L'excel·lència de l'espera (sobre 'Magrana', de Joan Navarro)

Garcia Grau, Manel
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

El bon lector de poesia ha hagut d’esperar més de deu anys per poder gaudir d’un nou i excel·lent llibre del poeta i traductor Joan Navarro (Oliva, 1951). I sense més preàmbuls cal dir que aquest és, sense cap mena de dubte, un dels millors llibres de poesia de la literatura catalana de l’any 2004. Certament, ha valgut la pena esperar, tant per la saó vital i la saviesa estilística com per la cura estètica amb què ha estat escrit. Esperem que haver estat publicat per una editorial petita –que fa, això sí, una ingent i remarcable tasca d’edició– no siga impediment per ser ben rebuda i llegida a Barcelona o a Palma, per exemple.
Repetesc: l’excel·lència d’aquest llibre rau absolutament en tot, tant pel corpus de poemes armat, com per la força imatgística, tant per les constants referències a la literatura alemanya i anglosaxona, de les quals se’ns mostra com un gran coneixedor, com pel cabal i el flux dels poemes en prosa, construïts sempre com un tot, alhora individualitzats –com els grans d’una sucosa magrana– i a la vegada incardinats i units a la saba i la pell d’aquest fruit que té tot un seguit de connotacions sensuals i llegendàries.

Generació dels 70
No debades, Navarro és un dels millors poetes de la denominada Generació dels 70 al País Valencià. I un dels que més fermament ha bastit una obra coherent, potent, rica i generosa, en tots els aspectes, des que l’any 1973 obtinguera el primer premi de poesia Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre amb el llibre Grills esmolen ganivets a trenc de por, passant per L’ou de la gallina fosca i el celebrat Bardissa de foc (editats a Llibres del Mall, 1975 i 1981, respectivament), fins La paüra dels crancs (Tres i Quatre, 1986) i Tria personal: 1973-1987 (Edicions de la Guerra, 1992). Dotze anys de silenci poètic que han estat pal·liats, però, amb les seues celebrades traduccions, com ara les d’Amado mio, de Pier Paolo Pasolini, Ossos de sípia, d’Eugenio Montale (amb l’escriptor Octavi Monsonís), pel qual rebé el prestigiós premi Cavall Verd de traducció poètica el 1989, a més de traduir (amb Helge Rutberg) Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter, de Peter Bichsel i, altra vegada amb Octavi Monsonís, Poesies a Beny, de F. T. Marinetti. Una trajectòria que li ha valgut merescudament estar antologat a la major part de les antologies actuals de poesia catalana, de la mateixa manera com a la Katalonska Lirika Dvajsetega Stoletja (Niko Kosier i Janez Menart. Cankarjeva Zalozba. Ljubljana, 1982), Il Pomerio (Gianni Scalia. Elitropia. Reggio Emilia, 1983) i la Poesia catalana contemporània, de Sawada i Felícia Fuster, publicada el 1991 a Tòquio per Edicions Shichosha. Així mateix, la seua obra ha estat traduïda al castellà, l’italià, l’alemany, l’èuscar, l’eslovè, l’hebreu i el portuguès.
Una obra que, bastida al llarg de més de trenta anys amb total solvència i sempre fidel al seu model estilístic i imatgístic, ens ofereix un nou, sucós i excel·lent fruit. I això és així perquè Magrana ens mostra, a l’obrir-la i desmanegar-la i després condimentar-la amb el licor de mots saborosos o amb l’elixir de la mirada esmolada, una poètica del tot depurada, en què cada poema en prosa és un petit, o gran, microcosmos que, unit amb la resta, crea tot un univers. No és gratuït, doncs, que el llibre, dividit en cinc parts, s’inicie amb el poema titulat «Der Untertag der Titanic» i acabe amb el «Valltorta» i amb el titulat «Mireu aquests senyals», perquè tots dos extrems són els extrems de l’ésser humà i, en definitiva, de la història que aquest ha anat bastint dia a dia durant el segle XX: un, perquè la vanaglòria i la pompositat es van veure vençudes per una força de la natura en forma d’iceberg, i els dos darrers, perquè simbolitzen el dia a dia, les llums i les ombres amb què el poeta combat, com un veritable resistent en temps difícils, l’enigma de ser alhora illa i arxipèlag, gra i crosta de la magrana personal. Entre un i els altres, poemes d’un encís cruel, com ara aquells –com per exemple els magnífics «Magatzem d’estels», «Com un llamp», «Mantra», «La llum» i «Allee der Kosmonauten», per citar-ne alguns– des dels quals –o a través dels quals– el jo líric observa, amatent i crític, encisador i profund, com «per damunt del pont uns bombarders s’arrumben cap a Bagdad, cap als manglars del Tigris i de l’Eufrates, cap a Bàssora».

Llibre dur, tendre i culte
Un llibre, per tant, culte i pròxim, dur i tendre, colpidor i vital, en el qual podem trobar reflexions, mai pessimistes o paralitzants, sobre l’existència fugissera –en què s’entreveu la figura de la mort– o la solitud, poemes aforístics i amb una gran càrrega de profunditat moral, poetització d’escenes tendres i alhora crues i, això sempre, les constants intertextualitats –explicades a les «Notes» finals– de la literatura europea, les quals ens permeten entreveure tant Enzensberger, Wittgenstein, Rilke, Grünbein, V. Wolf, Plath, Trakl, Rivas, Helder, Erber i Sterzi, com ara Estellés, Sosan, Bertolucci, Valente i Borges. Un excel·lent llibre, ras i clar, que ens recorda que la bona poesia sempre ens ha de fer gaudir de la saviesa i del món amb el combat i la saó de l’espera. I, com els he dit abans, ha valgut sincerament la pena.

(Article publicat al diari Avui, el 7 d'abril del 2005)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.