Superherois i papallones

Fins a quin punt l’art pot condicionar o guiar la resposta dels individus davant la realitat? Per als artistes la qüestió és certament incòmoda. Sovint se’ls atorga un poder que no sempre reconeixen —o que no sempre desitgen—, o se’ls reclama una responsabilitat que no sempre estan disposats a gestionar.

La saviesa popular tendeix a situar l’artista per damunt de la resta dels mortals. Afirma el tòpic que, gràcies a l’acció dels artistes, la humanitat té l’oportunitat de rectificar el rumb de la seva existència pels honorables camins del discerniment, la sensibilitat, la bellesa i la bondat. La creença és arrelada, la qual cosa no implica necessàriament que estigui fonamentada en una veritat contrastable. ¿De debò tenen tant de poder els creadors de l’art?

D’entrada, una resposta afirmativa ens obligaria a ignorar el fet que, avui per avui, la influència dels artistes està condicionada per les exigències de la cultura mediàtica (és a dir, mediatitzada per la indústria, la tecnologia i el mercat). Això és: per un univers de pantalles múltiples (que inoculen virtualitat i ubiqüitat en l’experiència, o superficialitat i vacuïtat en les relacions i les mirades), per l’espectacularització de la realitat (o per l’espectacle com a paradigma de comportament), per la postveritat impúdica i la banalització en les comunicacions, per l’avantguarda convertida en moda, per la pèrdua de referents ideològics (sobretot, arran de la caiguda del mur de Berlín), pel traç gruixut —obscè— de l’entreteniment de masses, pel consum omnívor i devastador (que provoca o bé l’acumulació o bé la crema constant de propostes i estils), pel culte impúdic a l’èxit, per l’entronització de l’aparença, per la teatralització de la vida quotidiana, etc. Tot això situa la qüestió en un marc més complex del que potser ens agradaria.

D’altra banda, no podem deixar de preguntar-nos pels mèrits que reuneixen els artistes suposadament redemptors: quines avaluacions han superat que no hagin aprovat altres?, què els legitima quan proporcionen models de comprensió del món?, o quan proposen solucions?, o quan reclamen acció? Quina preparació, quin coneixement, quina capacitat de penetració tenen que no tinguin els seus conciutadans?

Malgrat els interrogants oberts als dos paràgrafs precedents, no crec que ningú vulgui negar que l’art, sobretot l’art que té a veure amb la ficció, és en l’origen de determinades actituds (individuals i socials). Confrontats amb la ficció, activem hàbits i prejudicis, modulem valors, proposem reaccions per defecte davant l’experiència o gestionem tota mena de sentiments de pertinença. Per consegüent, és cert que els que treballen i creen amb la matèria artística, encara que no siguin necessàriament més savis ni més bons que la resta de mortals, encara que no els mogui l’altruisme ni la convicció que calgui millorar res, tenen el poder de canviar el món. O si més no, de modelar-lo una mica. Sigui per bé, sigui per mal.

Fixem-nos en els superherois. Hi ha moltes maneres d’accedir a les incòmodes malles i als atributs fantàstics: la picada inesperada d’una aranya mutant, un gen que desperta després d’una llarga letargia d’anys i panys, un naixement poc comú (potser en un planeta llunyà), l’exposició sobtada a la radiació… Tant se val: en tots els casos s’obsequia un individu més o menys vulgar amb un do del tot imprevist, especial. És habitual que durant un cert període de temps l’afavorit es resisteixi a acceptar la seva nova condició. Més endavant, però, després de superar diversos conflictes i proves, arribarà a la conclusió que el regal diguem-li diví, ben mirat, li proporciona l’oportunitat de ser generós amb els seus congèneres. La idea es resumeix en la coneguda frase que Ben Parker adreça al seu nebot —Spiderman— abans de morir: «Un do extraordinari comporta una gran responsabilitat». El paral·lelisme, per bé que agosarat, és temptador: es pot ser artista sense assumir alguna mena de responsabilitat? Alguna mena de compromís?

(El drama intempestiu (Per una escriptura dramàtica contemporània). Barcelona: Institut del Teatre, Angle Editorial, 2020-2023. En línia)