De vegades és com si el fet de ser una persona sota sospita, però no acusada directament, calgués agrair-ho com un favor.

Una carta breu, no una citació formal, on se'm convida a una reunió on desitjarien que jo assistís, sense indicar si cal que confirmi, o no, la meva assistència. Me la lliura a mà la coordinadora del centre on treballo. La capçalera convocant és la Direcció General de Sanitat i Seguretat Social, però el nom i la signatura de qui em convoca són il·legibles. Un cop reunits, se'm comunica que el Director General excusa la seva absència, però qui el substitueix presidint la reunió, tampoc s'identifica. Quan aquesta acaba entenc el joc: d'un mercadeig de favors com el que m'han proposat, no en podia quedar constància en cap document públic.

(Sinopsi)