La invenció de la història literària

Santiáñez, Nil
Revista Literatures, Núm. 5 (Segona època)

Els darrers quinze anys hi ha hagut un interès creixent en el terreny de l'Hispanisme per la dimensió institucional de la literatura. Nascut en part com a mimesi dels acalorats debats sobre el cànon en departaments d'Anglès, però també com a conseqüència de la pressió per desenvolupar una autoconsciència metodològica, i així mateix com a reflexió dels relativament recents canvis radicals en les ofertes de cursos als departaments d'Espanyol als Estats Units, els treballs de Baker (12-18), López (205-224), Mainer (151-190), Romero Tobar ("La historia" 151-183; Historia literaria), Godzich i Spadaccini, Pont i Sala Valldaura, Pozuelo Yvancos i Sánchez Aradra, i Ríos-Font (The Canon, "Literary History" 15-35) han explorat qüestions durant molt de temps deixades de banda pel que fa al cànon i la institucionalització de la literatura a Espanya realitzada i recolzada pels plans d'estudis, històries de la literatura, antologies i similars. La inclusió, per primer cop en una Història de la Literatura espanyola, de un capítol introductori a "Literary History and Canon Formation" signada per Ríos-Font a la Cambridge History of Spanish Literature editada per Gies no és per tant cap coincidència. Aquest capítol es pot veure com a resposta a aquests canvis en la disciplina, i és un reconeixement tàcit i significatiu de la necessitat de creure en la Història de la Literatura i en el cànon abans d'emprendre l'escriptura —la construcció, estem temptats de dir — d'una Història de la Literatura.

Malgrat l'existència d'enfocaments sòlids pel que fa a la institucionalització de la literatura a Espanya durant el segle divuit (ex. Godzich i Spadaccini), encara queda molta feina per fer. Per exemple, un moment seminal en un procés el resultat del qual no seria res menys que la construcció de la nostra disciplina no ha gaudit de l'atenció que mereix. Em refereixo a la primera càtedra d'Història de la Literatura, creada el 1786 als Reales Estudios de San Isidro. Aquest limitat interès és una mica sorprenent si es considera que aquesta càtedra va significar la imposició oficial, en l'estructura del sistema educatiu, d'un nou àmbit en les Humanitats: la Història Literària. M'agradaria contribuir, en aquest article, als debats en curs sobre el cànon tot centrant-me en alguns detalls de la creació, organització, propòsits i revolucionàries implicacions de potser la iniciativa més important per institucionalitzar la incipient disciplina dels estudis literaris no tan sols en Espanya, sinó en Europa com a conjunt. Abans de procedir a una anàlisi detallada de la càtedra, comentaré la primera proposta de crear una càtedra d'Història de la Literatura. A la fi del meu estudi, mostraré la connexió entre la càtedra i la disciplina tal com es practica avui. Aquest article, per tant, té per darrer objectiu delinear el contínuum de longue durée de la nostra disciplina, des dels seus començaments fins al present.

La primera càtedra d'Història de la Literatura es va crear el 1786 als Reales Estudios de San Isidro, antigament coneguts com a Colegio Imperial de Madrid, una institució d'ensenyament que l'Estat va confiscar als Jesuïtes, ensems amb totes les seves propietats, quan l'orde va ser expulsada d'Espanya el 1767. Després d’un període de transició, un Reial Decret del 13 de gener de 1770 va anunciar la inauguració dels Reales Estudios amb canvis signifi catius. Així, els Reales Estudios han de tenir un "Maestro que enseñe la Lógica según las luces que le han dado los Modernos, y sin disputas Escolásticas", i un "Maestro que enseñe la Física experimental" (De la Fuente 158). Les càtedres serien proveïdes seguint els sistema d'examen públic o oposiciones, amb l'excepció de la biblioteca i la direcció de la institució, ambdues garantides per reial nomenament prèvia recomanació per part del Consejo de Castilla. Els Reales Estudios van ser inaugurats l'octubre de 1771, i aviat esdevindrien una de les institucions més avançades de l'època, així com un instrument de la política il·lustrada i regalista de la corona espanyola.

Entre les càtedres creades ex ovo hi ha la càtedra d'Història de la Literatura, ocupada pel bibliotecari principal (bibliotecario primero) dels Reales Estudios. Aquesta càtedra va néixer arran d'una iniciativa de Francisco Messeguer i Arrufat, catedràtic de Filosofia moral i bibliotecario primero, i del seu ajudant (bibliotecario segundo), l'historiador i especialista en Dret Miguel de Manuel. El 23 de desembre de 1785 van enviar al primer secretario de Estado, el comte de Floridablanca, un memoràndum titulat "Método para la enseñanza de la Historia literaria" (reproduït a Simón Díaz, Historia 362-365) en el qual exposaven les seves idees sobre diferents temes relacionats amb la natura i l'ensenyament d'una disciplina completament nova. El memoràndum va tenir èxit, perquè l'1 de gener de 1786 el comte de Floridablanca va promulgar un Reial Decret que feia efectiu l'establiment de la càtedra d'Història de la Literatura als Reales Estudios, tot indicant l'horari de classe així com el llibre de text que es faria servir. Fins al seu tancament el setembre de 1802, els catedràtics d'Història de la Literatura van ser Francisco Messeguer i Arrufat (1786-1788), Miguel de Manuel (1789-1798), el poeta José Villarroel (1799) i Pedro Estala (1799-1802). La càtedra d'Història de la Literatura es va reobrir a mitjan segle dinou, una època que va veure la inclusió de la Història de la Literatura —en el sentit estricte i especialitzat de l'expressió— als plans d'estudis del sistema educatiu d'Espanya: el 1846, a Milá i Fontanals li van concedir la càtedra d'Història de la Literatura a la Universitat de Barcelona, i el 1859 va veure la creació de la primera càtedra d'Història de la Literatura espanyola, ocupada per Amador de los Ríos. L'ensenyament d'Història de la Literatura, iniciada l'abril de 1787, es va interrompre de sobte per "indisposiciones" de Messeguer i Arrufat i a la fi per la seva mort el 21 de setembre de 1788. Només seria reinstaurat el gener de 1789 pel nou catedràtic, Miguel de Manuel. Segons ell, "todavía no se habían cumplido los seis primeros meses de lectura, cuando ciento cincuenta y cuatro personas de todas clases habían prestado su nombre para la continua asistencia al curso Académico de cuatro años" (pròleg, Exercicios [1790] n.p.). Un èxit que no va disminuir l'any següent, almenys si hem de creure Miguel de Manuel, qui diu, al seu pròleg als exàmens públics dels seus estudiants que van tenir lloc el 1791, que "Después que se tuvieron los primeros Ejercicios públicos de esta enseñanza en el año próximamente pasado, y que se esparció por la Península y fuera de ella el Quaderno de Proposiciones, han sido muchos los hombres sabios y eruditos que benignamente han prestado su aprobación a nuestro método con particulares y distinguidos elogios. De varias partes hemos recibido cartas, que dan testimonio de ser el camino que seguimos el más a propósito para llegar al término que nos hemos propuesto" (pròleg, Exercicios [circa 1792] n.p.). El curs era opcional i obert no tan sols als joves estudiants matriculats als altres estudis oferts als Reales Estudios, sinó també a qualsevol interessat en el tema. Això va portar al curs professionals i particulars ja en possessió de títols universitaris que simplement volien eixamplar els seus horitzons i adquirir una mena de coneixement absent del sistema universitari, generalment antimodernista i antiquat, controlat llavors per l'Església. Durant l'any acadèmic de 1790 es van donar quaranta-dues xerrades sobre les cultures d'Egipte, Grècia i Roma. Com a resultat, en part, del seu èxit i per tal de demostrar la rellevància social del curs, el catedràtic i els seus estudiants van triar uns quants temes relacionats amb el curs sobre els quals cadascun d'ells prepararia unes xerrades públiques "bajo la obligación de haberse de leer y sujetar su censura al juicio de todo el concurso Académico, que ha sido Juez imparcial en la aprobación y habilitación de los que ejercitan" (Manuel, pròleg, Exercicios [1790] n.p.). Els exàmens —un total de nou xerrades— van tenir lloc a la biblioteca dels Reales Estudios els 23, 24 i 25 de setembre de 1790, i van ser aplegats poc després en un pamflet "a fin" —en paraules del mateix Miguel de Manuel al seu pròleg sense signar als Ejercicios públicos—"de que no se prive de una parte tan principal del fruto que hasta ahora ha producido esta nueva enseñanza: la cual, si no nos engaña el halagüeño aspecto que aquí ofrece, nos prometemos, que tal vez podrá ser algún día el medio más seguro para restaurar la antigua ilustración Española, que tanto promueve en toda la nación, a ejemplo de su Augusto Padre, nuestro amado Monarca el Señor Carlos IV, con las luces y auxilios de su sabio Ministerio" ([1790] n.p.). En un llibre a banda, Cándido María Trigueros, ajudant del bibliotecari des de 1789, va publicar la seva xerrada inaugural d'aquests exàmens, Discurso sobre el estudio metódico de la Historia literaria (circa 1791). El curs següent, corresponent a l'any acadèmic de 1791, es va dedicar als estudis de la Bíblia; els exàmens, precedits per una xerrada llegida per Trigueros, van tenir lloc els 10, 11 i 12 de desembre de 1791, i es van aplegar en un segon pamflet (circa 1792) amb un pròleg de Miguel de Manuel.

El memoràndum de 1785 de Messeguer i Manuel és el text fundacional de l'ensenyament d'Història de la Literatura a Espanya. En termes generals, tots dos bibliotecaris van exposar els problemes principals implicats en l'organització de la càtedra. En primer lloc, hi ha la dificultat per trobar un mètode adequat per abordar la nova disciplina. Messeguer i Manuel admeten que no han trobat "una idea digna de proponerse a V.M., un método perfecto, o un Curso completo de Historia literaria" (a Simón Díaz, Historia 362). Aquest problema metodològic, causat en realitat per la novetat de la disciplina que estan creant, es pot detectar, per exemple, en la manca d’una idea clara de com narrar, en una seqüència temporal única, un material tan extens i general com la "literatura": "ni tenemos esta Historia, ni sabemos todavía a punto fijo como se ha de ordenar. Por otra parte, la Historia literaria es un campo vastísimo y dilatadísimo, en q[ue] sobre una extensión inmensa hay una casi infinita variedad; se extiende a todos los siglos, a todas las Naciones; y comprende todos los conocimientos humanos; todas las ciencias, todas las artes, y de la naturaleza"” (a Simón Díaz, Historia 362). Per tal de fornir un acord sistemàtic provisional basat en la raó i en una visió històrica del món, Messeguer i Manuel, tot seguint el bibliògraf alemany Johann Albert Fabricius, distingeixen quatre mètodes diferents tant per a l'estudi com per a la narració de la literatura en la seva dimensió històrica. En primer lloc, hi ha el mètode "cronològic", mitjançant el qual els historiadors "siguen el orden de los tiempos, y comenzando en los más remotos, van refiriendo todo lo q[ue] pertenece a la literatura, por siglos, o por edades, hasta llegar a los nuestros" (362). El segon mètode és l'"alfabètic", mitjançant el qual els historiadors estudien els autors de tots els temps en articles ordenats alfabèticament que forneixen informació sobre la vida i l'obra de cada escriptor (362). El tercer mètode consisteix en el relat de la Història de la Literatura d'una nació; ells anomenen aquest mètode "geogràfic" (362). Finalment, el quart mètode, el "clàssic" és aquell en el qual l'historiador escriu una història d'una disciplina (362). Messeguer i Manuel deixen a un costat el mètode "alfabètic", adequat només per a diccionaris i amb una vertadera natura que no ofereix una "enseñanza seguida y ordenada" de la Història de la Literatura. Qualsevol dels tres mètodes restants, diuen, és bo, encara que ells són partidaris del cronològic. La preferència per una narració cronològica dins del marc de la institucionalització de l’ensenyament de la Història de la Literatura mereix una mica d'atenció, especialment si ha de considerar-se que aquest ha estat fins aleshores l'enfocament hegemònic dins de la disciplina no tan sols entre els historiadors de la literatura sinó també entre els professors. L'elecció d’aquest mètode, que òbviament pressuposa un concepte lineal del temps, té a veure amb el fet de ser el més útil des del punt de vista pedagògic. Tot i que Messeguer i Manuel reconeixen que el mètode "cronològic" no representa completament la Història de la Literatura, té l'avantatge, creuen ells, de fer que la literatura sigui més manejable per al seu ensenyament perquè presenta un camp de coneixement molt vast en un relat històric únic (362).

La següent qüestió tractada per Messeguer i Manuel és la selecció d'un bon llibre de text per als estudiants. En la seva opinió, la dificultat més seriosa pel que fa a això rau en "la falta de libros elementales, o de obras que tuviesen una extensión proporcionada, que al mismo tiempo comprendiesen todo lo necesario" (a Simón Díaz, Historia 362-363). Això no obstant, proposen com a llibre de text la Història de la Literatura escrita en italià per Juan Andrés, titulada Dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura (1782-1799); la seva traducció a l'espanyol es va publicar en deu volums entre el 1784 i el 1806, i en l'època en què es va escriure el memoràndum ja s'havien publicat tres volums de la versió espanyola. Finalment, a la fi del seu memoràndum, Messeguer i Manuel proposen incloure en els cursos d'Història de la Literatura l'anàlisi de la literatura contemporània. Com altres erudits del seu temps, els bibliotecaris dels Reales Estudios sostenen que la Història de la Literatura està al servei del progrés de la nació, del bé comú i de la il·lustració dels seus ciutadans. Per tant, hauria d’ocupar-se del passat tant com del present, ja que tots dos tenen un lligam causal. De fet, Messeguer i Manuel creuen que la Història de la Literatura Contemporània és la més útil i interessant de totes, fins i tot necessària per avançar al mateix ritme que d'altres nacions il·lustrades, vistes com a més avançades i que per aquest motiu mereixen ser imitades. La seva crítica al suposat endarreriment cultural d'Espanya, un lloc comú entre els erudits il·lustrats durant el segle divuit, és una indicació de la funció que la Història de la Literatura i el seu ensenyament tenien per a Messeguer i Manuel dins del projecte il·lustrat més ample de modernitzar el país: a Espanya, afi rmen, no hi ha història contemporània, encara pitjor, "no hay diarios, no hay Efemérides, no hay papeles periódicos literarios: por consiguiente no hay tampoco medio alguno por donde se instruya la Nación de lo que las otras adelantan” (364). A les seves observacions finals, Messeguer i Manuel recomanen imprimir en un pamflet les xerrades del curs a la fi de l'any acadèmic.

El memoràndum de Messeguer i Manuel mai no va ser publicat. El primer document imprès sobre l'ensenyament de la Història de la Literatura és, pel que jo sé, el pròleg sense signar de Miguel de Manuel al primer pamflet dels Ejercicios públicos (1790) de setembre de 1790. En aquest pròleg, Miguel de Manuel considera que la Història de la Literatura és la base intel·lectual i metodològica de tota mena d'estudis. "La Historia Literaria", afirma Manuel, "ha sido mirada por todos los sabios del día como una enseñanza precisa e indispensable para inspirar la buena y metódica instrucción en todo género de estudios" (pròleg, in Exercicios [1790] n.p.). Des d'una perspectiva il·lustrada, Manuel exposa que la Història de la Literatura té molts usos per al bé comú, i que una de les seves missions consisteix a seleccionar els llibres que proporcionen un sòlid aprenentatge, una tasca que es du a terme tot efectuant una operació doble i simultània: (i) una crítica racional dels textos, i (ii) una imposició d'un ordre històric i narratiu al terreny del coneixement humà des dels seus orígens fins al present. La lectura de molts llibres no condueix necessàriament a un aprenentatge real. Per aquesta raó, "debe... precaverse el daño que trae consigo la lectura de los escritos inútiles con dar a conocer constantemente los de sólida instrucción" (n.p.). A més a més, la càtedra d'Història de la Literatura "abraza todavía objetos de mayor utilidad". És també una empresa històrica: Manuel afi rma que "el fin de esta enseñanza no es solamente la material demostración de los libros buenos, sino más bien la profunda y fundamental educación en la serie y genealogía de todos los conocimientos humanos, presentados en sus orígenes, en sus edades y en sus diversos estados” (n.p.). Al text de Manuel hi ha, en resum, un desig il·lustrat d'arribar a dominar, de "disciplinar" —com diria Foucault— tot el coneixement. Manuel era ben conscient de la tasca de pioner assumida al crear una càtedra d'Història de la Literatura, ja que era la primera, creia ell, que es creava en Europa (n.p.). Aquesta càtedra dels Reales Estudios va ser certament una de les primeres que es van crear a Europa, és a dir, es va construir una nova disciplina amb la seva normalització racional del coneixement i la formació d'individus, amb la seva xarxa de normes i els seus controls, amb els seus càstigs i les seves recompenses, amb les seves formacions del cànon i les seves exclusions. La moderna episteme de la disciplina estava en marxa.

El text més important sobre la Història de la Literatura escrit i publicat en l'àmbit de la càtedra va ser el Discurso sobre el estudio metódico de la historia literaria per Cándido María Trigueros. Aquest és el primer treball mai publicat sobre la qüestió en la història del sistema educatiu espanyol. Publicat al voltant de 1791, va ser originalment la conferència inaugural, com s'ha esmentat abans, dels exàmens públics que van tenir lloc entre el 23 i el 25 de setembre de 1790. Al col·locar aquesta conferència a l'inici dels exàmens, els organitzadors de l'esdeveniment estaven indicant tàcitament que les reflexions teòriques i metodològiques vénen abans de la pràctica, és a dir, obrint camins per ensenyar i escriure la Història de la Literatura. No debades, Trigueros exposa un dels seus principals objectius ja al títol mateix del treball: el lector llegirà un "estudi metòdic" d'Història de la Literatura. Trigueros sosté que les clarificacions teòriques i metodològiques han de ser una tasca prèvia a l'ensenyament i a l'escriptura de la Història de la Literatura: la teoria aclareix el sender cap a la pràctica crítica i historiogràfi ca. Una empresa teòrica així no és sorprenent si es considera que la novetat de la disciplina suposava la manca de punts de referència i de models a imitar.

La recerca d'un mètode adopta diferents formes. En primer lloc, Trigueros emfasitza la necessitat de seleccionar amb cura els textos que s'han de llegir i estudiar als seus cursos, tot insistint en una idea compartida pels professors que feien classe als Reales Estudios i, en general, per tots aquells que van participar en el projecte de la Il·lustració, a saber, la necessitat de tenir un guia responsable, la imposició d'una mirada disciplinària basada en la tutela de la raó per al bé comú. Des d'aquest punt de vista, la selecció d'una llista de lectures, d'un cànon, és crucial, ja que sense això no és possible aprendre. Trigueros manté que "el uso superabundante de libros, dirigido por una elección ciega, sin la guía de un discernimiento es uno de los mayores enemigos de la sólida y verdadera prosperidad de la literatura" (8). L'enorme profusió de llibres, especialment des de la invenció de la impremta, ha convertit la Història de la Literatura, segons diu Trigueros, en una "inagotable rama del saber" (22, vegeu també 22-23). Aquesta abundància té —per dir-ho amb les nostres pròpies paraules— un efecte entròpic ja que, com més informació tenim sobre Història de la Literatura, més difícil és assimilar la informació escrita sobre ella. En comparació amb aquesta muntanya de llibres inútils, hi ha només un grapat de treballs consagrats a l'estudi de la Història de la Literatura. El progrés de la nació, en opinió de Trigueros, es veu per tant obstaculitzat. Per arreglar la situació, és imperatiu posar en pràctica allò que avui anomenaríem una "disciplinació" de la Història de la Literatura: "La gran superabundancia de libros... y el excesivo número de obras que hacen falta para poder conocer con facilidad la serie de los adelantamientos humanos... constituyen una prueba demostrativa de la grande utilidad, o por mejor decir, de la absoluta necesidad de una enseñanza metódica de la Historia Literaria" (35). Mitjançant l'organització de tot el coneixement, la disciplina de la Història de la Literatura es revela com una important contribució al progrés del país. Un ensenyament tan nou, escriu Trigueros una mica a la defensiva, podria ser considerat com una activitat que simplement s'ocupa de les "antiguitats" i no té un ús vertaderament positiu per a la societat; la gent també podria pensar, continua Trigueros, que la Història de la Literatura no és més que desenterrar innombrables fets i anècdotes, sense cap altra tasca que la recol·lecció de dates i noms sense cap connexió interna amb els diferents temes de què s'encarrega una història així (11-12). I tanmateix, és precisament el contrari. Trigueros preveia doncs un atac que es feia sovint a la Història de la Literatura. En la teoria literària contemporània, la pujada i l'hegemonia del post-estructuralisme des de finals de la dècada de 1960 en endavant es va aconseguir a expenses de la Història de la Literatura, que era considerada per molts practicants dels estudis literaris una disciplina antiquada i simplista. Ja en els seus començaments, la Història de la Literatura va mostrar una consciència defensiva i preveia la resistència als seus objectius i mètodes amb la qual s'enfrontaria durant molts anys. Després de proposar la novetat i els usos de la Història de la Literatura, Trigueros procedeix a establir les qüestions metodològiques a les quals el seu pamflet tracta de donar resposta. La Història de la Literatura és considerada des de dos angles diferents, com veurem: un té a veure amb els seus continguts, mentre que l'altre es refereix a la seva retoricitat.

Al començament del seu llibre, Trigueros forneix una definició significativa de "Història de la Literatura". Significativa, no tan sols perquè circumscriu el camp sinó també perquè de alguna forma preveu, certament d'una manera rudimentària, alguns dels debats d'avui dia sobre la Història de la Literatura i sobre la historia tout court, tot llançant idees que serien desenvolupades d'una manera molt més sofisticada i rigorosa dos-cents anys més tard. En la seva definició, Trigueros emfasitza la crucial dimensió narrativa de la Història de la Literatura, resumeix les tasques de l'historiador i insinua que l'historiador de la literatura hauria de tenir en compte factors institucionals així com la producció material dels treballs literaris. Les observacions de Trigueros restarien perdudes per generacions d'historiadors futurs que considerarien la Història de la Literatura com una activitat purament empírica i no teòrica. "Historia literaria", escriu Trigueros, "se llama la narración y examen de la aplicación de los progresos del entendimiento humano desde el principio hasta nuestros días. Esta narración abraza igualmente la Historia de las Letras y de los Literatos, que la de los subsidios y obstáculos de aquellas: es por lo mismo un estudio accesorio a todos los estudios y a cada uno de ellos"(13). La concepció de la Història de la Literatura i de la història com unes construccions retòriques i verbals ha esdevingut un lloc comú als debats contemporanis sobre la qüestió (ex. els treballs de White, Barthes, Mink, Veyne i Guillén; vegeu la contribució de Santiáñez al debat en el camp de l'Hispanisme). La Història de la Literatura d'avui dia no es pot tenir ja —si més no sense mauvaise conscience— per una activitat purament empírica sense determinants retòrics ni lingüístics. Trigueros, en línia amb altres historiadors del segle divuit, no té dubtes pel que fa a la narrativitat de la Història de la Literatura. Fins i tot compara la Història de la Literatura amb les novel·les, tot indicant així idees defensades des dels anys 70 del segle XX en endavant per, per exemple, Hayden White, qui va insistir en els estrets lligams entre els treballs d'historiografia i els textos literaris pel que fa a les seves tècniques comunes de construcció de la trama i el seu ús compartit de gèneres literaris ben establerts (tragèdia, comèdia, sàtira, ironia) que en darrera instància reflecteixen una ideologia i per tant la imposició d'un punt de vista particular, no neutral. Tot referint-se al progrés del primer any acadèmic de la càtedra d'Història de la Literatura, Trigueros conclou que "Hasta aquí apenas se pudo hacer otra cosa que recorrer el ancho país de las conjeturas, y escribir la novela de los orígenes literarios" (52). La discussió de la narrativitat de la Història de la Literatura, però, és important en un altre sentit. L'estudi metòdic i teòric de la Història de la Literatura és només acceptable si la Història de la Literatura s'adreça al bé comú dels alumnes i, per extensió, de la societat (27-28). Per tal de ser útil a la nació, com Trigueros manté enèrgicament, la Història de la Literatura ha de revelar els canvis, els tempos, les acceleracions així com els contratemps de la literatura. El problema rau en com representar aquests ritmes, direccions i durades. Trigueros proposa el que sembla que ell considera una metodologia minuciosa, racional i rigorosa. La Història de la Literatura, per ser útil, "debe descubrirnos no solamente las mutaciones, adelantamientos, y atrasos de todas las Naciones en los respectivos ramos de la literatura... es necesario también que averigüe las causas, o civiles, o morales o físicas, que produjeron aquellos efectos: en una palabra, para que sea loable la Historia Literaria que se estudie debe ser filosófica, completa, breve, imparcial y verdadera" (28-29). Consegüentment amb aquest projecte, Trigueros creu que un bon llibre de text per als seus estudiants hauria d’estar escrit amb imparcialitat, solidesa teòrica, rigor i abundant erudició.

A més de la retoricitat de la Història de la Literatura i les inevitables decisions estètiques preses per l'historiador, Trigueros suggereix com relacionar la Història de la Literatura amb elements que semblen no estar associats amb la literatura i tanmateix es connecten subtilment amb ella; en certa manera, Trigueros està proposant un enfocament extrínsec a la Història de la Literatura: "Agréguese a esto que el necesario examen de las revoluciones literarias, incluyendo las causas de los adelantamientos, o atrasos de cada Nación, de cada época o de cada estudio, no pueden sacarse de otra parte que de una extensa combinación de innumerables hechos exteriores, y al parecer inconexos con la literatura" (41). La darrera qüestió important tractada per Trigueros es refereix a la varietat de les Històries de la Literatura. Trigueros organitza aquesta diversitat sota una tipologia: "según el modo y objeto con que esta Historia se trate, puede ser universal o particular, geográfica o topográfica, bibliográfica o biográfica, especial o especialísima” (14).

En el seu Discurso, Trigueros no tan sols dissenya una teoria i una metodologia de la Història de la Literatura; també proposa una pedagogia educativa de la nova disciplina. Per començar, el professor d'Història de la Literatura ha d'assimilar metòdicament el material que després ensenyarà als seus estudiants. Aquesta fase preliminar requereix una considerable dedicació personal i sacrifici ja que la natura mateix de la disciplina "exige del que ha de gobernar esta enseñanza un profundo y muy extenso conocimiento de todos los ramos del saber" (38). La indeterminació del terreny constitueix una exigència feixuga per al professor encara present als estudis literaris d'avui dia: s'espera dels professors de literatura que coneguin, a més a més de la literatura del període en què estan especialitzats, algunes literatures nacionals del mateix període, així com teoria de la literatura, filosofia, psicologia, història general, història de l'art i similars. Hi ha dos possible mètodes disponibles per dominar la Història de la Literatura: "o manejando una o varias obras maestras que contengan todo lo que ha de enseñar... o leyendo con incesante tarea innumerables libros dictados en diversas tareas... por hombres de un genio, de una verdad, de un saber y de un partido muy diferente en unos que en otros: extractando siempre; no perdiendo jamás de vista las reglas de la crítica; examinando las fuentes de todas las aserciones, las conexiones de las doctrinas con las respectivas necesidades de los estudiosos, y los inconvenientes que del uso común de tales o tales libros pueden resultar al adelantamiento de cada estudio determinado" (39-40). Com que, segons Trigueros, no hi ha cap compendi complet d'Història de la Literatura, el professor d'aquesta disciplina no té més alternativa que adquirir el coneixement que compartirà amb els seus estudiants mitjançant el segon mètode (40). Lògicament, la immensitat del camp de la Història de la Literatura fa impossible conèixer-la íntegrament, un fenomen que condueix a la inestabilitat i la provisionalitat de tot coneixement obtingut per mitjà de l'estudi de les fonts originals. Una limitació així, entesa com a consubstancial a la Història de la Literatura, es projecta sobre l’ensenyament mateix de la disciplina. Les limitacions de l'abans esmentat llibre de text triat per al curs, ensems amb la impossibilitat per part del professor de saber-ho tot en el camp de la Història de la Literatura, van ser dos factors crucials que van determinar decisivament l'ensenyament de la literatura. El Origen estava lluny de ser perfecte per als objectius establerts per a la càtedra d'Història de la Literatura. A causa de les insuficiències del llibre d'Andrés en aquest sentit, el professor d'Història de la Literatura havia d'omplir els buits: "Se determinó que leído en cada día de lección pública un parágrafo de aquel Escritor [Juan Andrés], le ampliase el Catedrático, leyendo sobre su contenido un Discurso propio, que examinase y estableciese ampliamente todo lo que fuese conveniente y tuviese con él analogía" (50). Les xerrades es presentaven en un format semblant als nostres seminaris. Un cop assumit que un professor, per definició, no pot tenir un coneixement total del seu material, era perfectament lògic pensar que en certs casos els seus estudiants poguessin estar més ben informats que ell mateix. Així doncs, el catedràtic ensenyava "con tono de enseñanza", però també "con sujeción a la discusión, y con libertad en todos los oyentes para oponer las dudas que hallaren, o combatir los descuidos que hubieren notado" (51). Trigueros anuncia que "Estos discursos, estas discusiones y esta libertad han seguido desde el principio, y seguirán en adelante, conservándose tales trabajos para servir de materia a las futuras instituciones" (51). En el cas de la Història de la Literatura, no hi ha aprenentatge real sense la llibertat d'expressió dels estudiants. Miguel de Manuel, al seu pròleg al recull d'assaigs escrits per alguns dels seus estudiants el 1791 ho exposa amb claredat: "Nunca se lograrían en esta enseñanza adelantamientos de notoriedad, si la opinión de los que asisten a la escuela no fuese libre en materias altercadas e indefinidas. Jurar en las palabras del Maestro es la ley más tirana para el progreso de la Literatura, y nosotros mismos hemos dado ejemplos muchas veces de que no queremos ser sistemáticos. Supuesta, pues, esta honrosa libertad en las opiniones, que no lastiman, ni quebrantan alguno de los Cánones de sana crítica, nadie deberá extrañar que la proposición de uno no esté tal vez del todo acorde con la de otro de los actuantes. Cada cual correrá por sí solo el peligro del convencimiento en la palestra" (Exercicios [circa 1792] n.p.). Aquesta concessió a l'estudiant, així com la llibertat d'expressió que li és atorgada a classe, de fet una negociació d'autoritat entre professor i estudiant, està molt en consonància amb el "Pensa per tu mateix" de la Il·lustració. Allò notable, però, no és tant el principi il·lustrat darrere d'aquesta llibertat d'expressió atorgada als estudiants, sinó més aviat la necessitat, descoberta pels professors de la cátedra, d'ensenyar literatura en un model seminarial: la literatura, com es van adonar, s'ensenya més bé dins de la discussió, de l'intercanvi d'opinions disciplinat per una figura d'autoritat que filtri la longitud, els continguts i la solidesa de les presentacions dels estudiants. La Història de la Literatura, des del seu origen mateix com a àmbit, combina una llibertat d'acció donada als estudiants amb la mirada disciplinària del professor, que organitza els temes en un programa d'estudis i determina l'èxit o el fracàs dels estudiants segon una construcció racional d'aquest àmbit del coneixement.

Les discussions sobre Història de la Literatura i la creació d'una càtedra que construeix per si mateixa un nou àmbit en les Humanitats són temptatives de dominar tant la literatura del passat com la del present tot imposant-hi un ordre racional i històric. Ja l’existència i la imposició d'un llibre de text d'Història de la Literatura, que cobreixi totes les ciències humanes, mostra aquest control sobre el passat i el present mitjançant un relat coactiu. Darrere d'aquest procés de dominació, que per descomptat continua avui, hi ha l'agenda política de la Il·lustració. No oblidem la funció política dels Reales Estudios, creats pel govern com a part del seu regalismo, és a dir, l'esforç d'apoderar-se del sistema educatiu per tal d'emmotllar-lo segons uns principis moderns i il·lustrats mitjançant els quals modelar i controlar completament un nou tipus de ciutadà. Els diferents projectes educatius preparats durant aquest període van mostrar una tendència cap a la uniformitat i la centralització. Com va escriure Maravall: "La inspiració per a aquesta campanya educativa del segle divuit va derivar des d'una actitud general de control guiat (dirigismo) i intervencionisme... Això pressuposa la primacia de la iniciativa governamental que de vegades és aplicada directament, encara que més freqüentment pren la forma d'una delegació o missió" ("The Idea" 41). Aquesta mena d'educació, continua Maravall, tenia un tret distintiu: al segle divuit, "educar éssers humans era preparar-los en primer lloc per a la societat... i després per a l'Estat en la mesura que l'estat és un aparat al servei de la societat" ("The Idea" 45). Els bibliotecaris dels Reales Estudios eren molt conscients de la connexió entre la càtedra d'Història de la Literatura i el poder polític. El primer pamflet dels Ejercicios dels estudiants està dedicat al comte de Floridablanca amb paraules molt significatives. Manuel agraeix a Floridablanca el seu suport: "Las primicias de una enseñanza, que V.E. ha promovido con tanta singularidad, deben de justicia ofrecerse a V.E. en el día en que comparecen en el público para que juzgue la utilidad de este estudio por los efectos que empieza a producir. Con tan justo título me he atrevido a elegir la alta persona de V.E. para Mecenas de estos Ejercicios Literarios. Y siendo tan continuos y notorios los testimonios de amor y protección a las letras, que V.E. da cada día a toda la Nación" (n.p.). La càtedra d'Història de la Literatura, per tant, pertany a una dinàmica particular entre poder i súbdit en el marc d'una nova episteme, una nova tecnologia de poder i una raó instrumental que apunta a dominar la natura, i en darrera instància —segons Adorno i Horkheimer— els homes. Aquest moment seminal d'institucionalització és el començament de les nostres diferents maneres d'estudiar la Història de la Literatura, totes elles modelades per les diverses institucions (universitats, editorials, programes educatius) que controlen els plans d'estudis, les llistes de lectures recomanades, les formacions del cànon, els llibres de text.

La invenció de la Història de la Literatura va de la mà amb la seva tasca disciplinària: la una no existiria sense l'altra. No hauríem de pensar en termes de successió, és a dir, que al començament hi havia quelcom anomenat Història de la Literatura i més endavant una sèrie de mesures disciplinàries. Al contrari: és precisament la posició disciplinària de la Il·lustració allò que va originar nous àmbits de coneixement, entre els quals la Història de la Literatura. La realitat havia de ser dominada sobre uns principis racionals. L'estreta relació entre la càtedra d'Història de la Literatura, el despotisme il·lustrat, la novetat d'aquest àmbit del coneixement i l'acte de disciplinar del qual prové és més aviat evident. Com diu Trigueros al començament del seu pamflet: "Este útil medio, este precioso discernimiento es el que tuvo por objeto la sabia mano, que sin tener a quien imitar, estableció en estos Reales Estudios la Cátedra de Historia Literaria" (10). Observeu el verb utilitzat per Trigueros: la mà reial ("la sabia mano" es refereix al rei), l'autoritat, estableix sobre els seus súbdits una nova àrea de coneixement. La disciplina de la Història de la Literatura està per tant estretament lligada amb poder polític des del seu començament mateix.

La càtedra d'Història de la Literatura als Reales Estudios pertany, com altres fenòmens, a diferents durées. Fins ara m'he concentrat fonamentalment en la curta durée dels darrers trenta anys del segle divuit. En aquestes pàgines de conclusió forniré uns quants paràmetres per situar la primera càtedra d'Història de la Literatura en una longue durée que arriba fins al dia d’avui, ja que tot i ser veritat que la càtedra i la concepció de la literatura desenvolupades pels seus membres són producte del seu temps, els seus problemes, perplexitats, dilemes, discussions pedagògiques, planificacions de plans d’estudis i un profund interès per la institucionalització de la literatura tenen una gran semblança amb alguns debats actuals sobre la dimensió històrica i institucional de la literatura. Una anàlisi de la càtedra en una longue durée demostraria no tan sols la novetat seminal de la seva creació; també mostraria els lligams que té amb els estudis literaris d'avui.

Per començar, és important recordar que la historiografia literària oscil·la entre la representació històrica de la literatura d'una nació i l'estudi transnacional de gèneres, períodes, textos, moviments i així successivament. Les primeres històries de literatura nacional es van escriure durant el segle divuit. La Idea della storia dell'Italia letterata (1723) de Giacinto Gimma, Della storia e della ragione d'ogni poesia (1739) de Francesco Saverio Quadrio i, molt especialment, la monumental Histoire littéraire de la France (1733-1763) preparada pels monjos benedictins de Saint Maur van crear un nou àmbit d'investigació. A Espanya, les primeres històries de literatura i/o cultura espanyola són si fa no fa coetànies de la càtedra d'Història de la Literatura: Ensayo apologético sobre la literatura española (1782-1784; primera edició en italià: 1778-1781), per Francisco Javier Llampillas; i Historia literaria de España, desde su primera población hasta nuestros días (1766-1791), pels germans Pedro i Rafael Rodríguez Mohedano; també hi ha històries de gèneres, com el seminal Orígenes de la poesía castellana (1754; segona edició 1797), per Luis José Velázquez, i Memorias para la historia de la poesía y poetas españoles (1775), per Martín Sarmiento, així com antologies tan importants com ara Colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV (1779-1790), per Tomás Antonio Sánchez. Aquests treballs —entre d'altres— van fixar per primer cop un cànon literari nacional. D'altra banda, la Literatura Comparada va néixer durant la mateixa època i es desenvoluparia al segle dinou. Els bibliotecaris dels Reales Estudios i Juan Andrés van comprendre la literatura d'una manera transnacional, com una república de las letras, o, per dir-ho d'una altra forma, com una mena de Weltliteratur. En aquest sentit, els bibliotecaris dels Reales Estudios van col·locar una de les primeres pedres per la construcció d'uns incipients estudis comparatistes. Poc després, els poetes romàntics van posar la pedra per l'altre pilar de la historiografia literària al donar un significat especialitzat a la paraula "literatura" i al centrar-se exclusivament en la Història de la Literatura nacional. L'historicisme romàntic i la historiografia positivista continuarien la empresa començada per Llampillas i d'altres erudits il·lustrats però amb un concepte diferent de "literatura". El "Discurso sobre la importancia de nuestra Historia Literaria" (1828) d'Alberto Lista i el Resumen histórico de la literatura española (1844) d'Antonio Gil de Zárate constitueixen dues fites d'una nova manera de concebre i d'escriure sobre la literatura nacional espanyola. La historiografia literària centrada al voltant d'una nació concreta no ha suplantat o vençut les històries transnacionals i comparatives de la literatura. Al contrari: la història ha demostrat la resistència de totes dues i la seva relació de mútua dependència.

El concepte mateix de literatura fet servir durant la Il·lustració podria ser considerat massa vague i passat. Però no oblidem que el significat de "literatura" no és avui menys imprecís. Les llistes de llibres recomanats per a estudiants de la llicenciatura de Literatura espanyola i les sèries de clàssics de les editorials més prestigioses inclouen obres de Feijoo, Jovellanos, Ortega y Gasset, Saavedra Fajardo, Colom, Alfons X, i Bernal Díaz del Castillo —per donar només uns pocs exemples— que tenen poc o res a veure amb la "literatura" en el sentit especialitzat de la paraula. Sens dubte, a hores d'ara tenim una descoratjadora varietat de concepcions de literatura. Algunes estan restringides a les belles lletres, però d'altres són generosament amples. El Formalisme Rus, l’Estilística i el New Criticism van ser tres temptatives de clarificar i cloure un concepte la precària unitat semàntica del qual ha estat diluïda des dels anys 60. L'aparició de noves metodologies analítiques i noves pràctiques discursives han transformat els departaments de literatura, si més no als Estats Units, en quelcom de diferent, la natura del qual no sempre és fàcil de definir. En molts casos, els departaments d'Espanyol dels Estats Units, com els d'Anglès, Francès o Alemany, s'han traslladat més enllà dels seus límits tradicionals determinats per un concepte de literatura com un àmbit autònom dins de les belles lletres. Els estudis sobre cinema i la teoria tenen tots dos un important paper en programes prestigiosos, tot desplaçant als marges els cursos sobre literatura medieval i fins i tot el Segle d'Or. La interdisciplinarietat ha esdevingut un mètode hegemònic, gairebé un requisit professional i una paraula clau en qualsevol sol·licitud de beca. Els estudis culturals, un dels enfocaments més importants dels darrers 20 anys, mostren interès per totes i cadascuna de les manifestacions culturals, de vegades fent cas omís completament dels artefactes literaris, mentre que el New Historicism es centra en la interacció entre textos literaris i una àmplia gamma de pràctiques discursives polítiques, culturals i socials. En termes generals, som testimonis d'un retorn a un enciclopedisme mediocre. Les raons d'aquests canvis són complexes i van lligades amb les seves circumstàncies o curtes o mitjanes durées. Tanmateix, segueixen una línia teòrica i metodològica els orígens de la qual, remots però no menys persistents, han de buscar-se en projectes seminals com la divuitesca càtedra d'Història de la Literatura als Reales Estudios. Per dir-ho d'una altra manera: els enfocaments sincrètics i multidisciplinars com ara els estudis culturals, el New Historicism i la càtedra d’Història de la Literatura pertanyen a la mateixa estructura. Aquí "estructura" s'utilitza en el sentit braudelià de la paraula, és a dir, com a reconstrucció d'una arquitectura potencialment longeva que limita i fa possibles accions que poden esdevenir estables per a moltes generacions d'éssers humans (Braudel 50). Els estudis literaris d'avui dia tenen els seus propis objectius i es centren en qüestions específiques. Però alguns enfocaments tenen actituds heretades i pressuposicions presents per primer cop en pioners com els fundadors de la primera càtedra d'Història de la Literatura a Espanya. En cert sentit, els estudis culturals impliquen un retorn al passat, a aquells anys seminals de finals del segle divuit en què la "literatura", ja transformada en una institució, cobria una àmplia gamma de produccions i era gairebé sinònim de cultura.

La càtedra d'Història de la Literatura als Reales Estudios de San Isidro a Madrid va representar ni més ni menys que la institucionalització acadèmica d'una disciplina que es va anar construint amb diferents mitjans durant el segle divuit. Aquesta institucionalització acadèmica, ensems amb el tractament nacional o comparatiu de la literatura, va modelar per primer cop l'estructura, el conjunt de normes que governen el pensament i la pràctica d'aquells que es consagren a l'estudi de la literatura i la cultura. L'oscil·lació, tan característica de la disciplina, entre allò institucional i allò natural, estètica i cultura, nació i internacionalisme, empirisme i construcció transcendental, no es pot entendre completament sense una consciència de les primeres passes de la disciplina. La reflexió sobre els orígens acadèmics de la Història de la Literatura a Espanya, doncs, pot revelar alguns dels seus components més fonamentals i conduir a una millor comprensió d'una disciplina que, en última instància, és la condició de possibilitat de la teoria, historiografia i ensenyament de la literatura.

Bibliografia
AGUILAR PIÑAL, Francisco. El plan de estudios de Cándido María Trigueros (1768). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984.
Un escritor ilustrado: Cándido María Trigueros. Madrid: CSIC, 1987.
Introducción al siglo XVIII. Madrid: Ediciones Júcar, 1991.
ÁLVAREZ BARRIENTOS, Joaquín. "Nación e historia literaria a mediados
del siglo XVIII en España." Romero Tobar, Historia literaria 101-114.
— "Orígenes de la Historia de la Literatura Española". Siglo XVIII. Vol. 1. Madrid: Espasa-Calpe, 1995. 108-123. Vol. 6 d'Historia de la literatura española. Ed. de Víctor García de la Concha.
BAKER, Edward. "La problemática de la historia literaria". Texto y sociedad: problemas de historia literaria. Eds. Bridget Aldaraca, Edward Baker i John Beverley. Amsterdam: Rodopi, 1990. 12-18.
BRAUDEL, Fernand. Écrits sur l'histoire. París: Flammarion, 1969.
Exercicios públicos de historia literaria/que tendrán/en los Estudios Reales de Madrid/los señores/1. Don Joseph Isidoro Morales./2. Don Joseph Cornide./ 3. Don Alfonso de Manuel y Arriola./4. Don Matías Jorge de Arcas./5. Don Isidoro Bosarte./6. Don Joseph López de la Torre Ayllon./7. Don Vicente González Arnao./Don Baltasar Félix de Miñano y Las Casas./ Don Martín Joseph Ordoqui./En los días 23, 24 y 25 de Septiembre de 1790./A las tres y media de la tarde en la Biblioteca./Asistidos del catedrático de historia literaria./Don Miguel de Manuel y Rodríguez, Bibliotecario primero/de los mismos Estudios Reales. Madrid: a l’oficina de don Benito Cano, n.d. [1790].
Exercicios públicos/de historia literaria/que han de tenerse/en la Biblioteca de los Estudios Reales de Madrid/dedicados al Rey nuestro señor/Don Carlos IV/y en su real nombre presididos/por el Excelentísimo señor conde/de Floridablanca./ Defenderán las proposiciones/los señores/Don Isidoro Bosarte./ Don Andrés de Andrés García./Don Juan Joseph Heydek./Don Vicente de Chasco./Don Baltasar Felix Miñano y las Casas./Don Joseph Lopez de la Torre Ayllon y Gallo./Don Juan Antonio Llorente./Don Vicente Gonzalez Arnao/Asistidos de Don Miguel de Manuel, Bibliotecario Primero/ y Catedrático de Historia Literaria en los mismos/Estudios Reales./En los días 10-12 y siguientes de Diciembre de 1791./Á las tres y media de la tarde. Madrid: a l’oficina de don Benito Cano, n.d. [circa 1792].
DE LA FUENTE, Vicente. Historia de las universidades españolas, colegios y demás establecimientos de enseñanza en España. Vol. 4. Madrid: Impremta de la vídua i filla de Fuentenebro, 1889.
GIES, David T., ed. The Cambridge History of Spanish Literature. Cambridge: Cambridge UP, 2004.
GODZICH, Wlad, i NICHOLAS Spadaccini, eds. The Institutionalization of Literature in Spain. Minneapolis: The Prisma Institute, 1987.
LÓPEZ, Rosa María. "Bibliografía sobre la historia de la literatura española en su contexto institucional (Índice cronológico)". El Gnomo 5 (1996): 205-224.
MAINER, José-Carlos. Historia, literatura, sociedad (y una coda española). Madrid: Biblioteca Nueva, 2000.
MARAVALL, José Antonio. "The Idea and Function of Education in the Enlightenment Thought". Godzich i Spadaccini 39-99.
PONT, Jaume, i J. M. SALAVALLDAURA, eds. Cànon literari: ordre i subversió. Actes del col·loqui internacional. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 1998.
POZUELO Y VANCOS, José María, i Rosa María ARADRA SÁNCHEZ. Teoría del canon y literatura española. Madrid: Cátedra, 2000.
RÍOS-FONT, Wadda. "Literary History and Canon Formation". Gies, The Cambridge History 15-35.
The Canon and the Archive: Confi guring Literature in Modern Spain. Lewisburg: Bucknell UP, Cranbury: Associated University Presses, 2004.
ROMERO RECIO, Mirella. "La historia antigua en la enseñanza: los ejercicios públicos de historia literaria en los Reales Estudios de San Isidro (1790-1791)." Http://www.uc3m.es/uc3m/inst/AN/Sem2.
ROMERO TOBAR, Leonardo. "La historia de la literatura española en el siglo XIX (Materiales para su estudio)." El Gnomo 5 (1996): 151-183.
— ed. Historia literaria/Historia de la literatura. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 2004.
SANTIÁÑEZ, Nil. Investigaciones literarias. Modernidad, historia de la literatura y modernismos. Barcelona: Crítica, 2002.
SARRAILH, Jean. La España ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII. Trad. A. Alatorre. México, D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1957.
SIMÓN DÍAZ, José. Historia del Colegio Imperial de Madrid (Del Estudio de la Villa al Instituto de San Isidro: años 1346-1955). Segona edició. Madrid: Instituto de Estudios Madrileños, Ediciones Corsa, 1992.
— "La biblioteca, el archivo y la cátedra de historia literaria de los estudios de San Isidro, de Madrid (1767-1820)". Revista Bibliográfica y Documental 1 (1947): 395-423.
— "Los Reales Estudios de San Isidro: nuevas noticias". Anales del Instituto de Estudios Madrileños 9 (1973): 323-340.
TRIGUEROS, Cándido María. Discurso sobre el estudio metódico de la historia literaria. Para servir de introducción á los primeros Exercicios Públicos de ella, que en los dias 23, 24 y 25 de Septiembre de 1790 se tuviéron en la Biblioteca de los Reales Estudios de esta Corte: leído por don Cándido María Trigueros, Bibliotecario segundo, en el día primero de dixos Exercicios. Madrid: Oficina de don Benito Cano, n.d. [circa 1791].
URZAINQUI, Inmaculada. "El concepto de historia literaria en el siglo XVIII". Homenaje a Álvarez Galvés de Fuentes. Vol. 3. Madrid: Gredos, Oviedo: Universidad de Oviedo, 1987. 565-589.
—G "Hacia una teoría de la historia literaria en el siglo XVIII: competencias del historiador". Romero Tobar, Historia literaria 209-236.