VIII Premi Jaume Fuster: Montserrat Abelló

Jordi Valls
maig del 2008

 

I TORNARÉ A SER JO MATEIXA...

Hi ha persones que destaquen per la seva visibilitat pública sense que hagin aportat absolutament mai res a la societat. I n'hi ha d'altres que passen desapercebudes tot i l'activitat frenètica que han desenvolupat a la vida. Alguna explicació hi deu haver encara que no m'explico com és possible aquesta descurança amb la gent que ha tirat endavant la cultura catalana més recent.

La Montserrat Abelló és un exemple clar d’aquesta situació. Hauria de ser una escriptora imprescindible a les tertúlies radiofòniques, a la premsa, a la televisió i no romandre com un membre ocult i estrany de la secta d'Orfeu. Aquest tractament no se'l mereix, ni la Montserrat Abelló, ni la poesia catalana. Alguna cosa no va bé i cal que tots en prenguem nota.

Avui però la Montserrat Abelló mereix més que mai aquest protagonisme que reivindico als mitjans de comunicació, no tan sols perquè ha assolit l'edat de noranta anys, motiu important al que no li nego el mèrit, sinó pel fet de ser considerada pels escriptors catalans com a mereixedora del premi Jaume Fuster a la seva trajectòria literària. I és aquí on precisament s'emmarca la meva intervenció.

M'han demanat que destaqui aquells elements que com a escriptora la fan especial i miraré de no allargar-me però existeixen un seguit de virtuts literàries que convé explicar per fer comprensible aquest reconeixement a la seva obra.

La Montserrat Abelló ha viscut la guerra civil, l'exili, la represa de la democràcia fins al dia d'avui amb un estoïcisme que contrasta amb l'actitud hedonista de la societat actual. Podria haver fet de totes aquestes vivències riques i intenses, material per a una poètica personal, com tants altres escriptors que han viscut les mateixes contrarietats, com el seu admirat Pere Quart, però l'opció de la Montserrat Abelló és una altra, més íntima i despullada que la pesada càrrega del testimoni. La literatura d’Abelló mira al present i al futur amb escèptica placidesa. El to dels seus poemes ens ofereix una de les seves grans virtuts: la serenitat clàssica. La bellesa sorgeix d'un cert distanciament amb l'objecte, d'una certa contenció en el tractament dels temes que apareixen en els seus poemaris. Aquesta actitud no manlleva sentit tràgic, al contrari, eleva la veu de la poeta i ofereix la tragèdia en tot el seu esplendor. L'emoció és, amb aquest procediment gens impostada, apareix augmentada i sincera.

El seu ofici de traductora d'autores tan importants com: Sylvia Plath, Anne Sexton, Adrianne Rich, Susan Griffin, Margaret Atwood, May Sarton, Alice Walker, han fet que la nostra autora s’obrís a un cosmopolitisme enriquidor i real. Noves formes d'expressió poètica que la Montserrat Abelló ha anat incorporant al seu ofici, de fet traduir és en certa manera reescriure i assimilar les poètiques fins al moll de l'os. És a dir, Abelló beu de la perspicàcia i l'estil directe i desacomplexat de la recent literatura anglosaxona escrita per dones. Autores que són veus particulars però representatives de una revolució actual, que aspira a la normalitat del paper de la dona, en un món encara masculí i per tant masclista. Però la poesia d'Abelló no és militant, ni pamfletària, és profunda, enriquidora i intel·ligent, la poesia d'Abelló sorgeix de la íntima convicció de la seva realitat més immediata, més a frec de pell. És digne d'estudi per exemple, el tractament irònic de la precarietat física que fa l'autora, sense concessions, com alhora ho fa en el camp dels límits humans, de les afirmacions, de la moral. Però l'escepticisme de l'autora va més enllà, tot flueix en un continu harmònic. Fixeu-vos en aquest fragment de poema:

...Camins nous i vells ordits,
cremats, en llars desfetes.
Res no quedarà d’aquest temps,
sinó l’impuls de la sang.

La musicalitat dels seus versos, la concisió que gairebé no gosa afirmar, que es mostra clara sense subterfugis, però alhora subtil. Amb un vers plàcid que circumda l'abisme de l’escriptura. Montserrat Abelló excel·leix en el poema breu sota el meu parer allà és on veritablement mostra l'essència del seu mestratge.

...Tracto de fer
un poema
d’alguna cosa
que no puc tocar.

Però el poema
hi és, allí
dins meu que crema.

El misteri de la poesia s'amaga en la seva eina que és la llengua. Especialment en Abelló cap mot no és sobrer, cap poema és obscur però la paraula poètica llança la xarxa en el límit d'allò que és comprensible. L'habilitat d'Abelló és evitar que en cap moment es desvïi de la seva actitud pulcra que es prendre la claredat de sentit, sense excessos pirotècnics de grandiloqüència o qualsevol forma d'excés enterbolidor que entorpeixi la fluïdesa final del poema. Des del seu primer llibre Vida diària la veu d'Abelló és ferma, marca els seus paràmetres amb concisió sense lloc a la confusió, ni el barroquisme gratuït. La feina callada del dia a dia, amb lentitud i perseverança és la que acaba donant els fruïts, això la converteix en una poeta sòlida, pulcra, precisa i elegant. De fet, el llenguatge és un dels temes claus de la Montserrat Abelló que es va repetint en el transcurs dels seus versos i encara trobem joies al seu penúltim treball Memòria de tu i de mi que confirmen les meves paraules:

SILENCI QUE

Silenci que
ja no seria
sense la paraula
que l’explicita.

El concepte esdevé el nucli, la poesia d'Abelló sembla que es va concentrant en l'expressió mínima i essencial del poema curt, circumdant l'inefable. I dic que sembla perquè l'obra d'Abelló continua, no s'ha acabat pas. Just fa poques setmanes que acaba d'aparèixer el seu darrer llibre al mercat El fred íntim del silenci...

Al final són les experiències a la vida el que acaben marcant una poètica, de forma més directa o més indirecta, i al llarg de la seva dilatada relació amb la poesia Montserrat Abelló marca una fita indissoluble amb la història recent de la literatura catalana, ocupa a hores d’ara, un lloc de luxe entre els gegants de les nostres lletres i és una obligació moral dels escriptors i de les institucions d'una literatura viva com la catalana que fem del nom de Montserrat Abelló, un espai comú, de referència.

 

Jordi Valls

 

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.