Una altra mesura

Palacios, J.
Revista Literatures, Núm. 1 (segona època) 2003

A D. P. M., J. C. M. i J. P. M.,
epigràfics, gentils, inductors,
i que cadascun d’ells, quan s’haja identificat, trie l’adjectiu que preferesca,
o tots, o cap,
però que conste que algun càrrec han compartit en aquests intents homicides.
I no cal dir que jo rebutge la part que em pertoca
Per a fer un país nou, cal destruir el vell.

Per a ressuscitar una llengua, cal... ¿ressuscitar el cos sencer?
i
Per a entendre’m, cal que us enteneu.
Per a entendre-us, cal que m’enteneu.

.I.
ARA, LLAVORS

Abans del Verb, fou el Silenci, i, quan ja tot
haja estat escrit, serà de nou el Silenci, cobert
de fum, fins que l’aclaresca el Verb i el Verb siga
esborrat pel Silenci.
( J. C.)

No donaré massa explicacions, no fos cas que us convencés. Aniré parlant-vos, ara en blanc, ara en negre, de mi mateix, contra... el que siga, per a amenitzar l’erudició. Assajant, en un sentit molt semblant al de l’apartat .II. Però, primera ziga-zaga, per a afrontar ja d’entrada el desencadenament d’interrogants que suscita l’epígraf que l’engega, ¿no és assajar trencar la metodització, una mica, o un molt, malgrat Montaigne, amb el seu recurs constant a les cites d’autoritat o d’excusa? ¿És penedir-se instantàniament de cada afirmació que es fa, dubtar-la? Penedir-se, tanmateix, ¿no provocaria, automàticament, contrareferències de creença, i, pitjor encara, imaginàries? Una altra aproximació a la naturalesa de l’assaig: ¿una succió contínua de l’instant? Tindrem oportunitats per a anar modulant-ho. ¿Una improvisació damunt el traçat paral·lel, immediat, de la música, els propis ulls contra els ulls d’un quadre? ¿Una font de paraules quan s’ha trobat, compartidament, dialogadament, el punt àlgid de l’amor?... ¿Nàixer tumultuosament, com ara jo, en
aquest inici, als braços del full en blanc, de cara a una llum que, segurament, no fa sinó allunyar-se? ¿Una substitució encadenada d’infinits? L’autocontemplació
de l’esperit, d’allò que és un mateix però que no és... D’aquests tres papers que ací aplegue, dos són pràcticament contemporanis, els «Dístics» —primer, no sé quants; després, no sé quants més; i en fi, supersticiosament, 77’7, amb un decimal ajustat per pressions consonàntiques— i l’assaig planianofusterià fet per un similar —cerqueu la nota aclaratòria on pugueu, que no seré jo qui us ho diga—. «La mar, la mirada» era, en la seua primera versió, una cua d’alfaBet, i en aquesta tercera —una segona, gairebé sense tocar, us desitja molts anys que llegiu i que compreu llibres en 62— conté, diríem, alguns dels matisos o fils de coherència efectista de què mancaven les precedents. M’agraden les formulacions d’aparença i designar amb fictícia
amplitud acreditativa, com ja veieu: fer teoria, però sense l’obligació de traure conclusions; encerclar instants, bombollejar-los. Dit tot això, no semblarà estrany que uns papers ressonen dins els altres i que la sensació d’autoplagi resulte inevitable. Però aquest fi és, justament, el que jo perseguesc, com he
escrit en algun altre lloc: que els meus mots, sí, reapareguen ací i allà, no amb encadenaments lògics, perquè, entre els meus ací i allà, no hi ha sinó una línia d’obsessió; patològica, en diran alguns. Els publique ara junts, no per raons antològiques, perquè els considere millors que altres papers meus, sinó perquè aquesta mena de joc em brinda la possibilitat de corregir-los. Hi
reincidesc, en efecte: la meua, mortificadora, és la correcció; més que la pulcritud, l’esmena, i més que per manipular-los estèticament, perquè vessen per tots els costats, per excedir-los en ells mateixos, per entaforar dins una frase, amb l’ajuda com a màxim d’unes comes, d’uns guions, d’uns...
—uns punts i comes són gairebé entelèquies—, el Parmènides i el Procés, que si els anteposeu una J. i una .J em teniu a mi doblement interpretable, és a dir, sense la certesa d’encertar en el judici. Més o menys, com he deixat caure des del principi, tots han estat retocats: això ja era un fet verificable l’endemà mateix d’aparèixer, i és el poc o el molt en què ho han estat allò que justifica la seua reaparició. Sobretot, un d’ells, els «Dístics», abans
—despús-ahir; la sort que tinc és que els meus llibres no arriben a veure pràcticament la llum, i això m’estalvia remordiments que ja m’haurien fet desistir de la literatura: un no s’agrada de dir com és en alguns moments, de la representació que donarà de si davant els altres— «Les meues veus contra mi mateix». En aquest text, bellament confluït en el camp tipogràfic amb la sèrie pictòrica de Manuel Boix, «El rostre», vaig confiar a la Memòria tota la meua Ignorància, i, com era de témer, aquesta bífida senyora, per a demostrar-me la meua Cultura —¿no diuen que la Cultura, la tercera protagonista femella que esmente en tres ratlles, és el que queda després d’haver oblidat el que se sap?; i he tingut cura de redactar-ho, senzillament, de manera que no hi aparegués el substantiu, Oblit, el jòker, el doblement invertit: l’encert o l’error duplicats en els pols oposats— em va trair. No em cal ser més precís, masoquistament: en «Les veus» i en els «Dístics» dic el mateix però no dic el mateix, perquè allà ho deia tècnicament pitjor, a part la creixença que hi ha de les unes als altres, que altera en substància la qüestió,ampliant-la amb registres dissonants, amb tonalitats enfrontades. Però no:
això només hauria estat així si jo hagués pretès introduir-hi una unitat, un argument, quan, de fet, cada dístic és autosuficient en ell mateix, com un individu dins una multitud, que només respira el mateix aire que els que
l’envolten. En defensa del conjunt només sabria dir, amics, que no s’assemblen gens als de Riba, que ja és, opine, una virtut, i no espereu que us explique per què. O sí que em despulle, en aquest començament, que, com és obvi, està escrit a la fi. En el fons de la consciència —aqueix membre combustible del cos que ens regala totes les formes de l’angoixa—, ara mateix ho he descobert, encara que segurament ho he dit mil vegades, jo tractava de destruir tanta exclamació abrandada de la Mediterrània Riba —i en van dues, de mencions, més una tercera que s’inclourà en el mateix punt dolç de la qüestió—, i, ni més ni menys, reajustar al meu gust part de la cultura occidental, i només ara —abans/després— m’ha estat inspirat el model idoni al qual tendia a les palpentes. Atès que no puc sortir dels paranys que jo mateix m’he posat, és a dir, de la broma ingènua de les desenes,
les unitats i els decimals, el transcric fora de sèrie, perquè crec que resulta coherent anticipar la troballa de la incògnita per tal de plantejar, o d’estripar, l’equació: «Oh amor flotant, tendra Ofèlia, penjada d’un bri de la Riba:/ pren per mirar-me els meus ulls, si no he de veure’t mai més.» En literatura, la brutalitat com la delicadesa es poden resoldre en un parell de paraules: per això he assajat, com he assajat als altres cinc almuds d’aquesta mesura,la brevetat del dístic en ell mateix, no encadenat en elegies. Algun de
semblant, ¿ribià?, ja l’hi havia dedicat, epistolarment, a J. C. M., o ell a mi, per adoctrinar-me en la mètrica, el qual no m’hauria importat reproduir, si hagués pogut localitzar-lo: en qualsevol cas, la majúscula d’aquesta ja profetitzada riba és per a fer tres i no res, i acabe de deixar la quarta, ja profanadorament minúscula. Ara, per fi, sense tants romanços, serà més probable
que romanga fidel a cada una de les meues innumerables amants, tantes com en volgués prendre —de diccionari!—, que ho encerte, i una a una, tot i els plaers que prometen els amuntegaments. ¿Que encerte què? La dissonància: escriure cada peça del tríptic contra la manera en què ho han estat les altres. En el reconeixement de l’error hi ha la naixença de la via cap a una altra inspiració, com les ones de la mar, fracturades entre els corrents
profunds i els vents contraris. Des d’aquesta transmutació hauria de sorgir l’estil. Tot, doncs, és, premeditadament, distint i igual: és, amb un nou axioma, l’obertura de la meua creació. Jo, només provisionalment com puc ser, no sóc més que una pila de fulls en blanc; els plens són la mort. Si dels enfrontaments lingüístics personals no saltava una espurna, ¿per a què serviria simular aquesta follia? Per un altre cantó, les incisions en el, en principi, «Petit assaig» i, finalment, «Assaig ja no tan estret», són d’una naturalesa més anecdòtica, promogudes per cada relectura, que, en el meu cas, siga per a bé o per a mal, són més nombroses que estaríeu disposats a creure. ¿Qui pot interessar-se més/menys per mi com a literat que jo mateix, amb el qualificatiu que em penge en la signatura final? Però si pogués callar! No: que el que vull sentir és aquella pedregada de veus contra mi mateix. Que, redargüides per mi, són contra tot. Una ingenuïtat més: des que vaig
començar a fer literatura, el meu objectiu era, ¿ho dic?, després d’haver omplert la llengua, una llengua imaginària, aglomerada, que les resumís totes,
de mi mateix, la destrucció del llenguatge, de tota possibilitat de comunicació. M’emmordasse i prosseguesc mansament. I quant a «La mar, la mirada», acabat de publicar com estava, poques variacions conté, en comparança, però més que tampoc no us penseu: suficients per a fer-ne una edició crítica, amb explicacions no sempre fàcils de trobar, o, ¿no es tracta d’això?, per a servir de base, o, més ajustadament, d’excusa, per a un altre paper, i així successivament. Hi apareixen elements nous, negligits de manera inexplicable en redaccions anteriors. Si es repetia l’experiència, arribaríem a l’infinit, com qualsevol matemàtic ens confirmaria. Però no és el mateix un infinit teòric que una simple noció d’infinit. I prou, que no sóc el Tostado. Ni
Torquemabaenlahoguera. I ja us he guiat protectorament fins on volia. Perquè ha començat el meu programa: sons, mots, que se submergeixen en aquest principi i que emergiran quan calga, amb sentits reaprofitats o reinventats; o com a no res: pures cacofonies. I, una vegada posats, ¿eren, aquells frares, del mateix orde? ¿Del mateix poble? ¿Amics? ¿Coneguts? Sembla que sí, i que fins i tot es preparaven els intercanvis dialèctics. Per altra banda, ¿quin plaer superaria el d’insultar el veí, o el de rostir-lo? L’interrogant que ve a continuació és d’una altra naturalesa. ¿Els admirava indiscriminadament Pla? Que Fuster els coneixia, segur. Faré un acudit paradoxal: ¿és la Història contemporània d’ella mateixa, o me la puc inventar, per endavant i tot? Clar: l’única amb les mateixes probabilitats de ser vertadera o falsa és la que s’escriu, i no tant amb la rudimentària parcialitat de l’historiador com amb les fantasies per a solista i orquestra de la literatura. O més ajustadament encara: la que acull el taüt. En fi. El T. T.: una lletra màgica, doble també. I quins veïns, aquells, siga dit de passada! Com si no en tinguéssem prou amb nosaltres mateixos!

Post-scriptum

A última hora, he decidit salvar de la volatilització una miniatura: «Rellotge d’aigua», en principi; «Molí de Matada», un topònim real, d’aquesta rodalia, després: no he pogut aclarir què puga significar Matada, i no crec que siga una corrupció de Matana, enregistrada en el Coromines onomàstic, tanmateix, en un sentit adequat perfectament al que es requereix ací; ¿i
per què no «Tríptic del temps», per a tractar de desviar cap a un tercer angle —el tema subjacent del relat, potser— l’atenció que provoca aquesta duplicitat? El tercer angle és l’instant en què s’implanta l’ara de la narració, en què jo em mire crucificat en la meua ànima d’aram. N’hi ha un quart: el de la publicació. I un de cinquè: el de la lectura. I un de sisè, que tapa una
mica l’espant de l’anterior: el de la relectura. Més, per abreujar, la cua del destí: a mi, personalment, m’hauria agradat fer-ne una edició de butxaca, però de la petita butxaca superior de les americanes, la que arreplega els batecs del cor. ¿Talment una estampeta de primera comunió, amb el nom del beneficiari del sagrament imprès, com es feia abans? ¿En el format, per no posar-nos més trists, dels llibrets de paper de fumar?... Només he localitzat la primera versió del conte —en un full anunciador d’una exposició de pintura—, apòcrifa; la segona edició, amb algunes errades humiliants, anava signada pel seu veritable autor, en una coneguda revista. Ara l’hi manlleve, en un acte gratuït, i el restituesc a l’origen, amb a penes algun canvi insignificant, per a contrastar la tècnica narrativa. Ni entre els seus papers ni els meus, amuntegats elegantment, he sabut trobar-ne cap de les versions successives, que anaven creixent de forma geomètrica en nombre de pàgines. El ritme mètric m’ha ajudat a reconstruir una de les frases del començament, i aquest ha estat l’únic afegit. Potser ho notareu en la punta de refinament sentimental que hi introdueix. Ho deixe així, sense més retòriques. Una conclusió us oferesc, jo en concret, que ja és hora de fer-ho o de simular-ho: més que dir res, o dir-ho d’una manera o altra, excuses que he fet servir de vegades —fórmules de les quals he abusat, potser; o potser
no; i mai no hauria pensat ensarronar-vos amb les meues cursives, disseminades amb profusió, ací, on siga: com les cometes fusterianes, pareu-hi esment, que me’n glorie, o que m’ho retrac, no se sap mai—, he volgut crear IMATGES, imatges tan grans, tan monstruoses, que s’abatessen sobre el meu lector com... ¿com res capaç de Canviar el Sentit de la Història o de Destruir el Món? En alguna altra hora, sí, aquesta ha estat la meua pretensió, i assumesc el meu esperit de venjança desmesurat, insaciable, diabòlic. ¿Esperit de venjança? ¿De què? Alguna cosa m’haureu fet, i ho predique en abstracte, perquè l’esclat arribe a tot arreu, si pot ser. ¿Vosaltres en abstracte? Ni tan sols així, en abstracte, del primer al darrer, teniu tanta importància! ¿Vosaltres: l’altre? ¿O l’Altre: Déu? Però ara no em sent gaire inspirat ni per a citar-me, truculentament, a mi mateix, o per a autoreplicar-me. Cim metafòric fou un bri terminològic aplicat, asèpticament, a Déu, en un espai més o menys contemporani, i... I és possible, gairebé segur, i ja m’adone que em carregue de pedanteria en dir-ho, que mai més no torne a intentar explotar els contrasts de llums i ombres d’aquesta figuració enfollida, terroritzada. Tot està fet, si no amb una irrenunciable decisió, amb l’emmascarat pressentiment de no tornar a escriure. Llevat que m’ho impedesca, amb inspiracions irrefrenables,
imperativament, l’ondulant ornamentació capil·lar de l’Esperit Sant, o, si més no, les obscenes provocacions d’aquella musa el nom de la qual no tinc ganes, ara, de recordar, en la seua absència: la de la Música, vull dir.
O, com a mínim, la de la Pintura. ¿Per a què em serviria la de la Poesia lírico-rimada? En fi, que, comptant el «Rellotge» i aquesta inflamada nota preliminar, ja gairebé del tot socarrada, són cinc les peces que congregue, que en fan sis amb el colofó, dit en l’accepció àmplia d’inscripció dorsal, l’element clau dels políptics, ni que sovint no aparega, o perquè apareix, quan apareix, a la part de darrere de la baluerna, on se’ns revelen tots els secrets, en les indicacions o detalls d’escriptura que sovint no guarden aparentment cap relació directa amb la història que es representa al davant: en un tros de
pell momificada o en el rastre d’un insecte, en una eina perduda, en una arma amagada, no se sap quan ni per qui. ¿L’arma del crim de les novel·les detectivesques? El detall final... Sí, només es pot viure al costat de l’art, em faig cridar per deshumanitzar-me. Com si fos, com si pretengués ser —tot l’art és el mateix art: el de la paraula i les seues cues— un d’aquells flamencs del XV, amb els seus retaules de representació i ornamentació alhora, plens a vessar com un cementeri, farcits de predel·les, de polseres... Posem, entre ells, Van der Weyden, si us fa, com m’ha fet a mi, com em va fer a mi abans fins i tot de veure’n cap obra, o almenys cap de la qual es pogués assegurar que fos autèntica: un pintor dramàtic, efectista, amb diagonals i
escorços aturats dins la perfecció, com en el Davallament —ignore, amb falsa modèstia, de qui he pres els adjectius, els apunts de valoració crítica: la preferència estètica sí que és capriciosament personal—. Contra les ximpleries d’un Buonarroti que propalava que aquella egrègia nissaga d’artistes no sabia
pintar, quan s’hauria pogut aplicar el seu propi consell i tancar-se fèrriament en l’escultura per a fer-li la guitza al seu compatriota da Vinci, que pintar millor que ell sí que sabia, encara que es quedà a mitjan camí de demostrar-ho. ¿Somriu aquella senyora, o el que siga, amb els ulls, amb la boca, amb les dents, ¿punxegudes?, que aguanten els llavis, amb els pèls del nas, amb les orelles, amb els seus problemes d’identificació, o d’autoidentificació? ¿Somriu en els reflexos de les càmeres, per a desviar l’atenció d’aquell personatge cobert de pells que tenia al costat fa alguns anys, si no recorde malament, i que podia eclipsar-la? ¿De Sanzio, que sabia pintar tan bé que de vegades pintava malament, no perquè no hi arribàs, sinó perquè se’n
passava? En fi... Un final inesperat, confesseu-ho. Doncs, encara, el veritable autor, des de l’altura, m’apunta, per entretenir-nos més que en discussions<
en matisos: jo, Van Eyck, ni que siga un retrat de 24x30, les mides d’aquest llibre quan s’obre com una mà de captaire, complesca o no complesca cap regla àuria.

.II.
ASSAIG JA NO TAN ESTRET
PERÒ TAMBÉ TAL COM VE,
PER A TOT, PER A NO RES,
SOBRE EL QUE EM DU A MI MATEIX,
DES DE PLA, DES DE FUSTER,
RETOLAT MÈTRICAMENT
I CACOFÒNICA

L’assaig hauria de ser una certa mirada, la llibertat contra la frase feta, i no una deïficació de l’adjectiu, sinó del potser, que és l’únic que és amb certesa.
( J. C.)

Escriure sobre els amics —per iniciativa pròpia, per petició interessada, per encàrrec pagat o agraït—, sobre els amics que escriuen, és una temeritat. Més encara sobre aquells que s’han confessat, segons l’agulla de la balança de l’edat s’incline en un sentit o en l’altre, com els nostres mestres o com els nostres deixebles, en el terreny literari. ¿Em reconec jo com a amic dels meus amics? ¿Com a deixeble dels meus mestres? ¿Com a mestre dels meus deixebles? Pel que fa al primer interrogant, liquide la qüestió amb la pèrfidament refinada cita d’Aristòtil que tantes vegades he fet servir: davant els meus amics, és clar. I la circumstància que no sàpiga donar-vos-en la referència precisa, no vol dir que me l’haja inventada jo i la pose sota l’advocació del gran filòsof per a guanyar un punt d’autoritat o per simple joc —com algú, algun dia, pretendrà identificar, amb fins inconfessables o de graduació acadèmica, les meues intervencions utilitàries omplint les llacunes
que les circumstàncies han obert en l’obra d’algun benemèrit—. «Oh amics meus, no n’hi ha cap, d’amic!», exclama Aristòtil —tot i que, darrerament, ho he vist atribuït, en una redacció més barata, que li fa perdre
gairebé tota la seua gràcia, a un hispanista francès del XVIII, de nom florit, traductor selecte del Quixot i no sé quantes coses més: res a veure amb nosaltres, no cal dir-ho. Tanmateix, el nostre director, paternalment, s’ha encarregat de confirmar la propietat de la meua atribució amb el recurs a les autoritats de Diògenes Laerci i de Michel de Montaigne; però encara s’hi podrien afegir, dic jo, qualssevol Aurea dicta, o, és clar, si algú era capaç d’empassar-se-les, ¿i per què no?, les Obres completes del mateix Aristòtil—. Aquesta petita joia, dissenyada amb la perfecció d’un punyal decorat per Holbein, val com mig Plató, dit això amb l’entonació convenient: la mateixa que s’ha de marcar quan diem, davant el mateix amic d’abans o un altre, més melòman, que algun dels lieder de Schubert val com mig Bach, o, per no abandonar del tot el Pare, com tres quarts de Beethoven; o mig i mig, per no ofendre tampoc els partidaris del Sord —i per això cridava tan fort!—.
Però sense oblidar mai que fer-se hincha o hooligan —hi ha coses que sabem contra la pròpia voluntat— del que siga, en la mesura que comporta entusiasmes exclusivistes, no deixa de ser una mostra d’ingenuïtat amb tocs feixistoides, i més quan s’hi barregen les qüestions nacionals. Allò de l’amor
patrio
—de traducció moralment impossible, perquè aquesta fórmula ja portava incorporades la modulació i la mímica exclusives, i fins i tot crec que, llavors, i si no sabeu quan era llavors això que us heu estalviat, hi havia un personatge que en tenia el monopoli—: pel futbol o pels piquets d’execució; i em fa l’efecte que no costaria gaire fer el salt de l’un als altres, només, i a la vista ho teniu, per culte a uns colors, a uns uniformes, determinats. Que això s’esdevenia en major mesura en la casa del costat, no diria que no, però sense creure-m’ho; en qualsevol cas, també s’esdevingué en el passat i s’esdevé ara, per motius diversos, en la pròpia, per molt nobles que
ens semblen els tendres abrandaments locals que tracten de compensar amb tornes ingènues el complex d’inferioritat. Amb els grans, deia, podem permetre’ns aquella mena de bromes, que per a això són grans; i tampoc les bromes no són tan gratuïtes: la hipèrbole té funcions consoladores que poden suplir de vegades la justícia distributiva. El cert és que tota la clarividència del món, tota la saviesa literària, més enllà de si filosòfica o no —per no polemitzar alegrement amb la terminologia vacuna fusteriana, que queda
per a una altra avinentesa—, es concentren en aquesta entremaliada maledicció. «No ets el meu amic, amic, encara que demostres que ho ets»: també la saviesa, sembla, ha de passar per l’escenari del psiquiatre, el consultori sentimental que freqüenten més sovint que les persones per a les quals es creen aquests establiments els mateixos especialistes que els atenen, com a clients
també. Quant als meus possibles deixebles, com que mai no arribaran a dotze, tant se me’n dóna; si hi arribassen, a dotze, ja seria qüestió d’arrencar a córrer cames ajudeu-me i ingressar en un convent de cartoixans, per a impedir-nos de recaure en la verborrea ensinistradora, i com ja sabeu, i ho repetiré tant com convinga, per a no submergir-me en ingenuïtats angèliques, tots acaben crucificats d’una manera o altra, aquests guies espirituals. Em trobe, doncs, davant el sadisme del segon interrogant: ¿em reconec jo com a deixeble dels meus mestres? No demore la resposta. Naturalment que sí. Un mestre és una crossa per a la nostra coixesa, un esquitx d’aigua per al nostre endormiscament. No és el baptisme, però reconèixer-nos-el
és com situar-nos en la innocència, amb la possibilitat de començar de nou, de triar una altra via, de guarir-nos, per no defugir la rima, amb un prec o amb un renec, bé que algunes renúncies demanen, per buscar-la, autèntics fuls o insults. També ens ajuda a alliberar-nos de més d’un compromís i a estalviar-nos alguna relliscada, o sempre podem atribuir-li’n, a ell, desagraïdament, la causa. Una influència acreditativa bé pot tenir origen en una mala lectura, en un despistament, en un malentès. Pensem en el que pot donar de si, per exemple, un Hegel llegit d’un cap a l’altre, però mal llegit: ¿quin seria, en comptes de les seues conclusions, el seu punt de partida?, fora el darrer interrogant, no tan fàcil de contestar com sembla. Podria ser qualsevol aventura innocent, o al contrari. La filosofia o la metafísica no són o no haurien de ser, com ho és teoritzar sobre l’art abstracte, més que excuses per a pensar, o per a citar Plató o Plotí; també Pla, com ací, o si volíem completar el ple, Plini i Plutarc. Moltes preferències discipulars es basen, així mateix, en l’animadversió de tercers davant el primer, saltant per damunt del segon, l’acòlit, que, fugint d’aquells, cau en les urpes d’aquest, o reculant davant l’eminència, s’enfonsa en els llots de l’abisme. Aquesta lògica adversària és sovint infantil, però no ens escandalitzem: sol durar fins a la defunció, o, almenys, fins a cinc minuts abans. És la vida: ontològica o fenomenològica!

Naturalment que sí, consentia, però naturalment que no: en el sentit que tot aquest immens no em pertany, en exclusiva. Proclamaré una afirmació desmesurada, que ja anirà confirmant-se o contradient-se al llarg d’aquest paper: jo vull tota l’originalitat per a mi, i faré de manera que s’hi incloga el plagi, el plagi innumerable, i no sols del mestre sinó del seu antagonista: i un els acumula tots, en igualtat de condicions, ni que siga per a no tancar-se en cap creença que vaja més enllà de la forma. ¿I no serà, justament, la forma la part més personal que l’escriptor podrà aportar a la seua
obra, considerada com una entitat objectiva, despresa de qui l’ha feta? Quan l’autoestima se’ns puja a la cara, un mestre és l’obvi, allò que ja hem donat per après: per sabut o per rebutjat. Dit d’una manera més elegant: allò/aquell que, precisament per fidelitat, ens impedeix tornar endarrere, desaprendre, i no tant el que se’ns ha ensenyat com l’engruna distintiva conquerida, aqueix mínim grau d’acord propi que comença a singularitzar-nos —cosa que ni molt menys tanca la possibilitat de l’abjuració, per a la qual sempre s’és judescament a temps, quan ens sembla que ja hem entrevist l’originalitat; car l’originalitat, i ja me’n donareu la raó, no és més que un enfilall de renúncies. Ara la citació no és de l’Estagirita, sinó pròpia, en la meua identitat, no sospitosament impostora, sinó apòcrifa: «Mestre no és qui ensenya, sinó qui es comparteix: qui es talla pel mig i et dóna la millor part. Perquè tu sigues original.» Fins ací, em sembla que l’idealisme doctrinal de l’opinió, gairebé de casa de misericòrdia, podria ser subscrit fins i tot pel teòric més ert. Però no se’m pot demanar que la cosa termine aquí. Reprenc la cita: «¿Rebutjant-la (la millor part del teu mestre: d’un altre, al capdavall, per molt que l’estimes, ¡o que l’odies!)? ¿Guardant-la a dins del cor (i la pulsació hi posa un punt de patetisme convincent)?» No respireu encara, tanmateix, que ens queda la cua: «És a dir, no sigueu sentimentals, ¿ocultant-la?» La innovació o renovació, com es vulga, s’ha d’articular sobre la simulació de moltes ignoràncies, sots pena de caure en la trista erudició. I la inspiració podria haver-se prolongat, amb l’ajuda d’alguna intercessió de patrocini, fins a esgotar les preguntes i les respostes; o haver posat en evidència, millor, la manca de respostes. L’originalitat ¿és el contrari del que dónes? ¿És, doncs, el que ocultes? Podria haver-me tret de la màniga fins i tot un, per exemple, «Representa’t o mor», més teatral, de llinatge shakespearià. ¿És com ho
gesticules: com escenifiques exemplarment la teua mort? Parlant seriosament —però també fins ara parlava seriosament—, dels mestres, del mestre —és en aquests espais de sobergueria que solen funcionar les antonomàsies—, s’han d’esquivar, no la filiació moralistoide, sempre provisional i a debatre o a dialogar, per a exercitar-se en l’intercanvi, per a clarificar fins i tot les posicions respectives, defensar d’alguna manera les virtuts aparents de la democràcia o malparlar consensuadament de tercers, sinó això tan frívol com són els tics. Ni més ni menys que la seua manera de resoldre artitzadament les dificultats: aqueixa facilitat —equívoca, com a mínim— que sempre li hem envejat; els recursos que la pràctica de l’ofici, d’escriure, de pensar
—¿no hauria de ser el mateix, tot i l’aparent llunyania: escriure, pensar?—, han anat gravant, a la llarga, en el seu estil, derivant-lo cap ací, empentantlo cap allà, amanerant-lo en el bon sentit de la paraula —i en l’altre, també—; la seua linealitat tan aclaridorament còmoda i tan complexa com siga, revertint-lo, per patentar-me el giravolt, en ideologia o punt de referència... Això, aquesta obertura cap a no se sap què, per a assumir, sense més garanties que el en què es transforma el no subratllat abans —el no afirmatiu, supose que es pot dir així—, el risc del propi aprenentatge, per a començar a ser un mateix, risiblement nu, inhàbil, rígid, confús. Amb una única certesa: que pensaràs en la mesura que sabràs escriure, escriure d’una determinada manera, a fi que el propi acte de pensar es reflectesca en uns destinataris més o menys intuïts. I sempre que recórrec a aquella expressió tendesc a subratllar-la, quan potser el que hauria d’haver subratllat és escriure, duplicat, òbviament, en la significació de pensar, i amb més raó perquè encara hi ha qui opina que escriure és una mera qüestió cal·ligràfica. I que també es pot pintar en un quadre, i fins i tot posar-li un bemoll. Ho he dit més breument i millor en un altre lloc, com s’esdevé amb gairebé tots els meus projectes, fins que aconsegueixen la perfecció de l’oblit total i reapareixen de la forma més inesperada, pròpia/aliena: «Pense fins on sé escriure.» Que, si no ho digueren Aristòtil ni Plató, de viva veu, deuen haver-ho dit Wittgenstein o Fuster, en algun dels seus Quaderns —i una qüestió assimilativa: ¿vol dir el mateix «quadern» a la Viena neoclàssica que a la Sueca camperola?—, o ho dirà demà qualsevol pensador del meu barri, o del barri del costat. ¿És, açò que em vaig arrencant de dins, una confessió? Subscrita havia estat ja, palmàriament, sense escrúpols ni vergonyes, en una altra nota, la meua il·lació amb el meu mestre —anomenada per ell des de bon començament, i acceptada amb la boca tancada per mi—: i no podia ser més
que en la reedició de Terra en la boca, la compartida terra de naixença, on en cada carrer hi ha el millor escriptor del carrer i després tots els altres, el
lloc oportú per a igualar-nos en la veu, on tants factors contribueixen a justificar les col·lectes i on tot pot ser reconegut i compartit, amb harmonia i humor, fins la pròpia vanitat. Bé que, tard o d’hora, s’haurà de trencar
la tradició, si no s’ha trencat ja, perquè hi ha línies de docència que són martiris sinistres: mestres que fan el ridícul en els seus deixebles, transmissions de
càrrecs en comptes de sapiència, autonomenar-se precursor quan el que s’havia fet era copiar —i damunt, de la manera més infame, bé que, reconsiderant-ho, una de les fonts de l’originalitat siga copiar com més malament millor, i si pot ser, encara, equivocar-se, per remarcar les gosadies
tècniques, amb el benentès, però, que copiar no és exactament plagiar—, llibres que deixes i que no et tornen, etc. ¿No una confessió, sinó una ostentació? ¿Cal dir-ho una altra vegada? Les seduccions agustinianes i
rousseaunianes —o deixem-ho en el mot curt, confessions, bé que, si llegim atentament, descobrirem els punts trastocats, de positiu enfolliment, dels dos immensos i vanitosos personatges— són autèntiques exhibicions, anassen o no anassen acompanyades de dolor de contrició. El parany és sempre el mateix, ho veiem cada dia: l’exageració, la mala bava, la insídia; això sí, ben
maquillades, per tal d’aconseguir l’èxit. Demà podem fer la prova nosaltres i sortir a qualsevol plaça a cridar convulsament els nostres pecats, o el que és el mateix, la nostra capacitat d’atracció: potser ens seguiria devotament una multitud, en comptes de lapidar-nos. ¿No s’espera de l’artista alguna eixida descabestrada? L’artista —l’estil, tot comptat i debatut— ¿és o no és la disfressa: el forade dins? Però si, dins, no hi trobaríem sinó angoixa! Jo ¿artista, perquè us incite a no sabeu què, quan creieu que només esteu passant l’estona, llegint-me? La vostra resposta hauria de ser, com a mínim, el dubte, no la genuflexió. Ara, ¿cal dir-ho?, els ulls es giren cap a qui es fa mirar. ¿Fer-se llegir=fer-se mirar? Però mirar es fan Baskerville o Bodoni. ¿O us estimeu més que esmente Jenson i Manuzio? Els gòtics, no cal... Escriure, s’escriu en els marges: en els marges blancs que ens ha deixat la tipografia
dels altres: ¿el mestre, l’incitador? No, és clar, la generositat de l’impressor, tot i que molts comentaris marginals superen de bon tros les finestres del centre, sempre, no cal dir-ho, en un cos de lletra més gran, i que
equivaldrien a l’espai on s’emmarca esplendorosament el retrat del protagonista amb les seues parides (localisme) mentre que als marges es contorsionarien, amb escalonada reverència, la cort d’intèrprets o llagoters. Un dia o altre haurem de reclamar per als crítics l’obligació de pronunciar-se, i per als criticats el dret a tornar-se. Només amb les contrarèpliques es pot arribar, saltant pel graó anterior, al judici equànime i fins i tot programàtic, orientador: a la crítica contemporània, no historicista, que se situa per davant de la creació. Perquè, massa sovint, els anomenats creadors no passen de ser una colla d’analfabets. I quan no n’hi ha ni tan sols d’aquestes característiques, cal inventar-se’ls. O, si més no, substituir-los. Vull dir, substituir-s’hi: el crític esdevingut creador, per no embolicar-ho més.

En el nostre esquifit mapa literari, empetitit encara més per les mossegades provincianes, algú ha parlat d’un estil planianofusterianoisimilars —i si m’aferre a aquesta excusa és per a facilitar-me una línia d’exposició—, els quals, els similars diminuts, no esmente amb detall, ja d’entrada, perquè la tirallonga no reflectiria prou satisfactòriament les jerarquies internes ni les singularitats pròpiament dites, algunes de les quals, damunt, jo hauria de negligir per la inutilitat de l’esforç o per pura mania personal. Perquè sí, en efecte: les manies personals són una de les claus, i no de les menys poderoses i elàstiques, de la crítica, una manera infal·lible de triar-se els adversaris i de valorar-los alhora, ocupen o no el pupitre del costat, amb un considerable estalvi d’arguments, sense entrar, per pura bondat, en la irremeiable indigència del padró en general. Com >i>ací, en l’estiraganyat atributiu, es feia amb els insignificants aglomerats, siga dit ben clarament: «Tots els similars no sou més que pur fardell.» I si em deixe incorporar-hi, de moment, i ho faig constar sense avergonyir-me’n, entre els petits i despersonalitzats segons la font, no és sinó per solidaritat, per les exigències de sacrifici que representa, sobretot en el camp de l’orgull, que no costa gens abdicar quan es tracta de compartir els insults i fer costat als indigents, ja que ells me’n fan, en la despersonalització, a mi, més que més quan hi ha judicis de valor que estan fets, i això es veu, no tant per simplificar o enganxar etiquetes com per negligència i desconeixença. No recorde ara si la tirallonga classificatòria, pluralment arbitrària, ha estat gestada des de la banda dels amics i etcètera de Pla o de la dels de Fuster menys dos o tres, o més probablement de la de la i i de la o, perquè aquest tipus d’observacions —i anem de més a menys: si
la propietat o la intuïció estilística és encertada, si l’adjectivació és eficient o mediocre, si hi ha una mena o altra de concessions, sectàries o mercantils fins i tot, si el fet que un siga inclòs en una llista és tant com haver-se apuntat a una confraria, amb l’obligació de passar ara i adés pel confessionari..., bé que no s’hi entrava en aquestes minúcies i tot es deixava en el pur menyspreu — solen tenir, diria jo, uns orígens gelosament afectuosos, possessius, a costa dels altres: dels altres que siga, i més si no comparteixen els propis entusiasmes. Parle ara per boca pròpia i des de fora, simple expositor de l’anècdota —¿i no serà la història de la literatura catalana un itinerari d’anècdotes, i damunt amb les antigues exposades per especialistes, si ho són, en
les modernes, i aquestes per redactors de necrologies?—, sense reclamar-me ni parcial ni imparcial, tot i que, com ja he dit, el meu nom també s’inseria en la cua del ramàs. Em singularitze, jo, ara, i, vists els precedents, m’aventure en solitari per aquests territoris infectes, sense recórrer a autoritats que em
reforcen l’opinió, sinó tal com raja i per connectar amb els lectors: no meus, ni momentàniament, malgrat les aparences. Meu és, sempre, només, el que he dit en un altre lloc i algú ha malinterpretat, cosa que apunta la possibilitat d’haver-ho intentat beninterpretar, amb un mínim de paciència, i haver-ho deixat per ensopiment. Però que quede clar: l’estil que em surta ara, o en girar el full, no serà, pròpiament, el meu estil en abstracte o addicionat, amb estructura interna i intermitències que vénen a suplir la lògica inflexible o anivellada d’altres pràctiques més gramaticals, ni circumspectament ni eixelebradament planià o fusterià, com es podria sentenciar aplicant-me el qualificatiu contrari al que aparentava sotmetre’m, sinó simplement el d’ara, o el d’ací un instant, més clarivident o soterrat, com una mena
—consulteu l’Ulisses, que és l’única adducció que se m’acut, ja una mica llunyana— de monòleg exterioritzat, fictici però orientador —i ací condescendentment puntuat, bé que hi ha individus que ja pensen amb punts i comes, i fins i tot amb entonacions filharmòniques per a marcar els efectes teatrals—. Una mica arrissadament fusterià, estic disposat a acceptar-ho per escindir almenys el binomi principal, Pla/Fuster, amb estimulació de sentits més extremats cap a les dues bandes del discurs: Pla, allà; Fuster, ací: jo, a l’aguait. Hauria estat convenient saber si Fuster se’n sentia satisfet, del sac que se li carregava i del seu contingut teòric: el que jo puc aportar-hi segons la inspiració o l’humor... ¿També, planament, per donar entrada al
desassossec, planià? Us ho confesse de bo de bo, o no, com preferiu: aquesta és una escola a la qual no he anat, ni de menut ni de gran, ni en esborrany ni passat en net, i si en parlaré serà per parlar-ne. Crec, malgrat tot, que l’única coincidència entre un i altre, a part les caplletres del nom i del cognom, és la curiositat per Chamfort. Per part meua, sobretot, a causa de la dramàtica espectacularitat del seu intent de suïcidi, saltant-se un ull amb una bala, coltellejant-se com un animal de cuina; ignore si ell desxifrà els motius que impulsaren l’antic revolucionari a adoptar aquesta determinació... ¿M’ha agradat, mai, més l’estil que el perfil, lavaterià, de Pla —vull dir que, sobretot quan somreia i les boles dels ulls se li amagaven, a excepció
de les pupil·les, rere les parpelles, i el nas se li afilava sobre les dents, hauria fet les delícies del fisiognomonista i teòleg admirat per Goethe—? Tot ben sospesat, em fa l’efecte que estic a punt d’omplir el buit inquietant que em representava aquest paràgraf, per a navegar per altres aigües. Ara per ara, en conclusió, jo només m’acontentaria que el meu estil s’encaixàs no tant dins la preceptiva literària com dins el diccionari, amb una sintaxi diguem-ne aleatòria, oportunista. Ja me la faré jo: ara així, ara no.

També s’ha de tenir en compte, a l’hora d’assignar-me la part d’insignificança que em toca dins l’escola improvisada amb tota la mala fe, per afonar els més grans amb els defectes dels minúsculs —Pla i Fuster, aquells;
aquests, aquests; naturalment—, que jo no sóc allò que se’n diu un manufacturer d’articles —ni lector, d’articles, pobres mestres!—, ni porte un quadern on m’anote les ocurrències oblidables i els ressentiments que esmolen els ganivets de la venjança: posats a lluitar amb l’adversitat, no se m’acudiria rabejar-me amb antagonistes de la meua mida, de la primera o de la darrera fila. Si es triava com antagonista un Napoleó, per exemple —pose una autoritat no literària, per no ferir més la sensibilitat dels companys ¿d’ofici? ¿de barri?: vid. la meua Opera omnia inexistent, o, ara que hi pense, alguna cosa sobre això sí que tinc publicada—, n’hi hauria prou amb ser un ridícul Wellington, el qual vencé una batalla, la de Seringapatam, poc més
que contra les pedres, no ja per a il·lustrar enfrontaments desproporcionats en la categoria, vertadera o inventada per la Història o per les historietes, dels protagonistes, sinó per a considerar que fins i tot poden guanyar-los els ZZZ, els darrers de la fila, ni que siga només perquè es complesquen les estadístiques que confirmen que tots tenim la nostra hora, la nostra hora
en punt, i Napoleó la de Waterloo —encara que sembla que, en el camp alternatiu al de la glòria, l’irlandès li portava un pam d’avantatge al cors, sense comptar-hi el serrell i els ornaments dels tricornis respectius—. Si,
en el terreny literari, les controvèrsies són inevitables, es podria recórrer, ja ho avançava indirectament, a l’art —elegant— de la rèplica, en el qual tot queda en un intercanvi de compliments o displicències, quan les pròpies
conviccions no han assolit encara la ferocitat d’haver d’acreditar-se en autèntics combats de gladiadors, o del gladiador solitari amb la graderia plena, que, a més d’insultar-lo impunement, li poden aviar, i trie a ull, les ferradures de la dreta o les de l’esquerra, les que més els alliberen: si és que hi pensaven, a alliberar-se, i a alliberar-se ¿de què? No de les ferradures, és clar, que tornarien a posar-se-les: una gran arma ofensiva, sí. En tots els rams, hi ha espècimens que viuen d’això: de ser petits, i on més en trobaríeu seria en els suburbis de la literatura. Els petits, una definició sobre la marxa: els qui viuen pendents dels altres; i, en un ordre més subtil: els qui no llegeixen el que escriuen els altres, sinó que només ho escodrinyen. Que també tenen dret a la glòria, d’aquest món i, si el troben, de l’altre... La glòria, en
primer lloc, de llançar la pedra, o la ferradura, i amagar la mà o la peülla.

Jo, perquè ha d’haver-hi de tot, i em reincorpore a mi mateix, en tinc prou amb les burxades intermitents i revertides de la memòria, estimulades pel jo conscient, per una petita casualitat, pel dolor inextingible de la ferida, en solitud. Si voleu que us siga sincer, i amb el gest no us vull llevar la importància que teniu ara com a lectors cedits per la revista en què col·labore, contra les literatures de la qual confie no haver atemptat, o sí, i, si em fos concedit, del tot, escric açò perquè tingueu una mostra de la meua escriptura més autèntica i pugueu llançar-la en la paperera d’ací o en la
paperera d’allà —és a dir, per a fer que m’adone indirectament, segons el balanç d’aquesta enquesta imaginària, però de resultats reals, de si m’alliste
en el vostre bàndol o en el vostre bàndol contrari, o, podria ser, només en la fatalitat del meu. En la comoditat immoral del meu, on sóc jo qui dicta unes normes o unes altres, i us les proposa per a corrompre-us, per a encantarvos: ara, una petulància esquinçadora, la d’escudar-se en la incomprensió, la de no voler, aparentment, entrar en el joc, no us penseu! Les tortures de l’estil de la soledat, de desprendre’s de tot condicionament, de qualsevol concessió a la moda, o a les lliçons impartides per la crítica —si és que n’hi ha, que sembla que no sempre—, són més afilades que les que et pot infligir el doctrinari més rabiós o doctoral, i en l’anècdota que descrivia d’aquella manera, ja ho he deixat solt, era petit; tant que no el veig. Un advertiment, més
ornamental que reflexiu: mai, malgrat els meus mestres, siguen els que siguen —sospitosíssim terme, considereu-ho tot passant, quan tan fàcilment pot alternar singular i plurals—, no he tingut altra ideologia que predicar, o
preveure, la devastació. I en algun lloc ho he escrit en majúscula, per cremar el temps. Però, després de l’any 2000, l’Apocalipsi ja no està de moda. I una desmitificació més, amics: en els meus papers, no sé si hi trobareu res que, almenys, us interesse; no hi trobareu, tanmateix, res que m’haja interessat realment a mi, sinó, a tot estirar, el que no m’ha interessat realment, que és alguna cosa més que una paradoxa, malgrat les aparences desdenyoses.
No hi he volgut entrar —en els meus papers vius: els que he publicat, dic— en les raons de la meua follia, sinó jugar-hi una mica, ni que no passàs
d’al·ludir-la per no navegar tothora en el buit o no passar de mirar-me amb avorriment les línies que escric: entrar-hi no hauria estat entrar-hi sinó caure-hi de bocaterrosa, i assumir-la, la meua follia intransferible, les veus de la meua angoixa —per recuperar una mica el títol d’un llibre, aseptitzat en l’apartat següent—, contra totes les aparences sensates, o no revolucionàries. Perquè o revolució o res; res: asseure’s a l’ombra, com un mexicà de pel·lícula
sota el seu immens capell, per a ambientar humanament un parc natural. Però també podria girar-ho d’aquesta altra manera: la llengua, existencialistament —vol dir-se, per tant, que no deixe de ser fidel a la meua generació, en els efectes estilístics: però quan l’estil s’ha entroncat en el mateix fet de viure— és un instrument per a exposar les raons —fugia de posar-hi pensar, però és pensar: el pensar del qual es dedueix, individualment, l’existència— del suïcidi. El primer tema de tots, recordeu-ho. Sí, com proposava aquell senyor que, en un altre lloc, parlava de la santedat sense Déu. Una pregunta lateral, per connectar escrits més o menys dissemblants: ¿és això metafísica, o només una manera ràpida —novel·lesca, exemplar: al cap i a la fi, dels drames metafísics d’alguns personatges de novel·la del XIX naix
una bona part de la moral del XX— d’entendre’s? Però, potser, per tal de cloure aquest paràgraf d’una manera colpidora: ¿no són el mateix la santedat i l’angoixa, sota la mera menció del nom de Déu —Déu com a sola exclamació, ni tan sols amb la categoria metafòrica—, en presència/en absència? Amb les meues paraules —però que jo només les utilitze per a entendre’m: ¿per a torturar-me?, ¿per a torturar-te?; ¿qui és el destinatari de la paraula?, ¿reverteix contra qui l’escriu?— es pot crear un món. Les paraules —i surt de l’anterior incís per a esvanir-me cap a la brillantor— són l’eina de la imaginació; la imaginació, el cim de les paraules: un cim que s’ha de pujar.

Torne a Pla i a Fuster, personatges sobre els quals m’he programat parlar però que és molt probable que només intervinguen intermitentment, com veieu, en la meua nota, de manera subsidiària, com tocs d’atenció, com admonicions davant la dispersió. Els papers escrits per mi són meus, vulga o no vulga. ¿Qui els escriuria o els desescriuria igual? L’únic que hi apareix, amb una mica de versemblança, de principi a fi, però no amb un desmesurat
luxe d’indumentàries, sóc... és la meua ganyota, la meua posa més o menys encongida o arraconada —un vici mortificador—, la densitat del meu esquelet: algú que objectiveu, però que dóna la casualitat que sóc jo... Fuster, deia. L’estil de Fuster, quan és Fuster que escriu, el Fuster de les cometes i els adjectius salomònics —¿caldrà precisar que una columna d’aquestes característiques triga el mateix temps a recórrer l’espai de sentit que va del sòl al trespol que el seu sinònim més clàssic, dòric, jònic o corinti, i que encara, si bé es mira, adquireix velocitats ascendents en la progressió del seu gir?—, i no la versió periodísticopatrioteraquenecessitaelpaís, el Fuster que fins i tot és capaç de repensar-se i reescriure’s, per a evitar el desordre dels malentesos —jo, per exemple, i ho amolle amb categoria de proposta modèlica literàrio-conceptual, no em faig problema de provocar el desordre dels malentesos: alguna cosa com el que exemplifica aquesta frase monumental, en un cert sentit model esquerdat de l’element arquitectònic adduït, en algeps, no en marbre, per descomptat—, com s’anuncia, verbigràcia, en el mil·limètric resum filosòfic —una bona definició, i vàlida crec, per a Fuster, de l’odiós terme «filosofia», fóra la capacitat de repensar-se, i, necessàriament, de reescriure’s, i no vull posar paraules en boca d’altri; i que quede clar que repensar-se/reescriure’s porta ben sovint, com el mateix Fuster diu en unes altres paraules, a contradir-se, a dialogar convulsament amb si mateix dins la solitud immensa que és, o hauria de ser, imperativament,
l’escriptura, per a dur a algun lloc o per a descobrir que no es va enlloc, amb l’anunci dins la imminència que tot volta no tant entorn de la manca de sentit com de la succió biològica del suïcidi, sobre l’eix de la reflexió— que tramet a Júlia Blasco i que ara recupera l’actualitat, dista, llagoteries mútues a banda, i respectius nivells freàtics d’ideologia momentàniament descartats, quilòmetres literaris —no de preferència, que això s’hauria de considerar amb unes altres mesures— de l’estil peragarlairesdecuinaidepaísiadmiradorsdeladverbirepicat de Pla: si ho podem expressar així, mentre que Fuster força la crispació irisada i imaginativa dels mots, que haurien de significar més que la seua estricta accepció de diccionari —¿no hi ha, per furgar en la ferida, un difuminat metafísic, hi insistesc, en això?—, en una indubtable connexió amb les seues velles i mai del tot desistides, menys encara en el vessant satírico-retòric, arrels poètiques —ha estat criticada per algú que no tenia res més en què pensar, fa ja molt de temps, la seua propensió a posar entre cometes certs termes, com si volgués donarlos, o que el lector els donàs, suggestionat, una significació intensificada, ajustada a l’instant de la frase, intransferible; les paraules, segons això, estarien potencialment saturades d’ambigüitats reductores que només el control de qui les posa damunt la taula pot redreçar, ampliant-les, comprimintles, entortolligant-les, falsificant-les ¿per què no?, simplement alertant l’interlocutor amb la senyalització tipogràfica, bé que, i l’afegit és propagandísticament meu, l’ambigüitat pot menar a la pluralitat i fins i tot a la plurivalència, en el vedat creatiu més específicament literari, a eixamplar els suggeriments i a sostraure’ls de la ximple credulitat—, Pla pretén eliminar del seu lector, amb minúcies descriptives, amb tonalitats geogràfiques, amb flatulències, la possibilitat del dubte, el qual, ben mirat, és el que l’ajuda a pensar per ell
mateix, a interferir dins el discurs que se li està venent —i de manera reiterada; la fidelitat a l’ideòleg de columna d’un periòdic resulta, si bé ho mirem,
esfereïdora, gairebé tan perillosa com la crèdula lleialtat davant l’oratòria política o els dogmes eclesials, emblematitzats en una perruca pentinada d’una manera més o menys sofisticada o en l’astuta disposició relliscosa d’un birret, ara esguimbant-se cap avall ara sent restituït cap amunt amb un estudiat pinçament de la borleta— una possibilitat diguem-ne dialèctica que eixample, més enllà d’un realisme digestiu, el contingut: com a màxim, sembla suggerir-li, cal pensar en el que estem paint, en el que estem veient —segons el que jo menge, segons el que jo veig, però—; i he arribat al cap, casualment ben tip amb la gastronomia empordanesa. Una mica més d’esforç i hauria curullat el paràgraf. Crear, descriure o, simplement, copiar, en tantes pàgines com es vulga, ¿és pensar? També cal pensar per a dir a, e —é o è: primer problema: dialectal—, i, o —ó o ò: segon problema:
emfàtico-conceptual—, u —o uh!: tercera qüestió: ¿assassinat o autosacrifici? —. Escriure és també, ai!, forçar l’estirabot.

Tot plegat, i no sé si la simplificació em fa ser injust, no basta amb suposar les rèpliques o les al·legacions de l’absent —el lector fidel, comprat amb fascinacions formals per a arrossegar-lo a les profunditats panxacontentes—, sinó que cal cenyir-se a exposicions que anivellen les possibilitats dels hipotètics contendents —autor, lector— i l’intercanvi mene a alguna part que no siga la pura diversió o un encantat i primari proselitisme. Fuster, si em constrenyiu, ven idees —les agita, deia ell més finament—, o, si més no, formula els interrogants que duran la discussió al seu terreny, al seu vocabulari peculiar, i, fins a un cert punt, reduirà el seu atordit antagonista a l’estat de pur catecumen, quan li convindrà per endegar protectorament les rèpliques més o menys previsibles i estalviar-se circumlocucions innecessàries, cosa que no exclou la metàfora llampant o un dentat i veloç canvi
de to. Comsevulla que sia, si l’autor és incapaç d’atraure les idees, imprevisibles, del lector a un debat que, realment, no cal dir-ho, s’esdevé en la distància efectiva del buit —entre la linotip i la taula del casino o del
menjador de casa—, però que reverteix d’alguna manera en una possibilitat de compartir punts de vista, i, per tant, de convivència, el seu artifici s’haurà dissipat en un pur foc d’encenalls; o encara pitjor: hi ha lectures
—o s’hauria de dir d’una altra manera— que, no solament analfabetitzen, sinó que contraalfabetitzen; i fins i tot molts lectors periòdics arriben a creure’s més intel·ligents del que realment són, no tant per llegir determinats autors selectes com per presumir de ser-ne fidels lectors, acreditant-se socialment
amb la citació d’un nobel o altre o d’algun polític de retòrica provocativa; però, emfasitze, només el jo és conscient, el nombre és la destrucció: frase típica per a anar entre parèntesis, però... En última instància, precisament, no es pot oblidar que tant l’estil de Pla com el de Fuster estan marcats, més el d’aquell que el d’aquest, potser —jo crec, tanmateix, que Pla no hauria pogut escriure d’una altra manera que com ho feia i un Fuster de literatura de llibre s’hauria dispersat en experimentacions imprevisibles o esquemes més compactes o dilatats, segons el canvi de gènere, si hagués sabut superar la temptació del didactisme polític: la necessitat de salvar alguna cosa, la Cultura en general o la cultureta sense necessitat d’adjectivar—, per la dedicació periodística, i que les pressions més o menys agudes de la
censura, en unes èpoques o altres, forcen trucs que cadascú s’arbitra per a esquivar-la. Cada autor té la seua terminologia pròpia, naturalment: les seues contraccions per a no dissipar-se en explicacions cada vegada, els seus sobreentesos, com apuntava abans, a part els seus rictus subconscients, o inconscients, com siga —això que fa de Mozart Mozart; quan un passa a complaure- s’hi, en els propis, o a escolaritzar-se, en els dels altres, comença a esdevenir, no ja un plagiari matusser, sense atributs, un epígon que gira al voltant d’ell mateix, o de l’especialista preferit i de més èxit pamfletari, sinó
un copiamones d’oficina, o, si d’una sínia, un catúfol, o l’ase—. I en el cas de Fuster, específicament, destil·lats per l’inicial alambí líric, que pot ser el culpable que, damunt la sintaxi més francesa —més recta, més clara, però sense arribar mai a l’esquematisme i l’encongiment: posem-hi per referència el d’una Simone de Beauvoir, tan exageradament telegràfic que encara el recorde com un redoble de tambor, en les seues magnífiques i aspres novel·les: o, no està malament, per cada batec del cor una frase—, s’enganxen, amb tota naturalitat, els daurats més barrocs i enlluernadors. És molt curiós, així mateix, que un estil tan refinat, i inventat, com aquest —bé que de vegades es
ressentesca de l’expeditiva precipitació amb què se li ha hagut de donar el poliment—, haja esdevingut un estil docent, de referència obligada per l’anormalitat
cultural del país que l’ha incitat, amb un doble límit, per dalt i per sota, cap a la brillantor exhibicionista, expositiva o encobridora, o cap a les simplificacions contundents i provocatives de la nota amargosa o l’enunciat
amb tocs de mot d’ordre. No de consigna, exactament, sinó d’excitant d’entusiasmes d’acció que un mateix no arriba a sentir, i que, en un lloc o
altre
, ho confessa: ¿remarcant el compromís, descomprometent-se, situant-se més enllà del bé i del mal, en la indiferència? ¿En la ira? S’endevina l’eficàcia polèmica de la unió, quan ha calgut, de totes dues bifurcacions, o de l’entreforc: una ferramenta temible, a sumar al cabal d’erudició que hi havia darrere de Fuster —de Pla n’hauríem de dir experiència, agudesa, afilament de la pupil·la, mala llet...—. Per a ser imitat, un model igualment perillós, insalvable per a l’imitador. I, sense assenyalar ningú amb el dit, no m’estranyaria gens que moltes veneracions patriòtiques o, més generalment, entusiàstico-catequístiques tinguen l’arrel en un tirabuixó fascinant del predicador —buidat per dins, lluent per fora, i crec que calia fer aquest advertiment—. Potser, en aquest terreny, els oferiments, les propostes, les tècniques planianes, són més humanitzades, més baixes de to, més rudimentàries, i, per la meua experiència personal, no gaire escrupoloses quant a veracitat o ajust narratiu: era, en el millor dels casos, un pintor que, per a pintar la posta de sol d’avui, necessitava tornar demà, o demanar informació a un turista que acabava d’arribar; i trenque la serpentina, no siga que el deixe en no res, bé que no tinc inconvenient a confessar, a la recíproca, que tot és pura i desinteressada ficció, que, ho preveig, em valdrà més d’una excomunicació —¿m’inclouran així en la generació que em correspon?, i si no em desxifren ací, ¿tractaran de comprendre’m en algun altre paper, si el troben? —... Però, en tot cas, quan Fuster vol, és també un bon narrador, com ho demostra a bastament en alguns passatges del seu dietari, redactat sobre la marxa —bé que la narrativa imposa, normalment, més convencions, ¿gosadies
o límits?, que les altres pràctiques literàries; o és que, realment, s’esdevé tot el contrari, no se sap mai: ¿quin, per posar un exemple immediat, és l’estil narratiu que s’adiria, per no desperdigar-me en originalitats, amb la fórmula assagística que ara practique?, ¿i amb el líric?, i el cursivitze perquè
no sé ben bé què és això de la lírica... ¿I hi ha un estil total més enllà de la pura utilitat, obert eficaçment a tot, sense renunciar a la idoneïtat, a la personalitat i a la bellesa? Cursives!...—. Un narrador que va començar a escriure una novel·la, no ho oblidem. ¿Pla en va escriure realment cap? Algun interès
tenen, potser no com a temptatives estrictament literàries, però sí... ¿antropològic?, ¿d’autoconfirmació? ¿ornamental, complementari? Una definició m’ha fet gràcia, treta d’una petita enciclopèdia cavalleresca, i, alhora, amb pintoresca i rimada sinonímia, curialesca: Pla, «moralista... que reflecteix els secrets visuals del paisatge...» No us escandalitzeu: potser m’he saltat algun lligam que ho justifica. Si no m’equivoque, una de les seqüències més famoses de la Bovary és la descripció de les ribes d’un riu des d’un vaixell. Per tant, es poden descriure les ribes d’un riu i ser, més que un geògraf correcte, un gran novel·lista —el tòpic núm. 1 és el Quixot i el 2 la Madame, segons hem llegit fa poc—, i ser un gran moralista reflectint els secrets visuals del paisatge —potser es tracte del mateix riu dins el mateix paisatge—... Un retall de precisió pòstuma, encara que afecta escassament tant l’un escriptor com l’altre, coincidentment poc sentimentals, per molt que de vegades hagen d’exposar entusiasmes equívocs: no és el mateix la pàtria —¿en queden ara, de pàtries, a principis del XXI?, ¿en quedaven quan ells escrivien?, ¿es dedueix aquest concepte, o aquestes vacil·lacions, de les seues induccions, directament o indirecta?— que el país depauperat i agonitzant en la seua identitat que l’aguanta, encara que s’encaixen dins les mateixes fites frontereres. Allò, per abreujar, és el buf que ens fa emetre l’açò en descomposició. ¿Quina olor fa la prosa d’aquests dos escriptors? De la resposta sabríem en quin estat de putrefacció ens trobem. ¿Se l’ha enduta el vent, aquesta olor? ¿Ja?

¿Embolique la troca? No m’interessa aclarir res, ni posar-ho en línia recta. ¿He fet poca cosa més que exhibir els meus apriorismes? Divinament/ dalinianament (com si no ho hagués dit!), sóc el mateix abans, enmig i després. Abreuge, és clar, i, si voleu, de manera intolerable: la suma d’asseveracions i de derivacions que porte fetes m’obligaria, no ja per a demostrar-les, sinó per a exposar-les amb un mínim de coherència i rigor, a relectures que no estic disposat a fer i a contrastar. Per a rellegir un llibre, si no és... per no sé què, calen raons més fortes que l’amor —¿l’odi?, i l’interrogant
és purament retòric, no cal dir-ho—: una pot ser localitzar una frase que ens ressuscite o ens enfonse definitivament, com qui ací s’erigeix en vanitós
protagonista féu amb La muntanya màgica, on, ara ja no tinc inconvenient a gloriejar-me d’aquesta paciència analítica, que em revela amb una impúdica i grotesca nuesa, o com a mínim terapèutica, cercava, en una segona lectura, la confirmació, i em deia que Mann no podia haver passat per alt aquest detall, de si Hans Castorp era una entitat originada en ella mateixa, filla del seu pensament —els personatges també pensen; de vegades més que els seus
creadors: ¿com sortí, si no, l’endimoniada colla dostoiewskiana, quan Dostoiewski ja era un cadàver revolucionari?—, amb voluntat i opinió pròpies, o un estricte atordiment, o excusa suscitadora —l’ull que necessita per a ser admirat tot exhibicionista, la víctima propiciatòria del fatu seductor—, de les baralles entre Naphta i Settembrini, o, i encara es pot davallar un graó més, una simple evacuació d’aquest darrer, que, com tots els que necessiten sobretot representar-se, cerquen alhora, sense potser reconèixer-ho, ser compadits —i demane excuses per la jactància, supose que equivocada, no ja en la ràpida anàlisi dels personatges de Mann, i, per tant, de la intenció subjacent del novel·lista, sinó fins i tot en la transcripció dels noms del trio dels seus delegats; també acceptant, com resulta obvi, que un personatge
és una criatura penjada d’algú que li presta paraules i etc. arreplegades de la seua pròpia dispersió emocional: d’un autor però d’una pluralitat d’experiències naturalment enfrontades o disperses. La frase hi era, ¿cal que ho diga?, i tal com jo l’havia prevista, literalment: sempre s’arriba, no on ens
condueix la intel·ligència, sinó la por. El sagrat —ací cal, en efecte, un gran adjectiu— tema del domini de l’altre. Són els dubtes que sempre assalten els
deixebles: tot comptat i debatut, la ridiculesa, la inutilitat, el ¿per a què serveix que jo no siga ni jo? Respecte a Pla, ja ho he dit, només en conserve una admiració difusa, sense caracteritzacions. Hom podia demanar-se què hi havia realment sota aquella boina que no fos estricta biografia: si l’ideograma planià era capaç de canviar, per exemple, la mentalitat de la classe a la qual
s’adreçava o si això li interessava realment, i si a la classe a la qual s’adreçava li abellia molt més passar una estona entretinguda llegint-lo, ser decorativament planià, com deia abans, que deixar-se manipular, si la mera descripció és un argument suficient, si l’exposició amb aparença fidedigna o l’efectisme de quadrada tossuderia rural, arran de terra —la franquesa queda vinculada massa sovint a la graduació social, i també a la ingenuïtat, ¿ací? ¿arreu?; sense oblidar que, de vegades, és pur exhibicionisme, o, pitjor encara, histrionisme—, són categòricament argumentals, o si el que convé són superposicions més dramàtiques o abstractes, filosòfiques o polítiques,... (continua en "Una altra mesura" (2)).