Dit obscè (sobre 'Indedent', de Roberto García)

Pascual, Artur
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

De tots els dits de la mà humana, n’hi ha un que destaca per la seva història i la seva evolució. Parlo del dit gros. Mentre que als peus es limita a encapçalar el petit exèrcit unànime dels seus germans, el dit gros de la mà sorprèn a primera vista perquè se’n separa, actua a contracorrent, pretén situar-se al marge de la voluntat general. Tanmateix, no és qüestió de petulància, sinó d’utilitat. El disseny singular del dit oposable va permetre als antropoides manipular objectes amb destresa i convertir-se en aquests micos amb eines que som nosaltres.
Amb el seu afany de portar la contrària als altres dits de la mà, el dit gros els va forçar a recórrer el camí de la tècnica, la civilització, el progrés. Mentrestant, la seva única distracció era indultar o condemnar els gladiadors al circ; però immediatament tornava a la feina. No és el dit que assenyala la lluna, ni el que fa gestos grollers, ni el que simbolitza l’amor, ni el petit explorador de narius, sinó el dit laboriós que construeix les màquines. N’hi ha que pensen que, després d’inventar la bicicleta, el dit gros s’hauria hagut de retirar: ens havia fet la vida més confortable i va poder gaudir d’un oci ben merescut, dedicant-se a passar les pàgines dels llibres amorosament humitejat amb saliva. Però és un dit tossut, va perseverar en el seu dinamisme i ens va obligar a assolir noves cotes de benestar. Va ser la seva perdició.
Paradoxalment, en un món d’avenços tecnològics conquerits pel dit gros, el seu destí ha passat a ser secundari, si no humiliant. I no és només que les màquines que ha creat l’hagin substituït, sinó que una d’aquestes màquines, la més perversa, l’ha fet el seu esclau: el telèfon mòbil. Pare i víctima alhora del progrés imparable, ara és un dit obscè dedicat a satisfer les passions més baixes dels seus amos teclejant frenèticament. L’han convençut que necessita comunicar-se més i millor, que així podrà realitzar els seus somnis de dit, que el minúscul aparell és la seva porta cap a la felicitat, que els altres són la seva salvació, i no l’infern, com pretenia l’intel·lectual francès més lleig i el més comunista de tots els temps, recentment crucificat (i impunement: Sartre és mort i enterrat a sota de tones d’estalinisme) per l’escriptor peruà més formós i més liberal de tots els temps.
A partir d’aquest drama digital contemporani, Robert García (València, 1968) ha construït un espectacle originalíssim trufat de voyeurisme, un híbrid entre teatre i televisió (un mitjà que coneix bé), un peep-reality-show en què els espectadors es poden lliurar sense entrebancs al simulacre de la crueltat en grup, tan habitual a la petita, però matadora, pantalla. Un text sorprenent que posa al descobert la trivialitat de les societats desenvolupades i ens encara amb la nostra condició de consumidors d’ideologia degudament disfressada de diversió. Visca el dit gros!

(Article publicat al diari Avui, el 26 de maig del 2005)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.