Darío Xohán Cabana

Els clàssics de l'imaginari en la literatura gallega

Començaré afirmant una cosa ben òbvia: les literatures no són iguals. Naturalment, la literatura –la poesia– és un fenomen universal, i d’una manera o d’una altra, en un grau o en un altre de desenvolupament, tots els pobles i totes les llengües semblen conèixer la poesia si més no en dues de les seves tres formes aristotèliques: la poesia lírica i, més encara, la poesia èpica, és la dir la narració fantàstica. Però, és clar, les formes de cada literatura estan sempre en relació amb el grau de desenvolupament del poble que les crea. En primer lloc, poden distingir-se dos estadis radicalment diferents –encara que puguin coexistir, i de fet coexisteixin sempre en diferents proporcions–, els dos estadis essencials del fenomen literari: l’oral i l’àgraf i el de la literatura escrita. I dins de cadascun d’aquests dos grans estadis es poden distingir també diferències fins a l’infinit, i tal vegada fos divertit posar-se ara a divagar sobre elles, però no serà el cas. A mi el que m’interessa establir com a premissa és que les literatures són diferents, si no en allò essencial, en allò accidental, i que aquesta part accidental, específica de cada cas nacional, és realment el que més ens importa a nosaltres, escriptors de nacions sense estat, escriptors en llengües que, en un grau o en un altre d’alarma, estan en perill d’extinció en un horitzó temporal que ens afecta personalment. Perquè de fet, no és el mateix que, posem per cas, l’italià teòricament s’extingeixi d’aquí a tres-cents anys o cinc-cents. En el cas de l’anguniosa amenaça que pesa damunt el gallec, si no hi posem remei –que sí que n’hi posarem– pot estar en una situació semblant a la del gaèlic irlandès d’aquí a cinquanta anys, en la vida natural dels nostres fills, o de molts de vosaltres.

Fa uns anys va aparèixer entre nosaltres, els gallecs, una curiosa mania: la de “normalitzar” la nostra literatura. S’entenia que “normalitzar” era, si fa no fa, que hi hagués novel·la negra; és a dir, s’entenia que, per ser feliços, havíem de fer les mateixes coses que fan els escriptors anglosaxons, o si més no els espanyols. Estic exagerant una mica, sens dubte; però no gaire. Jo, almenys, nego la pertinença d’aquest programa d’homologació, i nego així mateix, com a mínim en part, la possibilitat de portar-lo a terme. Cada literatura neix i es desenvolupa en unes circumstàncies històriques, polítiques, econòmiques, determinades, i encara que la literatura és de fet una realitat autònoma, estarà sempre en relació dialèctica amb aquestes circumstàncies. És clar que és autònoma, la literatura; bé que ho sabem els gallecs, que vam crear –crearen els nostres majors– una literatura per un pur i genial acte de voluntat d’un reduïdíssim grup de bondadoses, democràtiques, il·lustrades i intel·ligents persones, per la voluntat programàtica oposada al vent negre de la història que condemnava el nostre dialecte, ja gairebé reduït a les classes treballadores dominades, a la lenta corrupció i a una extinció sense glòria.

¿Com podem pretendre que la literatura creada per Rosalía, Pondal i Curros sigui igual que la literatura espanyola, o que la francesa, o que la portuguesa que tenim al costat i gairebé en la mateixa llengua? La nostra literatura va ser creada com un artefacte nacional, i tanmateix com una fàbrica de nació. Sé que això és simplificar una mica; bé que se sap, que la literatura gallega és avui algunes coses més que això, i bé que se sap que abans de Rosalía i de Pondal ja hi van haver algunes coses; però simplificant una mica és com s’estableixen les més clares veritats essencials.

Sí, s’ha de tenir en compte la prehistòria; no es pot oblidar la preciosa obra en gallec de Francisco Añón, breu i plena d’encerts; no es pot oblidar la immensa obra de Pintos Villar, que en el llibre precursor la gaita gallega ens va deixar més de deu mil versos escrits en la nostra llengua, que acaba de reunir i editar meravellosament M. del Carme Ríos Panisse; no es pot oblidar el cas del general progressista Antonio Fernández Morales, que va publicar sis mil versos en el gallec del Bierzo dos anys abans dels Cantares galegos de Rosalía.

Però és tot just amb els Cantares galegos de Rosalía quan comença simbòlicament la literatura gallega, i el simbolisme és en aquest cas molt real, perquè es tracta d’un gran llibre, d’un llibre genial. Els anteriors no ho són. Ni Pintos Villar ni Fernández Morales eren genis literaris; escrivien bastant bé, rimaven amb habilitat. Francisco Añón tenia condicions més altes, però tampoc no arribava a tant; i tampoc no era un geni Nicomedes Pastor Díaz, que abans de dedicar-se al sentimentalisme hiperbòlic en castellà i a la carrera ministerial a Madrid va escriure en el seu gallec natiu dos llargs poemes, gairebé quatre-cents versos molt estimables d’un romanticisme molt més classicista.

Però Rosalía és una poeta genial. Vam tenir la fortuna, en aquest racó d’occident pobre i deixat de la mà dels déus, de tenir en l’inici de la nostra literatura moderna dos poetes genials, Rosalía i Pondal, que són la cosa més radicalment moderna que hi va haver en el seu temps en la poesia de tota la península Ibèrica, Portugal inclòs. Dos altíssims poetes de nivell mundial, als qui en la següent promoció generacional —però en la mateixa línia literària— s’uniria aquell poderós Manuel Curros Enríquez que, sense ser tal vegada tan innovador, va ser en el seu temps un dels més alts exponents de la poesia cívica d’Europa, al costat, poso per cas, d’un Eugène Pottier. Sí, al costat d’Eugène Pottier; on no podem posar Curros és al costat de vulgaritats –poso per cas també– com Núñez de Arce, companyia a la qual alguns el van voler relegar. Hi ha més geni en un sol poema de Curros —per exemple al Nouturnio— que en tota l’altisonant prosopopeia d’aquella espècie de poeta oficial de la benpensant semiliberal contrarevolucionària.

Els Cantares galegos de Rosalía de Castro són un llibre genial. Són poesia costumista, diuen. La pròpia Rosalía estava equivocada amb els seus Cantares, i creia, o així ho manifestava, que eren alguna cosa semblant als d’Antonio de Trueba o de Ruiz Aguilera. No ho eren. Els Cantares de Rosalía són una epopeia popular nacional, i una epopeia femenina. No una epopeia femenina com pot ser la meravellosa Mirèia de Mistral en la que un home –gran poeta per cert– explica una bella i inventada història d’amor tràgic gairebé com a pretext per anar presentant-nos la seva –i nostra– Provença estimada. “Cante uno chato de Prouvènço / dins lis amour de sa jouvènço, / à travès de la Crau, vers la mar, dins li blad...” és bonic però no, això de Rosalía és més encara, això de Rosalía és una epopeia –vull dir la paraula, amb guió i tot– una epopeia nacional-popular en què parla en primera persona una dona vertadera i multiforme, però sempre pobra, obrera i de l’aldea, i sempre espiritualment lliure, aquesta “meniña gaiteira”, que canta el món i el centra descaradament en ella mateixa, i que és també un transsumpte màgic de Rosalía, pobra, noble i de l’aldea, però també dona d’alta cultura que llegeix els grans poetes francesos en la seva llengua i que pot tractar d’igual a igual els seus contemporanis de major estatura. El dolorós prestigi de Follas novas gairebé va fer empal·lidir el d’aquests Cantares galegos, especialment des que els van maltractar certs crítics del segle passat. Jo no sé quin d’aquests dos llibres és millor; probablement la qüestió és estúpida, perquè en la Rosalía dels tres grans llibres poètics no es pot anar escollint: cada un d’ells i el conjunt d’ells és un dels cims més alts de la poesia universal. Però també us dic de veritat: si em féssiu la clàssica pregunta de quin dels tres escolliria jo per a la clàssica illa deserta, jo, amb gran dolor de cor per les altres pèrdues, però amb l’alegria d’anar acompanyat per les més belles paraules del món, portaria els Cantares galegos, el llibre polimorf, genial, totalitari, on Galícia està més formosa i vigorosa i popular que en cap altre llibre de Rosalía ni de ningú.

Hi trobem, a Cantares galegos, una de les grans parts de l’imaginari que ja fa gairebé segle i mig impregna el poble gallec. Perquè certament el poble gallec —és a dir, nosaltres— ens hi vam veure, en aquesta poesia clara i profundíssima on ens sembla descobrir el millor i el més noble i el més veritable de nosaltres. Que som homes i dones: feliços, per moltes desgràcies que tinguem, una nació que té una fundadora com la nostra, perquè això és ja tenir algun camí fet.

I dic fundadora, perquè la consciència nacional, la consciència de ser un poble i de conformar-nos com una nació, és alguna cosa que neix entre nosaltres, especialment, d’una literatura que ens dóna una imatge de nosaltres mateixos que abans només teníem d’una manera boirosa, indefinida, insignificant, no operativa. Com si ens miréssim en un mirall entelat... Galícia com a nació neix del pensament fecund de Murguía —l’home amb qui dormia Rosalía, no ho oblidem; el camarada de Rosalía, el seu company de llit i de partit. El pensament de Murguía té molt a veure amb la poesia de Rosalía i de Pondal— que són, per tant, independents; Murguía com a poeta valia poc o res; però pensava molt bé, i el seu pensament va ser el que va definir la seva tasca, el que va inspirar la inspiració.

Els Cantares galegos, i després Follas novas, amb la seva greu càrrega de dolor i de tragèdia, formen un dels peus, i potser el principal, del gran trípode on fem descansar la caldera màgica que cou la nostra encaldada nacional. Són, gairebé diria, el peu del present, com un altre pot ser el peu del passat i un altre el peu del futur, però això és simplificar molt, així que no ho diré. Afirmaré, això sí, la radical fe democràtica que bull i ens crema en la poesia de Rosalía de Castro, i diré que la presència contínua de la meniña gaiteira en les seves diverses formes, i el fluir dels distints personatges del poble treballador als versos més bonics, més sonors, més savis i millor construïts del món, fan que la nació, de sobte, se’ns mostri evident, commovedora, inevitable, justa.

I l’altre peu del gran trípode és el Pondal dels Queixumes dos pinos i del nostre bellíssim himne nacional, que va empipar tant a una patuleia d’imbècils i foscos de l’extrema dreta de Madrid. Però el paper de Pondal en la construcció de l’imaginari nacional gallec és molt anterior a la creació de l’himne gallec, tan democràtic i laic, del qual ara celebrem el centenari oficial, i anterior mateix a la publicació dels propis Queixumes dos pinos. Pondal era dos anys més gran que Rosalía, i ja el 1856, sent jove amb vint-i-un anys, i a punt de complir-se el desè aniversari dels màrtirs de la llibertat afusellats a Carral, Eduardo Pondal deia –encara en castellà– quan el seu camarada Aurelio Aguirre féu el famós brindis democràtic del Banquet de Conxo: “Decid: ¿quién hizo al hombre diferente / de su hermano? ¿Quién dio mayor nobleza / al corazón de un déspota tirano / que al honrado sudor del artesano?» Del Banquet de Conxo, va dir Manuel Murguía que “es va realitzar el miracle que a la ciutat morta de Santiago, i en la veu de dos nens, s’aixequés el proletariat”. Aquest banquet, en el qual els senyorets, nobles, burgesos i estudiants, van servir el menjar als artesans i operaris de Compostel·la, amb gran escàndol i fúria levítica, va passar a formar una gran part de la mitologia progressista i democràtica, que va ser amb molta diferència l’ingredient més important que conformà la idea nacional de Galícia i el sentiment i el pensament nacionalistes gallecs històrics. Només algunes estupideses –com la que Pondal era un poeta aristocràtic, o la que Otero Pedrayo era un carca amb simpaties vers el carlisme– van poder en algun moment –tal vegada amb altres interessos– portar a alguns a afirmar el contrari i privilegiar Risco sobre Castelao. Una prova evident: quan es va constituir el Front Popular amb què vam guanyar les eleccions de febrer del 36 i el referèndum de l’Estatut, el Partido Galeguista tenia uns cinc mil o sis mil afiliats, i Vicente Risco i Filgueira Valverde, que eren anticomunistes professionals, van voler formar una Dereita Galeguista i abandonaren el partit de Castelao i de Bóveda –i d’Otero Pedrayo– junt amb altres militants, que finalment no van superar els cinquanta.

Però retornant a Pondal: en el famós Álbum da Caridade, florilegi bilingüe publicat el 1861 amb ocasió dels Primeiros Xogos Florais de la Corunya, apareix el seu fulgurant poema “A campana de Anllóns”, que en realitat ja es va publicar tres anys abans en un diari de Pontevedra anomenat El País. Aquest poema, que ja va néixer clàssic, es va reimprimir un grapat de vegades en llocs prestigiosos, i val tant com un llibre per a la fama de Pondal... Tinguem en compte que aleshores no era el llibre personal l’únic mitjà, ni potser el principal, de difusió de la poesia. Francisco Añón, que va ser molt prestigiós en el seu temps, no en va publicar cap en vida, que va durar setanta-cinc anys; i el fecundíssim Xoán Manuel Pintos, que va escampar tranquil·lament 15.000 versos pel món, no en va reunir ni la quarta part en el seu únic llibre, La gaita gallega, que a més a més va anar sortint per fascicles. Pondal ja era Pondal amb “A campana de Anllóns”, i amb Queixumes dos pinos, després dels seus anys de solitud i sofriment, ja era també el Bardo. Però és dels Queixumes dos pinos, com a conjunt canònic, del llibre que parlem per a entendre’ns com a segon peu literari de l’imaginari nacional gallec. Però en parlarem poc, menys del que voldríem, només el necessari per apuntar dues coses que tinc per essencials.

Primera cosa: ja hem deixat dit que Pondal és un poeta aristocràtic, volent dir amb això que ell era un aristòcrata i que la seva poesia és aristocratitzant, donant per bo el terme. En primer lloc, és exacte que Pondal era un aristòcrata. Pondal era d’una família d’origen noble, bastant rica però no opulenta, ni de bon tros pròpiament aristocràtica, que es dedicava als negocis comercials i industrials, i que, a més a més, per part paterna, era d’origen asturià, no estarà de més anomenar-ho, perquè en la construcció de la nació gallega la sang i els cognoms no van importar mai res: Pondal mig asturià, Murguía mig basc, el seu gran editor Martínez Salazar tot sencer d’Astorga, la dinastia lleonesa dels Alvarez, que en l’actual generació dels magnífics Álvarez Cáccamo no té més que un octau de sang gallega, si és que tal cosa existeix... A mi que no em vinguin amb històries de racisme. I Pondal, per molt noble que fos, era metge de carrera, encara que pràcticament no exercís, per la seva modesta vida de solter, sempre entre la casa de Ponteceso i la pensió familiar de costum a la Corunya, en tenia prou amb les rendes familiars. Per altra banda, Pondal era, com a ciutadà, un demòcrata, i com a poeta un poeta radicalment democràtic, d’una forma molt més profunda i autèntica que el compassiu burgès que es plau de les desgràcies i misèries dels pobres. Pondal és molt més radicalment democràtic com a poeta perquè no es posa a ploriquejar per les misèries de ningú, sinó que als seus poemes els pobres, els treballadors, els pagesos, els mariners, els criats, són representats com a prínceps, com a herois, com a reis: amb tot, ells són els companys del Bardo. I quan el Bardo s’imagina ell mateix enterrat en un promontori prop de la desembocadura del riu Anllóns, és això el que invoca del futur:

Cando xazan del cisne
os febrentos despoxos
sobre do verde da ribeira escura
e xa non se ouza o canto harminioso,
dádelle sepultura
no promontorio aquel areoso e vougo,
onde o Anllóns, o seu nativo río,
(que el máis amou de todos)
da peregrinación antiga súa
e do longo traballo acha repouso.

Que diga o mariñeiro,
rudo fillo do Osmo(1),
ó entrar pola Barra,
volvendo o escuro rostro:
–Alí xaz o que fora
noutro tempo cantor do eido noso.

És a dir, que l'ofici del bard és justificat i lloat pel treballador del mar de rostre obscur, que té, naturalment, el do de la nació que ell canta, perquè ell és el bard dels pobres per qui preguntaran, després de mort, les orenetes en tornar d'Àfrica:

...polo bardo dos servos e ilotas
preguntarán.

Estem d'acord: és cosa bona que el burgès compassiu es planyi de les desgracies, per la vida miserable del llaurador, però segurament el llaurador està millor en Pondal, que comença els Queixumes dos pinos dient:

Polo baixo cantando
o boo bergantiñán
coa aguillada ó lombo
e garboso ademán,
que á Ponte-Ceso leva,
en noite de luar,
grave o carro de táboas,
anteposto quezais;
por cousas que n’esprica
dun fondo e vago afán,
mil escuras suidades
ceibando ós ecos vai;
e da patria a punxente servidume
parece recordar.

I així doncs, el noble solemne és el que es correspon a la descripció èpica d’un gran guerrer, el d’un mític rei antic; però el descrit és simplement un llaurador de Bergantiños que va guiant un carro de vaques, i la descripció li escau, perquè aquest llaurador és el ciutadà Eduardo Pondal, el bard Eduardo Pondal, el seu germà i camarada; i com que són iguals, el Bardo descriu el Llaurador com un home clavat en el centre del món, com l’amo del món que ha de ser. I s’acaba la demostració: això és democràcia.

La poesia de Pondal acompleix el programa polític i cultural de Manuel Murguía d’una manera encara més clara que la de la pròpia Rosalía. Tot allò que està en Murguía està en Pondal: la democràcia, el republicanisme essencial, l’atlantisme, el celtisme... Murguía llegeix la història de la torre de Breogán i de la conquesta d'Irlanda per la seva estirp, que és míticament la mateixa estirp nostra, i Pondal ho converteix tot en matèria poètica; i més encara, en himne nacional: “pois onde quer xigante / la nostra voz pregoa / la redenzón de la boa / nazón de Breogán”. Murguía va trobar les relacions íntimes entre el folklore cèltic irlandès i el nostre, entre els mites d’aquí i d’allí, i va Pondal i inventa en cada topònim més o menys opac de Bergantiños un noble guerrer celta, ell un bard antic. Ell necessita una noble dona guerrera com “Maroñas, virxen intrépida / de maxestuoso andar”, que abans de “morrer de les súas terribles feridas despois del duro combate / que el nobre celta Folgar / contra del esquivo romano / librou de Xallas en el chan”, abans de perdre els sentits del món sol·licita la “Margaride, bardo de la voz sin igual”:

–Doce e tenro Margaride
do gracïoso mirar,
a quen inda a dura lanza
non encallecío as mans,
tan garrido e brando como
o doce toxo molar
que crece na escura gandra
no seu tempo xogoral,
¡Ouh Margaride, a túa arpa
éme mui doce escuitar...!

Podria anomenar altres fragments, però trio aquest perquè m’agrada molt, i és necessari perquè també es va dir reiteradament que Pondal era un fastigós masclista... Està bé, jo no ho negaré; però això que acabo de llegir ho va escriure ell, i no sembla que estigués molt en la idea dels rols masculins i femenins, perquè coses semblants a aquesta les pot trobar qualsevol almenys una dotzena de vegades en la seva brevíssima obra.

Obra breu immensa d’un poeta genial. Que tots els dies llegia Carducci, un gran poeta seu contemporani –els dos van néixer el 1835– i que tenen força coses en comú. Carducci està molt bé, a mi m’agrada molt, encara que estigui una mica desprestigiat per un dels pitjors poemes que va escriure, i que infeliçment és el que més vegades es repeteix d’ell : “T’amo, o pio bove; e mite un sentimento / di vigore e di pace al cor m’infondi...” Sí, Carducci està molt bé, però Pondal és millor; Pondal és un geni, un miracle; cada vegada que es llegeix, Pondal és nou, creix, es fa gran... i ell és el segon peu, fondament mític i heroic i al mateix temps democràtic i popular, el segon peu del trípode en el que se sosté el caldeiro de l’imaginari de la nostra nació. Som fills de Breogán, que potser ni va existir, però no importa; tampoc no hi va estar Santiago, a Compostel·la, i s’ha de veure el rebombori que es va formar amb això, i la de diners que s’han fet amb el negoci. Som fills de Breogán perquè així ho va deixar escrit el Bardo en versos immortals que són el nostre himne; en realitat som fills de Pondal.

I el tercer peu del trípode és Curros. Manuel Curros Enríquez, bastant més recent que els altres dos, és considerat sobretot un poeta civil, polític i social. Integrament ho és, encara que també escriu sobre ell mateix, i tanmateix és un poeta que posseeix totes les gràcies del dir en la deliciosa llegenda, tan catòlica, de la Virxe do Cristal, que va cantar per amor a les tradicions de la seva Celanova natal –i els dos mil rals del premi, que bona falta li feien– malgrat ser protestant de religió. És Curros un gran poeta, greu i fondo. Ja hem esmentat el seu Nouturnio, preciós poema líriconarratiu en el qual la veu principal és la d’un vell pagès pidolaire, arruïnat a causa d’un incendi en què va morir la seva dona, cremada amb tot el que tenia. Un terrible poema, com molts d’altres, d’aquest poeta republicà i radicalment demòcrata que el poble gallec va estimar com França va poder estimar, per exemple, Victor Hugo; potser encara més, perquè som més pobres. No parlaré tampoc gaire d’aquest noble home, no parlaré de la seva vida rebel i dura, no analitzaré els seus grans poemes al voltant de la fe democràtica, l’odi a l’opressió i l’obscurantisme i l’amor pel poble i pel progrés que tant ens commouen. Va ser un gran poeta; va dir Pondal, que li sobrevisqué nou anys encara que n’era setze més vell: “Se non for na Ponte-Ceso / sepultádeme na Cruña / a cabo do insigne Curros, / xa que a del i a miña musa / a fala de Breogán / fixeron nobre e robusta: / eu quero xacer de par / de tan nobre sepultura...”

No parlaré gairebé de Curros, però diré una cosa: en dos llocs, en un poema d’Aires da miña terra i en un cant d’O divino sainete, Curros construeix potser per primera vegada la idea orgànica i il·luminadora d’una literatura gallega en marxa, dialèctica, que en ell és ja una mera consideració territorial erudita basada en l’acumulació d’una sèrie d’escriptors nascuts o residents a Galícia. En la tercera edició d’Aires da miña terra s’hi inclou el poema “O Ciprianillo”, dedicat a “Xan de Deza, bon labrego” arruïnat per la seva obsessió de buscar tresors enterrats guiant-se per l’apòcrif llibre de sant Cebrià. I Curros va aconsellar:

Olla, Xan: pra esas tristuras
que te afogan, pra esas dores,
hai recetas:
dos magos deixa as leuturas;
le os galegos escritores
e poetas.

Non máis soñes, bon labrego,
non máis soñes montes de ouro
nin moreas.
Teu millor libro é o galego,
teu gran tesouro o tesouro
das ideas.

Cando consultes Murguía,
Paz(2), Pondal, Añón e Lamas,
e no bico
as cancións de Rosalía
teñas sempre, que tanto amas,
serás rico!

I ara podríem apropar-nos al cant III d’O divino sainete, on la comtessa de Pardo Bazán, odiada cordialment per Curros, defineix sense voler la literatura gallega per la ràbia envejosa amb què la nega en el Tren dels Set Pecats que va al jubileu de Roma... la visió dialèctica d’aquesta literatura nova és més clara encara en aquest tram genial, però no tenim temps.

Crec que ja n’hi ha prou amb això per anar finalitzant. En un espai d’uns vint anys, per la conjunció feliç de tres grans poetes i un historiador i pensador polític de gran altura, es va construir la base fonamental d’un imaginari nacional encara vigent gràcies, sí, a la seva riquesa simbòlica, a la rara confluència en una tasca comuna d’un conjunt de genis literaris que ben poques vegades s’han reunit en la història en tan poc temps, i probablement mai en un país tan petit com el nostre. Però gràcies també a una altra cosa: a la condició radicalment democràtica de la matèria d’aquest somni nacional. En les nacions sense estat la literatura acompleix un paper essencial: en primer lloc, el paper de crear la pròpia nació dinàmica, històrica, mitjançant la seva pròpia formulació no només teòrica, sinó també mítica, en el més noble sentit i valor que poden tenir els mites. Sabem que potser no som fills de Breogán; però al mateix temps també sabem que ho som de la guerrera Maroñas i el bard Margaride, i el vell pagès que demana per les portes i escolta cantar el gripau en la nit profunda, i som la nena gaitera de Rosalía, com som la vídua i l’emigrant que la va abandonar, i les campanes de Bastavales són les campanes de la nostra aldea, i anar de Santiago a Padrón “cun chover que era arroiar” és el mateix que caminar tots els camins de Galícia. Som qui som gràcies a ells; i si un dia arribem a ser alguna cosa, els hi deurem a ells. Ells hi van posar els fonaments.

Sí, infeliçment, en aquests fonaments encara estava absent la classe obrera industrial, que era gairebé invisible en aquell temps, i estaven absents altres coses també; però potser hi eren prefigurades. I encara que no hi fossin! Després de Rosalía, Pondal i Curros hi va haver Manuel Antonio, el pilot anarquista poeta incomparable en el món; hi va haver Castelao, que va ser el gran líder, el nostre guia, i era un bon escriptor; hi va haver Blanco Amor, que va posar l’Ourense obrer en el cor de la pàtria; hi va haver Otero Pedrayo, que va ser per a nosaltres el president de la nostra república secreta; hi va haver Lorenzo Varela, el combatent comunista, tal vegada el poeta del món que més mites va fundar en menys versos; hi va haver Álvaro Cunqueiro, el trist somiador de les alegries, el genial poeta, el mitògraf immens; i hi ha Méndez Ferrín, figura màxima de la nostra literatura, que ve a ser alguna cosa com una síntesi de Rosalía, Pondal i Curros i tots els altres, que va inventar Tagen Ata, que va aixecar la més alta faula de les nacions oprimides d’Europa en la presó del Príncipe, que va posar el Gran Sol i la guerrilla en el nostre imaginari nacional, i la classe obrera i més encara el rei Artur, i els pagesos expulsats de les seves terres per la Guàrdia Civil, que això encara va ser abans d’ahir. I va haver i hi ha també dotzenes i dotzenes de personatges secundaris com qui us parla –però ja acaba–, que potser, en un dia afortunat, aconseguiren imaginar una petita cosa que va passar a formar part d’aquesta gran massa mítica que és la literatura gallega, una literatura nacional, un territori alliberat que prefigura la forma d’una Galícia lliure. Una literatura que no és com les altres, perquè és –també– una arma de combat. El pare Breogán i els màrtirs de Carral, Maroñas i Manuel Ponte, Margaride i Manuela Sánchez, la meniña gaiteira i María Balteira, Añón guiant Curros en el Tren dels Set Pecats i el rei Don García encadenat, el sabre de Solís i la pistola de Foucellas, els segadores a Castela i el mar, el vaixell i nosaltres, Merlín a Miranda i els tres líders mariners morts en el mar quan fugien del terror, Bran que era déu i es va fer pont per al seu poble i Amaury a la presó del Príncipe, la justícia per la mà i Rotbaf Luden entrant en la Grande Fraga, el llapis de Pondal i la ploma de Rosalía.

NOTES
1 L'Osmo és una platja a la badia de Corme, bona per a fondejar els vaixells de pesca; deu estar —perquè rimi— gairebé significant el propi Corme. La Barra estreta, la boca de l'estuari de l'Anllóns.

2 Xoán Manuel Paz Nóvoa, amic i defensor de Curros, mitjà poeta ocasional però gran jurista, revolucionari militant i autor de cèlebres articles, reunits en llibre, sobre la redempció dels fòrums.

(Traduït del gallec per Xulio Ricardo Trigo)

.