Europa i els Balcans. Entre tragèdia i soledat

Plevnes, Jordan
Revista Literatures Núm. 3 1999

La naixença d'Europa i la tragèdia tenen el seu origen als Balcans. L'últim decenni del segle XX a Europa, aquest "cementiri més car del món" (com diu Dostoievski), ha estat marcat, segons les estadístiques de les institucions internacionals, en el sector més pobre, els Balcans, per un mínim de 300.000 morts a Bòsnia en la guerra que fins ahir assolava l'ex-Iugoslàvia, pel doble de mutilats de guerra, per dos o tres milions de persones que han hagut d'abandonar la casa natal. Cinquanta anys enrere, a l'oest d'Europa, les fàbriques de la mort que va engendrar el feixisme i els milions que van morir als patíbuls comunistes, els 40 milions de víctimes enregistrades com a "pèrdues civils i militars", a la Segona Guerra Mundial. Després d'acabada la Primera Guerra Mundial, també d'origen europeu, aquests Balcans es convertien en una immensa tomba per a la joventut europea... El cementiri més car del món, Europa, i el seu sector més pobre, els Balcans, tenen un lligam molt profund, sobretot en la producció intensiva de la mort.
Imagineu-vos que sorgeix un miracle per marcar l'any 2000 a Europa: Del vers 169 de la tragèdia Prometeu encadenat, d'Èsquil, escrita fa més de 24 segles, dedicada al rebel condemnat per Zeus, sorgeix el President dels immortals, per a una visita de 24 hores al vell continent a fi de fer la pregunta crucial als morts contemporanis, davant de les institucions internacionals: ¿com pot ser que a Europa sempre sapigueu el nombre de víctimes i mai el nombre d'assassins? Sense aquesta resposta, la guerra de l'ex-Iugoslàvia i la tragèdia de Bòsnia esdevenen crims perfectes. Els assassins o bé són invisibles o es transformen en negociadors pol.luint altre cop la imatge històrica d'Europa. Sorprès pel silenci europeu, el President dels immortals declararia que la indiferència i la col.laboració amb el crim són presents arreu.
Nicolas Bouvier i jo ens vam trobar la primavera passada a Macedònia. Ell, un europeu occidental amb un horitzó planetari lligat als Balcans; jo, un home dels Balcans, d'origen europeu i exiliat voluntari a París. Teníem ganes d'oblidar la tragèdia per a nosaltres mateixos ni que fos un instant, però ¿qui ens autoritza a oblidar-la en nom de les víctimes? Oblidar que va quedar partida en tres pels seus veïns; oblidar la diàspora; oblidar que el poder actual fins i tot està negociant-ne el nom. Quan s'arriba a Macedònia no es té la impressió bèl.lica, ni estratègica, ni de neteja ètnica, sinó la d'un país que pren la postura més fràgil: la de l'estètica. Un diumenge a Ohrid, a la vora del llac, tot estava encalmat i molt lluny de la tragèdia i vam sentir unes veus com si sorgissin de les profunditats de la terra. Eren les ploraneres del poble de Pestani, les últimes ploraneres professionals d'Europa, les úniques supervivents dels cors de la tragèdia antiga. Ploraven la mort d'un refugiat de Bòsnia arribat la nit abans, que salmodiava el nom, cognom i adreça dels assassins. Entre aquestes veus sorgides del fons del temps i la mort d'aquest desconegut, hem pogut veure com, davant d'Europa i la resta del món, s'obren les grans portes del tercer mil.leni, per a la tragèdia en general i per a la soledat en particular, úniques monedes estables de la història humana.