Baltasar Porcel

Els xuetes

Sobre els descendents mallorquins del poble d’Israel la primera cosa que s’ha de dir és que no volen esser o no són exactament jueus. El que vertaderament són –volen esser i tot el món els considera així– és mallorquins, malgrat que d’una classe determinada i a part: la dels xuetes, paraula que deriva de «jueus». La tesi segons la qual «xueta» és una corrupció de «xulla», el llard, mantega o greix dels animals, al·ludint a la prohibició jueva de menjar porc, sembla ser filològicament falsa.
La discriminació que hagi existit o perduri encara a l’illa respecte al xueta, no afecta, doncs, per res la seva condició de mallorquí. Més encara: el xueta, com qualsevol altre mallorquí no xueta, estableix una fonda i dissimulada frontera entre les persones i les coses de fora de Mallorca, i les de Mallorca.
Ni tampoc, quant al catolicisme, no existeixen diferències: tan religiós pot esser un xueta com un altre mallorquí qualsevol. Fins i tot entre els fidels d’origen jueu es nota comunament un èmfasi pietós superior al del practicant normal. És probable que sigui un hàbit adquirit en els segles de perill, quan un simple dubte sobre la sinceritat de la seva fe podia enviar-lo a la masmorra inquisitorial o a la foguera «purificadora»... La segregació que contra ells ha tingut lloc entre l’estament eclesiàstic, pertany modernament al mateix ordre de coses que la mallorquina en general.
Xueta, llavors, significa amb tota exactitud mallorquí cristià, descendent de jueus conversos i després relaxats –és a dir, tornats a la fe i a la pràctica mosaiques–, per retornar de nou i finalment al catolicisme. En altres termes: el jueu forçat a batejar-se, que, quan se sent segur, abjura de Crist, però que caçat altra vegada, ha d’ingressar novament al si de la Santa Mare Església, si vol salvar la seva vida.
D’aquesta forma, a la Mallorca moderna –posem la dels últims dos-cents cinquanta anys– cap xueta no s’ha proclamat fill de David... tret d’ara mateix, que una ínfima minoria ha recobrat alguns aspectes, fins i tot religiosos, de la tradició jueva, declarant-se germana de l’Estat d’Israel, fins al punt que un d’ells, el jove Nicolau Aguiló, es va convertir fa una vintena d’anys formalment al judaisme, es va circumcidar, i va ingressar en una de les faccions més radicals o més pures de l’ortodòxia existent a Israel. En contra, naturalment, de la seva família, que va continuar a Mallorca i dins el catolicisme.
Els descendents dels jueus conversos mai no poden passar desapercebuts, a Mallorca. I no exactament per causa dels seus trets físics, entre els quals, d’altra banda, abunden el nas aguilenc o prominent i els ulls aquosos, és a dir, tot tipus de característiques habituals en els grups ètnics que han conegut una excessiva mescla de la mateixa sang, cosa que ha ocorregut en el gueto material o moral mallorquí. Allò que marca inexorablement el xueta és el seu cognom.
Xueta és tot aquell que porta un o dos dels següents quinze cognoms: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls. Encara que a la pràctica, quasi han quedat reduïts a tretze o fins i tot a dotze: Valleriola és avui un cognom gairebé inexistent; de Valentí s’ha oblidat molt la seva relació judaica, i Martí està seguint idèntic procés.
Una estadística acuradament confeccionada l’any 1955, quan els habitants de l’illa sumaven 348.702, donava 9.578 persones amb un o dos cognoms xuetes. O sia, el 2,73 per cent del total. Avui Mallorca s’apropa al milió d’habitants, però s’ha de tenir en compte que la immigració peninsular és un terç d’aquesta demografia i l’estrangera un altre terç. Per tant, no resulta gaire clar que hi hagi d’haver més xuetes. A la vegada, entre la població d’arrel no mallorquina la qüestió resulta inexistent, alhora que el canvi de temps, la globalització i la influència del marc general espanyol, ensems amb aquesta allau humana que ha arribat, limiten molt el problema als sectors i llocs insulars més tradicionals.
Per conèixer l’origen dels noms «nefands», hem de remuntar-nos a les fonts mateixes de la història dels jueus a Mallorca i a les Balears, seguir breument la seva evolució. Començant per Menorca, la segona illa en extensió, la que des de fa segles desconeix el problema, però que en el segle V de la nostra era va sofrir una gran sotragada: Sever, un bisbe, va emprendre una feroç croada contra la colònia jueva de la ciutat de Maó, forçant a cops la conversió de més de cinc-centes persones.
Un llarg i preciós testimoni de l’esdeveniment ha perdurat: una carta del mateix Sever, en la qual explica la seva versió dels fets. Vet aquí un paràgraf: «...mentre a Iammo no gosa, ni fins anant de pas, habitar-hi cap jueu –els quals per la seva ferotgia i malícia són comparats als llops i a les guineus–, contràriament, Mago [Maó] estava tan infestada de tants jueus –que són com serpents i escorpins–, que diàriament l’església de Crist es veia mortificada per ells».
A Eivissa, en el segle XV, varen ser també jutjats per tribunals eclesiàstics alguns conversos sospitosos de judaïtzar en secret. Però el problema s’esvaní. A Mallorca és on s’ha estratificat.
Des de l’antiguitat remota, hi va haver probablement jueus a Mallorca. Documentalment, se sap que ja existia un gueto a Madinat Mayurqa (el nom àrab de Palma, aleshores dominada per l’Islam, com tot l’arxipèlag) en el segle XII, comercialment molt actiu. I el monument més antic de l’illa, després dels romans, els anomenats Banys Àrabs, de Palma, tres petites sales, un bany públic del segle XI, és en realitat jueu.
El 1229 el rei Jaume I conquesta Mallorca i la repobla de catalans i provençals. Els jueus romanen a l’illa, però han de cedir la seva barriada a l’orde dels Dominics perquè hi aixequin el seu formidable convent. Els actuals carrers del Call i de l’Argenteria, on encara habiten molts xuetes dedicats al negoci de la joieria en les seves petites botigues, ja formaren part del Call, al costat dels nous recintes on hagueren de confinar-se, les entrades dels quals eren tancades amb cadenes encara en el segle XIX.
D’aquest bigarrat món sorgí, en aquella edat mitjana que començava a descobrir les rutes de la navegació, una extraordinària escola cartogràfica. Mallorca era un eix en el qual confluïen les naus que anaven i venien de l’Atlàntic Nord i els intercanvis entre la ribera Nord i la Sud del Mediterrani occidental. La pròpia flota de vaixells mercants i la consignació i el noli de naus forasteres, així com el mercat d’esclaus, eren a Palma importants. No ha de sorprendre, doncs, que, amb notícies recollides de viva veu, aquells jueus dibuixessin excel·lents –per l’època– cartes de navegar. L’Atlas català de París, de 1375, atribuït als Cresques, és possiblement el primer en el seu gènere. I l’Escola Nàutica deSagres, de la qual sorgí la fabulosa gesta portuguesa que crearia el seu imperi marítim, fou dirigida també per un jueu mallorquí que en batejar-se va prendre el nom de Jaume Ribes.
El primer gran desastre per als jueus insulars tingué lloc el 1391: unes revoltes socials varen ser canalitzades cap a l’aljama, que fou arrasada. Va haver-hi dotzenes de morts i centenars de conversos. Es va establir, també, que cada jueu portés agafada sobre el pit una espècie de roda de roba, vermella i groga, com a distintiu racial. Tampoc no es permetia d’entrar al recinte del Call a cap cristiana ni de donar als jueus el tractament de «don».
El 1435 es reproduïen els avalots, més amplis i a impulsos d’un motiu fantàstic: que uns jueus anaven a «reproduir» la passió i mort de Jesucrist en un esclau seu moro. Hi hagué detencions, confessions de culpabilitat arrencades sobre el poltre de les tortures. Enfollits de por, alguns foren condemnats a esser cremats vius, i els centenars restants demanaven a crits el bateig. Només a l’església de Santa Eulària, en dos dies administraren les sagrades aigües a més de dos-cents. L’afer hauria acabat en una espantosa matança si el bisbe del moment, Gil Sancho Muñoz, no hagués temperat els ànims, aconseguint que tot acabés en multes i cremes de llibres rabínics. I nominalment Mallorca restà sense jueus: tots es convertiren.
Així, quan els Reis Catòlics, després de reunir sota les seves corones els regnes espanyols, crearen la Inquisició el 1478 i expulsaren els jueus el 1492, res d’això no afectà Mallorca, on, insisteixo, no hi havia oficialment jueus. D’aquí naixeria, paradoxalment, la qüestió xueta: en el petit món tancat de l’illa se sabia quines eren les famílies de conversos, se’ls vigilava, i davant de qualsevol sospita de judaïtzació els presumptes culpables eren engarjolats, i en massa ocasions cremats: 1493, 1494, 1500, 1501, 1504, 1506, 1508, 1510, 1513... varen esser anys de fogueres «purificadores». En les quals la confiscació de béns dels reus, que passaven a la Inquisició, foren també causes determinants. El 1488, per exemple, 280 cristians nous foren capturats, i per escapar de la mort, a més d’abjurar de qualsevol contacte amb la fe mosaica, hagueren de pagar l’abundosa suma de 10.560 lliures.
Vingueren anys d’una relativa pau. Però al segle XVII tot tornava a començar, i tingueren lloc diversos actes de fe el 1645, el 1675, el 1679 i el 1691. M’aturaré especialment en aquesta última data, després de la qual mai més no brillarien les fatídiques flames, perquè un jesuïta, el pare Francesc Garau, Qualificador del Sant Ofici, narrà tot el que succeí en un llibre demencial, barroc, La Fe triunfante. Tres cops, aquell any, fou encès el foc, amb trenta-cinc ajusticiats. El tercer, a més, amb tres cremats vius, els germans Caterina i Rafael Tarongí, i Rafael Valls.
Deixo el pare Garau, testimoni d’excepció, la descripció dels fets: «Dígase la verdad, que como los reducidos recibieron con ojos serenos la soga y se sentaron en el palo con ánimo sosegado, así al contrario estos impenitentes al ver de cerca la llama comenzaron a mostrar su furor, forcejeando a toda rabia por desprenderse de la argolla, lo que al fin consiguió el Tarongí, aunque, ya sin poderse tener, cayó de lado sobre el mismo fuego que huía. Y su hermana Caterina que antes se había jactado de que había de arrojarse al incendio, al lamerle las llamas gritó repetidas veces que la sacaran de allí, aunque siempre pertinaz en no querer invocar a Jesús. Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada, que va mucho de hablar a obrar y donde llega fácil la lengua, no acompaña siempre el corazón. Mientras llegó sólo el humo, era una estatua; en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo, como un lechonazo de cría, y encendiéndose en lo interior de manera que, aun cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón y reventando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas
En el claustre d’aquell convent dels Dominics, romanien exposats els sambenitos –mena de capotell que portaven els reus de la Inquisició– dels jueus condemnats o ajusticiats. Però es varen anar podrint amb el temps... El 1693, l’inquisidor general de Mallorca manà netejar aquelles deixies, i «que se renueven los sambenitos de 1675 hasta hoy y no mas». La fixació dels cognoms xuetes havia nascut: són aquells noms –encara que amb algunes diferències, degudes a la tradició i a circumstàncies no aclarides– els que han persistit en la memòria popular com a descendents de jueus conversos. Quan el 1813, les Corts liberals abolien el Sant Ofici i la gentada destruïa el sinistre edifici, ja era tard per esborrar l’estigma inherent a aquells cognoms.
Malgrat això, la integració anava produint-se. Ja en el segle XVIII, el rei Carles III declarava els xuetes aptes per al servei militar. El 1873, ja se’ls va admetre a les escoles estatals o privades d’una certa categoria. També podien obtenir els ordes sagrats, encara que tàcitament se’ls vetés l’accedir al càrrec de canonge i a altres dignitats eclesiàstiques. En la Renaixença, els noms xuetes són bàsics, començant per Marià Aguiló. Ja en la present centúria pogueren esser socis del Cercle Mallorquí, la societat d’esbarjo dels rics i els aristòcrates...
Això no impedia que qualsevol família es resistís al fet que un xueta entrés a formar-ne part a través del matrimoni, especialment si el xueta era el gendre: el primer cognom dels fills, seria el del marit... Uns quaranta anys enrere, en certs col·legis de monges es negaven a admetre al·lotes xuetes i tampoc no era possible que un aspirant xueta a canonge obtingués la plaça; però al principi de la democràcia hi va haver un alcalde de Palma xueta, sens dubte votat per la gent, perquè també n’hi va haver un altre imposat en temps de la dictadura de Primo de Rivera. L’allau turística, la crisi religiosa, la informació audiovisual, el canvi de costums, estan arraconant a marxes forçades els vells tabús. Subsisteix el problema, però amb moltíssima menys virulència, amb vergonya. Als joves, a més, la qüestió no sembla importar-los més que com a curiositat.
«Mallorca, perla del Mediterrani», canta la cançó. Sí, però perla entre la dura i rugosa crosta de les ostres... En el centre turístic de Palma, la Plaça Gomila, a El Terreno, fou on cremà la foguera que acabà amb la vida de Rafael Valls, «gordo como un lechonazo de cría»... La Història, l’existència dels homes, feliçment canvia. A Gomila hi ha terrasses de bars, suggerents sales de festa. La diversió i la mescladissa de la Mallorca turística d’avui.