El paradís perdut (sobre 'Enllà de la mar', d'Esperança Camps)

Toledo, Lourdes
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

La incursió d’Esperança Camps en la novel·la ha estat una sorpresa més que grata. A partir de records i sensacions, la protagonista de la història reviu una existència marcada pel dolor i ho fa amb coratge i sense victimisme. Heus aquí un relat madur i commovedor.
La vida pot esdevenir ben dramàtica, però hom pot arribar a contar-la sense dramatisme. Així ens ho ha explicat Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) amb la seua opera prima Enllà de la mar. Un relat colpidor, que en un to directe i realista –en tercera persona o amb monòlegs– destria en la «ment sàvia» d’una dona lluitadora «quins records ha de projectar en cada moment». Per sobreviure a les ruptures i a una malaltia, per il·lusionar-se i per entreveure el futur, na Clara es trasllada constantment a la infantesa, en un relat cromàtic i gens lineal. Un viatge com el que feia el Swann de Proust, en el qual la ment de na Clara es delecta en cada detall, mentre es demana pel «mecanisme de magdalena proustiana que era capaç de convertir un fet quotidià, sense importància en un record [...] sempre a punt de ser destapat i reviscut. La malaltia, la paraula impronunciable: càncer, arriba a la vida de na Clara com una circumstància aliena, no desitjada, afavorida pel seu propi organisme, però sense la seua connivència». Davant de tot el temps del món per pensar-hi i refer-se’n, el càncer deixa na Clara com una nàufraga al bell mig de la vida, disposada a reflexionar sobre eixa crisi. I és així que Esperança Camps parla d’Enllà de la mar com d’una gran buidor. Per a l’autora aquesta novel·la simbolitza la sensació del no-res, de no tenir res sota els peus, de perdre el terra, de surar en la buidor. Per això, va decidir –com ella diu– regalar-li a na Clara la seva infantesa a Ciutadella de Menorca. Un temps i un paisatge curulls de sensacions salvatges, de menjars deliciosos, de peus nus i de dolç salnitre.
Els carrers de Ciutadella, la llum i les olors són –explica Esperança– «la segona protagonista de la novel·la», un silenci que parla la llengua d’un poble i d’una illa amenaçats per la desfiguració: «[...] a Ciutadella, a Menorca en general es van anar tancant fàbriques i obrint hotels. En principi, les autoritats veien en el turisme i en la construcció una manera fàcil d’omplir les caixes dels ajuntaments, però molt prest van sonar les primeres veus d’alarma. Tal vegada ja era massa tard». Una desaparició, a la qual es resisteix na Clara, tant com a la seua pròpia, perquè perdre Ciutadella seria com perdre’s ella mateixa, sense un lloc on retrobar la vida en estat pur.
Aquesta riquesa de vida, de gent i de parles que conflueixen en la història: Menorca, Barcelona i València –no només la ciutat burgesa de l’Eixample, sinó també l’expressió del Cabanyal en boca de na Lluïsa, dona de fer feines i contrapunt vital de na Clara– es fon en una barreja intel·ligent i reeixida. Una diversitat de registres lingüístics que Esperança Camps, lectora voraç, contrasta amb harmonia, alhora que deixa sortir a la superfície una veu poètica prometedora, amagada darrere la prosa. Una veu que admira i hi reconeix els mestres: Pons Ponç, Martí i Pol o Gil de Biedma, els versos dels quals apareixen intercalats amb els pensaments de na Clara, com una font de vida i de salvació.

(Article publicat a Lletres Valencianes, primavera del 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.