Savi fill del dolor (sobre 'Dietari de guerra', d'Emili Piera)

Rodríguez-Castelló, Manel
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Emili Piera (Sueca, 1954) es confirma com una de les veus més sòlides del panorama literari valencià. Sota el format del dietari, l’autor dóna nou impuls a un gènere que sovint desdibuixen l’excés d’academicisme o la tendència a l’anècdota prescindible.
Als qui seguim les columnes d’Emili Piera a la segona plana del Levante i apreciem les excel·lències d’una recepta que sintetitza en unes línies l’agudesa, el rigor i el bon humor de la millor prosa no ens ha sorprés l’eclosió d’aquesta rara flor en el jardí poc irrigat de l’assagisme autòcton. Era qüestió de temps i d’oportunitat, i de dominar amb solvència les armes de l’ofici: amplitud de mires, llibertat de pensament i gran disponibilitat moral. El temps no passa debades en els casos millors. Quant a l’oportunitat, la de la guerra i la contestació global que va suscitar, aquest dietari palesa l’agilitat de l’autor per, a peu d’obra de l’actualitat, assajar anàlisis i inquietar amb preguntes. En el repte, on el més pintat hauria naufragat en un mar d’obvietats o s’hauria marejat amb la quantitat i qualitat de la informació disponible, Piera s’hi mou com peix en l’aigua, atent a burxar els punts candents, geogràfics i polítics, dels conflictes. Assagisme periodístic? A condició que atorguem a l’adjectiu el valor aproximatiu de mots com literari, polític, històric o d’altres, orientadors de la naturalesa del tema més que no d’estil, profunditat o to. El treball conté ingredients de molt diversa procedència, i és, doncs, assaig en majúscules, amena i engrescadora literatura d’idees. Tot dietari és personal per definició, de manera que aquesta organització del material literari, que posa l’accent en el subjecte davant uns fets i els solda en l’eix del temps, ha esdevingut una de les fórmules preferides de l’assagisme de sempre, i molt especialment del d’ací. El format elegit es revela idoni per, entre altres coses, mostrar el fil íntim que cus l’escriptor amb l’objecte del seu assaig, el món en què viu i riu, malgrat que hi ha massa motius per a la desesperança, o precisament per això. A contrapèl de tants dietaris que malden per elevar la xafarderia narcisista a categoria literària, Piera no s’està de «mostrar el cul», com diuen que ha de fer tot assaig, però ho fa amb un gust exquisit en la selecció de l’anècdota, que sempre subratlla un motiu més ampli. En aquest sentit em semblen magistrals les pàgines que l’autor dedica al seu poble i a la Ribera («un entrepà d’aigua»), a les seues peripècies de militant trotskista o el perfil que traça d’Orwell com a paradigma d’intel·lectual honest («la intel·ligència sense valor, valor moral, sobretot, no val res»).
Escrita des del 13 de febrer, en els prolegòmens de la Guerra d’Iraq, al 29 de juliol de 2004, l’obra conté vint-i-nou assaigs més un prefaci que, units pel fil conductor dels esdeveniments, constitueixen una detallada i brillant radiografia del món (imperial) en què vivim, exuberant en el maneig de les fonts documentals i literàries i sucosíssima fins en les notes a peu de pàgina. I feta per un home que afirma: «dir-me valencià és la meua manera de dir-me babilònic». Pot ser altrament? La paràfrasi, que és molt més que una broma, revela que la normalitat d’una literatura és un guany de la seua maduresa. Un llibre, ara sí, imprescindible.

(Article publicat a Lletres Valencianes, tardor 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.