El mar com herència

"Paraules salobres" El mar com herència

Quan vaig néixer, després de mirar la meva mare vaig veure el mar: me l'ensenyaven des de la finestra de la casa davant del mar. El porto als ulls i a l'ànima, perquè la mare me'l va donar amb la seva sang. He rebut el mar en herència i per això em considero rica: he nascut, visc i segurament moriré davant del mar. Em van ensenyar a capbussar-me i vaig aprendre el nom de peixos i roques. Sovint els noms són d'una sonoritat poètica evident, que també admet la ironia. Meduses com "aurelia aurita" i "pelagia noctiluca", i cargols com "diogenes pugilator"(cargol ermità) fan per ells mateixos personatges per als meus contes. Vaig creuar un oceà navegant, i del mar n'obting els temes literaris. El meu mar urbà conté platges, port esportiu, de pescadors i port comercial important: l'escenari és a punt perquè jo escrigui la història. No és poc, i ho agreixo a la vida.
S'ha dit que el mar és el món del silenci, però sabem que no és cert: ens hi hem d'acostar nus i amb els sentits ben disposats, com a un amant. Escriure és comunicar tacte, olor, gust, so, acariciar en superfície i submergir-se en fondàries. Com un amant també, el mar a vegades es mostra esquiu i altres se'ns rendeix i ens explica intimitats.. El mar ostenta una riquesa excessiva que ens desborda també en sentit literal, i que ens atrau. El mar ens repta, i sovint castiga la nostra supèrbia. Ens hem d'acostar al mar amb cautela, i així i tot ens mira amb recel. El mar és un amant desconfiat.
Un llarg estiu adolescent jo llegia "L'Atlàntida" a la platja, a l'ombra d'una barca blanca i vermella. Em semblava descobrir tresors daurats al fons marí verd de cristall. El mar s'embraveix amb l'èpica, gronxa argonautes a les seves espatlles i sepulta déus i imperis al seu ventre. Gràcies a la televisió podem comprovar que la imaginació es fa realitat: els tresors hi eren. Ara són rescatats del mar, en un part difícil, immensos momuments de l'antiga Alexandria, que el mar havia vençut amb terribles commocions.
Els meus primers llibres de poemes portaven l'amor en suaus onades sedoses, mansament. L'acotxaven en platges blaves ombrejades de tarda a les dunes. Cito breus fragments de llibres distints: "(...) Algú em parlà d'amor i per sentir-lo,/ vaig deixar els meus jardins i baixar a mar./ Nasqueren, vora l'aigua, les ciutats/ i els palaus increïbles sobre el temps,/ soledats de tardor que s'encenien/ amb la llum del teu cos. Algú em contava/ que venia l'amor i m'ho vaig creure:/ s'il.luminà el meu món amb una aurora/ que acompanyà, fugaç, un dia breu."- "Mar d'octubre, ets un mar de tornada./ L'hivern estengué boires/ com xarxes sobre el moll,/ i a sota es veien ombres de difunts/ i de vaixells antics.(...)" - "L'amor de juny comença amb el desig/ d'una mar d'aventura, no tan lluny/ que oblidem la ciutat, urna de vidre,/ sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps. L'amor de juny/ és un amor que arriba com les ones,/ com l'estol de gavines, cada vespre: / ja han dominat les altituds marines (....)" - "Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda/ per recollir el desig que es va negar(...)."
Arribà la narrativa: novel.les, contes i assaigs. Llibres que se submergien al mar, com "Zona marítima" (Premi Ramon Llull). Com "Mar de fons", aquest últim resultat d'un viatge transatlàntic, quan la nit fon cel i estrelles per escenari del drama. A la novel.la "Enterraments lleugers" el mar recull les cendres funeràries, i a "L'home que mossegava les dones", l'última novel.la, el mar és violat per les avingudes torrencials dels rius furients. El conte "Berta i els déus primaris" és la història d'un riu desbordat que arrossega cegament els cossos fins el mar, que després els torna a terra. A la novel.la curta "La núvia dormida", l'amor a dos temps es refugia en una barca al port de Tarragona i en una barca-vivenda a Regent's Canal, a Londres.
Alterno prosa i poesia, i el mar en els poemes, com en la vida, porta amor i naufragis, jocs infantils i navegacions aventureres. Del llibre infantil "Cavall de mar/Marina": "Quan arriba mitjanit/ somio dins del meu llit:/m'embolico amb el llençol,/ és una barca de vela/ d'un sol pal/ i al capdamunt hi ha un mussol./ Navego de sol a sol/ bufi llevant o mestral./ Sóc grumet i capità/ i ara vaig cap a la Xina./ A la Xina hi ha un dofí/ carafí,/ i a l'Amèrica del Sud/ hi ha una foca que es pentina./ La foca s'ha capbussat/ i empaita un banc de sardina." I les endevinalles per infants: "Cavaller que va de dol/ porta closca i no és cargol./ Sembla un frare ben barbat/ i es veu groc quan és al plat./ Tan negre com el carbó,/ no embruta ni fa calor./ Es diu musclo, és molt buscat/ i viu en comunitat."
Més llibres, i ja en són 45 els que he publicat fins ara. Per escriure dos assaigs vaig recórrer la costa. Són "La Via Augusta" i "Viatge d'aigua". Aquest darrer descriu la trobada dels rius amb el mar, sobretot al delta de l'Ebre. Aquesta violació recíproca, l'amenaça de mort, la denúncia de contaminació, aquest festeig fluctuant, on es juga amb els límits i es descobreixen les petites meravelles de flora, fauna, toponímia, llegendes, gastronomia, aparicions i desaparicions. El misteri i el macabre adornen la meva literatura com l'heura i la molsa una paret de pedra.
El mar és, doncs, herència rebuda com privilegi. Però part de la meva obra la dec a l'herència familiar i social. Les meves paraules s'alimenten d'art en forma de pintura i música, més que d'imitació acadèmica d'altres escriptors. "La catedral submergida", de Debussy, em feia sentir la transparència de les aigues assolellades al meu estudi: el mar em girava els fulls de les partitures. De "El naixement de Venus", de Botticelli, vaig aprendre a conèixer les cares del vent i el color de la mareperla.
A casa vaig trobar una bona biblioteca i he sigut i sóc una lectora voraç. Però considero indispensable la integració de les arts entre sí i entre èpoques, de manera que les rosades aurores contemplades per Ulisses puguin alternar amb aquesta aurora cibernètica que no sabem a quina aventura ens porta. Amb la pintura, arquitectura, música i dansa, la literatura com a Art participa de tots aquests ritmes, textures i equilibris.
Adolescent devoradora de llibres, em vaig deixar portar pels relats mariners de Pio Baroja, Juli Verne i W. Semenoff, el rus que descrivia batalles navals com "L'agonia d'un cuirassat" (una respectable trilogia). Vaig seguir els exploradors Darwin, Cook, Bougainville i altres al voltant del món. A vegades em pregunto si ara seria capaç de llegir els immensos volums que em vaig empassar de nena i de jove, quan la lectura era la meva cabana, casa, palau i univers.
A més de poesia i novel.la, he escrit infinitat de contes mariners. Ja porto vora 300 contes publicats, molts d'aquests recollits en volums. El mar juga dins de les meves històries, a vegades en llargues onades de fons, altres desvetllant misteris fosforescents. Voldria que la política de traducció resultés favorable a les obres escrites en català, cosa que és molt lluny de ser una realitat equilibrada i satisfactòria. Des d'aquí faig vots perquè el mar porti la meva herència literària a altres platges i a nous lectors.
Ara, des de la meva serenitat rebel, contemplo el mar amb aquella sensació de plenitud que ens confià Valéry: "(...) la mar, la mar que sempre recomença!/ orna el migdia just. Oh recompensa/ d'un pensament esguardar en calma els déus!". Així ho veig: corona de plata d'un regne amenaçat, que ens arribà de la mà dels déus i que pot acabar en una immensa sepultura.

XVII Galeusca / Lekeitio 2000
Xirinacs, Olga