Raimon, Poeta: La roda del temps

Garcia i Hernández, Albert

En un temps en què compràvem discs mentre furtàvem llibres --i, a jutjar per la quantitat d'escriptors front al nombre de músics, allò va tenir conseqüències--, vam comprar "Al vent" de Raimon i ens trobàrem "Som". Vam comprar "Diguem no" i ens trobàrem "Cançó del capvespre". Aquell temps, que no era el nostre totalment perquè hi dedicàvem massa temps a "fer país", també transformava la sorpresa inicial d'un "Al vent" en una demanda de més i més "diguem nos". Una demanda desorbitada i certament egoista.
Per això, quan, l'any 1967, un disc, "Cançons de la roda del temps", va reunir els poemes d'Espriu, la portada de Miró, el comentari de Fuster i la música de Raimon, la demanda de "diguem nos" potser el va ofegar fins gairebé el silenci.
Citaré una frase que apareix al disc en el comentari de Joan Fuster, gran savi en temes de perversions: "Ara que el tenim, comprenem que necessitàvem un Raimon"
Necessitàvem un Raimon.
Tres dècades després, puc fer una pregunta difícil a Raimon?
I què necessitaves tu de nosaltres?
Se suposa que tots compartim el dolor d'allò que, dit d'una manera o d'una altra, anomenem la incapacitat d'acumular memòria, d'escriure les reflexions fetes durant els viatges de la remembrança. Si més no, d'acumular memòria de guanys quan els records romanen encara sota la consigna de celebrar derrotes, pèrdues i noms de morts.
Imaginem per un moment --no serà un esforç tan gran tractant-se de creadors literaris-- que reviscolem un Casa Pedro on la barbàrie, tan valenciana com nosaltres el valencians, encara no ha destrossat els murals del pintor valencià Manolo Xil. Imaginem que el vi que beguem ara ens evoca un sabor semblant al vi compartit en aquella taverna. Raimon no cantarà Les Feuilles Mortes com aleshores --una llàstima, però--, perquè estem parlant de memòria i no de nostàlgia.
Ja tenim tota l'escenografia, és a dir, la porta de la memòria de cadascú.
Recuperem, ara també, aquell mínim d'intimitat i franquesa on qualsevol cosa pot ser dita sense la vigilància del càlcul ni la por que afegeix la suposada garantia de qui es considera adult.
Bé, passats els anys i tenint a l'abast els béns de l'experiència, fem-nos de nou la pregunta: què necessitàvem els uns dels altres? O: quines necessitats van romandre desertes? Quines concessions marquen un procés irreversible?
Dit d'una altra manera: d'un temps que ja és més nostre, quin país ja no anem fent?
Diré algunes coses de les Cançons de la Roda del Temps.
Primer: que és la primera victòria després d'una derrota i perseverant persecució dels vençuts en el terreny, també, de la creació literària i musical.
La música popular va ser arrasada. Avui no recordem ni els noms dels compositors morts.
I si ben és cert que els naixents Setze Jutges eren el primer intent de lligar un fil interromput, cal recordar l'ajut que els sostenia: cançons antigues, tradicionals, inevitablement neutrals, i adaptacions franceses. L'aparició de Raimon no va afegir calma a aquest panorama.
La innovació --mot d'ara-- va ser el treball rescatat en aquest disc: posar a l'abast de tothom, mitjançant una música senzilla i ben adaptada, l'obra literària d'un poeta contemporani i silenciat: Salvador Espriu. Repreníem des d'aquest punt la tasca dels creadors que havia estat segada per la guerra civil.
Segon, i sé el que em dic: perquè duc també més de tres dècades escrivint lletres i adaptacions de cançons on cal compassar vocals, rimes, sentit, llengües i cultures, mètriques, al ritme dictatorial del pentagrama. Segon, doncs: cal recordar la conjunció de ritme entre paraula i música de la "Cançó de la mort callada", o el seguici dels versos davant la línia melòdica de "Per a ser cantada en la meva nit", per a comprovar l'assoliment del projecte.
L'ús senzill d'un joc d'acords que no sobrepassava el semitò, veritable troballa d'en Raimon, convertia en cantable per a tothom temes com ara l' "Inici de càntic en el temple". La primerenca "Cançó del capvespre" va ser-ne l'aperitiu.
No sé si tot aquest exercici, diguem-ne, de joventut, va facilitar un resultat posterior on la victòria és indiscutible. Es tracta d'aquella cançó sobre un poema que fa gairebé impossible llegir-lo sense entonar la música que el va captivar. Proveu de llegir, per exemple, la poesia "Veles e vents" d'Ausiàs March sense que els llavis naveguen sota el càntic de sirena que Raimon composà per a conjurar-la.
Tercer: el disc anuncia un desig irrenunciable de l'autor en un moment on el camí més fàcil --amb tota la dificultat quotidiana d'aquell temps-- era seguir parint diguem nos, com ara fa parir cançons d'èxit qualsevol editorial que se'n beneficia. Aquest desig, emergent, esporàdic, tímid, ha solcat l'obra de Raimon al marge, molt sovint, del Raimon personatge.
Admirador de poetes com ara Leo Ferré, cal suposar que Raimon ha mantingut l'inconformisme necessari per a esperonar els seus treballs més enllà del bon ofici.
En última instància, cal saludar un valencià, de Xàtiva en aquest cas, immune al barroquisme que ens és tan familiar.
Un dels pocs que ha albirat, en horitzons no massa encetats per la nostra intelligentsia local, possibles raons d'alguns enigmes del nostre entorn. Parle de la cançó "El carrer blanc", dedicada a una mare, en aquest cas la seua, valenciana.
Però això, la mare valenciana, és una altra roda del temps, una altra qüestió de la qual parlarem un dia.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.