parlant de tothom qui, cap a l'any dos mil vint, tindrà més o menys l'edat que en la mateixa té el personatge principal. Serien més o menys els qui actualment ronden la cinquantena; crec que poden identificar-se molt bé amb el personatge principal. Ara bé, els més joves, els més acostumats a la tecnologia, els que no es sorprenen de res perquè potser de petits van aprendre a llegir davant la pantalla d'un ordinador, i que tenen totalment assumit això de la casa intel·ligent del futur, per a ells pot ser també un fet curiós i divertit, en llegir aquest llibre, comprovar el gran trasbals que pot representar per a qui tot això li ve tan de nou.

(Fragment de l'entrevista mantinguda amb la C.O.P.E., emesa el dia 11 de juny de 2002)