El cànon literari: cap a una definició operativa

Sullà, Enric
Revista Literatures, Núm. 5 (Segona època)

A causa de la diversitat de definicions que s'han proposat del cànonliterari durant les últimes dècades, m'ha semblat útil oferir-ne el que es podria considerar com una definició mínima o operativa; una definició que integrés els components imprescindibles del fenomen i facilités la descripció de les seves interaccions alhora que n'evitava les valoracions; una definició que en fixés i n'exposés amb tota la claredat i l'exactitud possibles el significat del terme; una definició que fos, en fi, acceptable des del punt de vista teòric tot aspirant a una validesa general. Es tracta, doncs, de reduir tant com es pugui el ventall de significacions del terme per tal d'evitar que sigui massa vague, obert o discutible(1).

Encara més, aquesta definició operativa tindria l'avantatge que es podria expandir incorporant-hi en etapes successives nocions, activitats i funcions que enriquirien i matisarien el concepte; aquest seria el cas de les nocions afins de llista o de catàleg. Abastaria, doncs, del pla teòric estricte fins els variats dominis empírics, socioculturals i històrics, als quals es podria aplicar amb les acotacions adequades que, ben cert, en reduirien la pretensió de validesa general. Tot seguit em dedicaré a preparar el terreny per a aquesta definició mitjançant l'anàlisi d'algunes definicions que presenten característiques semblants a la que després oferiré.

Per un costat, aprimar la definició fins a un "conxunto de obras dotadas de autoridade", com fa l'Equip Glifo (1998: 263 sub voce), implica deixar implícit el grup social dins del qual tenen autoritat aquestes obres (prescindeixen dels autors o els consideren inclosos) i no precisar que si tenen autoritat és perquè se'ls ha concedit prèviament; altrament, potser es concreta massa el tipus de valor que s'atribueix a aquestes obres. Una cosa semblant ocorre si es defineix el cànon com un "standardized corpus which represents an organic whole with rules of its own" (Szegedy-Maszák 2001: 17). Si apliquem la primera definició, la Bíblia té autoritat per a la comunitat cristiana però no per a qualsevol altra comunitat, encara que sigui respectada com a producte cultural. A més a més, encara que no es podria negar que la Bíblia és un tot orgànic no ho és perquè té unes regles pròpies, sinó perquè ha estat constituïda com a corpus estàndard i perquè les regles n’han estat extretes no per una, sinó com a mínim per dues comunitats de creients, la jueva i la cristiana, que mantenen relacions prou diferents amb dues versions diferents del corpus; encara es complica més l'anàlisi si es pren en consideració els no creients que llegeixen la Bíblia com un document o com literatura pura. Com a conseqüència, sense dir que aquestes dues definicions són incorrectes (tot i que és millor la de l'Equip Glifo), em sembla més clara i exacta la definició que proposo perquè facilita millor el seu desenrotllament i precisió ulteriors.

Per un altre costat, la definició de Fokkema encara és més detallada: "a selection of well-known texts, which are considered valuable, are used in education, and serve as a framework of reference for literary critics" (1991: 366). Té raó Moerbeek quan diu que aquesta defi nició no explica el factor que decideix el valor dels textos i proposa aleshores una definició alternativa que no solament clarifica a qui correspon aquesta comesa sinó que redueix les funcions del cànon a una de sola, la de servir de referència a un grup social o a un circuit literari; també precisa d'una manera adequada que el cànon inclou tant obres com autors. Pel seu costat, la definició de Moerbeek fa així: "A canon is a collection of texts and writers which are considered valuable by a/one social group or literary circuit and which serve as a framework of reference for (in publications of) that social group or literary circuit" (1996: 157).

També en referència a la definició de Fokkema, Van Coller n'ofereix una que és una variació en relació amb aquella, que al mateix temps té característiques semblants a la de Moerbeek. Fa així: "A canon is a collection of texts that are regarded by a specifi c society at a specific moment in time as valuable and worth preserving. These texts also function as points of reference for literary utterances, judgments and the study of literature" (1996a: 267; 1996b: 489; la cursiva pertany a l'original). Aquesta definició suprimeix la referència als escriptors, que jo considero imprescindible, i introdueix una precisió temporal que em sembla supèrflua. A més, tal i com la tipografia mateixa indica, la definició acaba en el primer punt i seguit, atès que el que segueix és una observació referida a una possible funció del cànon, important, sí, però que no cal introduir a la mateixa definició(2). D'altra banda, no és el mateix dir que són textos "valuosos i dignes de ser conservats" que dir que "també serveixen com a referents", perquè no són afirmacions del mateix ordre, donat que la primera és constitutiva de l'estatut del cànon i la segona indica una funció que depèn del fet d’ostentar aquest estatut.

En aquesta breu i intencionada enumeració de definicions, voldria incloure'n una d'Onofri, significativa per les omissions. Per a Onofri el cànon és "l'insieme delle opere cui una certa tradizione conferisce un valor particolare, auspicandone o addirittura [...] ritenendone doverose la salvaguardia e la conoscenza" (2001: 19). Tal com deia, Onofri fonamenta l'atribució de valor canònic, un valor "particular" diu, en la tradició i oblida la comunitat que sosté aquesta tradició; això no obstant no es descuida de precisar que aquesta tradició afavoreix o considera "obligat" conservar les obres del cas i fer-les conèixer(3). Pel seu costat, Segre dóna dues definicions de cànon, la primera referida a la llista de les Escriptures, però a la segona, que és la que aquí m'interessa, defineix el cànon com el "insieme di autori e di opere presi come modelli", amb un significat doble al darrere, per un costat "selecció" i per l'altre "catàleg, repertori" (1998: 96). Segre posa en relleu la connexió entre totes dues nocions i arriba fins i tot a proposar una distinció força subtil entre el "repertori", entès com a tot allò conservat de la literatura del passat", i cànon, comprenent aquelles obres i autors que, havent estat seleccionades per la institució literària, han aconseguit l'estatut de models dignes de ser imitats.

La penúltima definició que citaré s'atansa molt a la que proposaré després, encara que, com algunes de les que ja he enumerat, incorre en un excés de detall. És aquesta d'Albertazzi: "Il termine «canone» in letteratura indica [...] l'insieme delle opere che in una data società, in un
certo periodo o area geografi ca, sono ritenute fondamentali o autorevoli per i loro meriti letterari" (2001: 21). És palès que hi ha elements que aquesta defi nició comparteix amb altres d’enumerades, però pateix de problemes semblants com ara la reducció del valor de les obres als seus "mèrits literaris".

Més propera a la definició que vull proposar és la d'Eva Brann, que sosté que el cànon és "a list of books held in high, even reverent, regard by a stable community of readers" (1993: 193); una definició que torna al cànon com a llista, encara que deixa en un pla general la consideració o valoració per part de la comunitat, per bé que limita aquesta als lectors (que, val a dir, només són una part dels consumidors de cultura).

Sense més dilacions, aquesta és la definició que proposo jo: el cànon és un conjunt d'obres i d'autors que una col·lectivitat considera valuós. Com es pot comprovar, la definició conté tres elements que es relacionen entre si: el conjunt d'obres i d'autors, la col·lectivitat que els valora i el valor que aquesta col·lectivitat els concedeix. Considero que són els elements mínims que han de constar a la definició de cànon i que si es prescindeix de cap d'ells la definició no es pot fer, però també considero que no cal incloure-hi res més, perquè són precisions que es poden fer a cada un dels elements segons una anàlisi històrica i empírica de la qual prescindeix la definició, situada en un pla exclusivament teòric.

Coincideixo amb l'Equip Glifo quan defi neixo el cànon com un conjunt i no com un corpus (que no és un terme inadequat) o una selecció o una col·lecció, perquè el terme conjunt es refereix tant a la suma de diversos objectes com a una totalitat que va més enllà que els seus components. En efecte, el cànon és un conjunt d'autors i obres que es caracteritza per la diversitat no tan sols temporal, sinó temàtica i formal, compensada, en principi, per l'homogeneïtat de l’excel·lència lingüística; ara bé, si es parla del cànon europeu o occidental, més encara de l'universal, la diversitat lingüística i cultural augmenta moltíssim, per la qual cosa crec que és millor parlar de conjunt, perquè els seus límits s'estableixen segons els objectius.

No he fet servir el terme llista deliberadament perquè, encara que és el sinònim més habitual de cànon(4), considero que ja s'ha prejutjat el significat del terme i se n'ha reduït l'abast. Usat en el pla teòric, el terme conjunt admet que el cànon adopti una forma històrica i empírica determinada, bé la llista bé una col·lecció. L'exemple del cànon bíblic hi pesa molt, però no s'ha d'oblidar que, en bastants casos, com en la tradició docent hispànica (castellana i catalana), el cànon pren la forma de l'índex dels manuals d'història de la literatura i, com a tal, és tant una llista com una narració i una jerarquia conseqüència d'uns criteris estètics i ideològics; també pot ser, per què no, una col·lecció de clàssics (per exemple, les "Millors Obres de la Literatura Catalana", dirigida per Joaquim Molas), però també pot ser una antologia (per exemple, l'Antologia de poetes catalans moderns, d'Alexandre Plana, o Poesia catalana del segle XX, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas). En qualsevol cas, manual d'història, col·lecció o antologia, és el resultat d'una selecció.

Amb l'excepció de Moerbeek, l'Equip Glifo, Albertazzi, Brann, Fokkema, Onofri, Szegedy-Maszák i Van Coller, parlen sempre d'obres o textos i exclouen els autors del cànon. Ara, aquesta és una opció que queda descartada d'ençà de les primeres llistes que els filòlegs alexandrins van elaborar a l'Antiguitat, les quals incloïen precisament autors i no obres; més a prop, Harold Bloom (1994) ofereix una llista de vint-i-set autors i de cada un dels quals en destaca una obra, com ara en el cas de Cervantes, o un nombre curt, com el cas de Shakespeare. L'examen de la formació i funció del cànon aconsellen incloure tant obres com autors, encara que al cànon hi hagi un autor només per una obra, com seria el cas de l'esmentat Cervantes.

També justifica el terme de conjunt que aquest és presentat, en una fase posterior de l'anàlisi, com el resultat d'una selecció que el grup social que sigui realitza en un moment donat d’un conjunt més ampli, que podria ser, aquest sí, el corpus sencer de la literatura en la llengua de la comunitat del cas. Si el procés de selecció no s'inclou en la definició és perquè el cànon n'és el resultat i aquest constitueix el punt de partida perquè l'anàlisi en reconstrueixi el procés. En el pla teòric, doncs, es postula, en primer lloc, que el cànon és un conjunt format per obres i autors i, en segon lloc, es deixa sobreentès que aquest conjunt, les característiques del qual ha de definir l'anàlisi històrica i empírica, és el resultat d'un procés de selecció realitzat per la comunitat i per això es considera que són obres valuoses en oposició a les que no ho són. Ara, si el procés de selecció és un aspecte de l'anàlisi teòrica del cànon, li correspon a l'anàlisi històrica estudiar com es concreta en les dimensions pròpiament literària i ideològica.

Considerat el resultat, el cànon, cal prestar atenció ara a la col·lectivitat que s'hi reconeix. En primer lloc, si he escollit el terme col·lectivitat després de sospesar-ne l'elecció, ha estat perquè em permet designar el nombre que sigui de persones que forma un conjunt més o menys cohesionat donat que estan unides per una finalitat; una denotació tan general no compromet la forma que pot prendre la seva realització històrica i empírica o, millor encara, el referent al qual es pot aplicar. Així doncs, l'he preferit a comunitat perquè aquest terme pot evocar, en aquest context, una comunitat tancada, per exemple, una església, de la qual és fàcil passar a un cànon tancat. Menys incòmode que el sintagma grup social que apareix en alguna de les definicions citades abans, el terme col·lectivitat serveix per designar tant un sector qualsevol de la societat (una classe social o una agrupació per raó de classe, raça o gènere, minoritària o no), com algun grup del sistema literari o el sistema sencer (escriptors, crítics, professors, públic, editors, etc.), com la totalitat de la societat, tant si és una regió, una nació o un estat o una unió més àmplia encara.

En fi, si en el pla teòric pot resultar evident la funció de la col·lectivitat, és un problema de la màxima importància defi nir quin sentit se li atribueix en el curs de l'anàlisi històrica i empírica. La feina és, doncs, acotar la societat i la llengua corresponent, el període o l'àrea geogràfica, en relació amb els quals es parlarà de cànon. Per exemple, el costum duu a parlar de literatura espanyola sense que es presti gens d'atenció al fet que es tracta d'un sistema o, millor dit, d'un polisistema complex, en el qual no solament coexisteixen nivells de producció diferenciats, sinó que, en l'actualitat, coexisteix amb altres sistemes literaris, en concret, els sistemes català, gallec i basc, prou complexos també cada un d'ells, i manté relacions d'interferència, gràcies a les traduccions, amb sistemes literaris com el francès, l'anglès o el nord-americà(5).

Precisada la funció de la col·lectivitat, cal examinar la qüestió del valor o, la qual cosa és, si fa no fa, el mateix, què és allò que aquesta col·lectivitat troba de valuós a les obres i autors del cànon. Cal recordar que a la definició proposada es parlava d’obres i autors que una col·lectivitat considera valuosos. Doncs bé, si el valor es defineix en termes de relació, és a dir, segons les qualitats o propietats que caracteritzen un hipotètic conjunt d'objectes i la presència de les quals el fa digne d'apreciació, mereixedor d'interès, llavors es podrà comprovar que el valor d'un conjunt d'obres i autors (literaris) depèn del servei que presti a la col·lectivitat que els ha seleccionat. En una de les definicions sotmeses a examen es deia que aquest conjunt tenia "autoritat"; si s'accepta que és així, és un pas previ precisar els criteris pels quals aquestes obres i autors i només aquests han aconseguit el particular estatut del qual gaudeixen i quin és l'abast d'aquesta autoritat.

Cal insistir una altra vegada en el procés de selecció, perquè és com a resultat d'un procés de selecció històric i empíric que s'exclouen o refusen una sèrie d'obres i autors i són, per contra, admesos i acceptats al cànon, canonitzats en suma, un nombre limitat, reduït, d'obres i autors. Aquest procés s'entén millor si pensem durant un moment en què és la cultura i com funciona. Explica Lotman que la cultura és una de les formes de la memòria col·lectiva (1986: 154) i que aquesta es transmet de maneres diferents amb la qual cosa se n'assegura la continuïtat mitjançant processos que permeten comunicar-la, reproduir-la, experimentar-la i transformar-la. La cultura implica, doncs, una tradició, una herència social, una memòria col·lectiva, que es passa o transmet d'una generació a una altra, d'una persona a una altra; en el cas de la literatura, és acceptable de dir que també aquesta herència (un conjunt de textos, autors, llenguatge i idees) es transmet no solament dins de la mateixa cultura, en un procés que no es pot donar mai per tancat, sinó que es transmet d'una llengua i una cultura a una altra, com es va esdevenir amb la llengua i la literatura grega que va passar a la llatina i d'aquesta a les diferents llengües romàniques i germàniques de l'actual Europa o de l'àmbit de la cultura occidental.

Així doncs, en el pla sociològic (potser antropològic i tot), una cultura s'assegura la continuïtat de la seva memòria mitjançant una sèrie de pràctiques significatives (que diria Williams): els textos són una d'aquestes pràctiques i de les més importants, si es pensa en la importància del llegat escrit i imprès a la cultura occidental. Lotman explica que, sotmesa com està la cultura al pas del temps, genera mecanismes que li ofereixen resistència; per tant, no solament una persona experimenta l'última etapa d'una cultura sinó "toda una gruesa capa [...] de una considerable profundidad" que constitueix l’herència o la tradició, de la qual "brotan esporádicamente focos de actividad", donat que els "textos separados por siglos, «al venir a la memoria» se vuelven contemporáneos" (1986: 154).

Però, com explica Williams (1977), la tradició o l'herència social assegura, és cert, la continuïtat d'una cultura, però no mitjançant, cal remarcar-ho, la pura i simple acumulació: la tradició és selectiva, una part es conserva i una altra s'oblida, les adquisicions noves impliquen desprendre's de textos o idees o objectes antics. Les pràctiques socials s'ordenen, s'organitzen mitjançant institucions més o menys regulades; els textos també s'ordenen mitjançant mecanismes que no solament en regulen la producció sinó també la distribució material i el consum o recepció. Aquesta ordenació, tocant a la literatura, es realitza amb l'aplicació del mateix concepte regulador de literatura, que, no cal dir-ho, també
té una funció en la constitució del cànon, perquè, com sosté Lotman, la literatura "nunca es una masa amorfa y homogénea de textos: es no sólo una organización, sino también un mecanismo que se autoorganiza” (1973: 68). Així descriu Lotman aquest procés: "El conjunto de nombres y textos que se incluyen en la literatura, seleccionado en correspondencia con determinadas concepciones teóricas, deviene más tarde objeto de canonización como resultado de la composición de guías, enciclopedias y crestomatías [i] penetra en la conciencia de los lectores" (1973: 169; la cursiva és meva i he esmenat la traducció).

Precisament introduir el concepte de literatura permet introduir un altre aspecte de la noció de conjunt en relació amb les de col·lectivitat i valor: el conjunt d'obres i autors es podria restringir al literari, encara que les seves fronteres varien segons les èpoques. A tall de sinècdoque, el conjunt d'obres i autors que constitueix el cànon seria una totalitat inclosa en una totalitat més gran que seria la literatura; aquesta explicaria aquella i aquella esdevindria el millor exemple o il·lustració d'aquesta.

En qualsevol cas, la constitució del domini literari suposa, com ho explica Lotman, exclusions, perquè "los textos escritos antes del surgimiento de las normas declaradas o que no corresponden a ellas, son declarados no-literatura" (1973: 168). Lotman posa Boileau i la poètica classicista com a exemple, la qual cosa fa pensar que els classicistes espanyols del segle XVIII van condemnar a l'oblit una gran part del teatre barroc del segle XVII, i abans els escriptors renaixentistes havien considerat bàrbars els medievals. Vés a saber quantes obres es van perdre com a conseqüència dels canvis de normes i de les exclusions consegüents; i si no es va perdre cap obra de valor, com a mínim es pot comprovar quant de temps van trigar obres i autors a aconseguir un lloc en la tradició, a la història de la literatura, al cànon: a la memòria de la cultura, en suma. En efecte, escriu Lotman: "Al mismo tiempo que la inclusión (exclusión) de tales o cuales textos en (del) dominio de la literatura, está funcionando otro mecanismo: el de la distribución jerárquica de las obras literarias y su caracterización axiológica" (1973: 170; he esmenat la traducció).

És lògic que la consideració dels processos de selecció dugui a preguntar-se quins són els criteris concrets de valoració que hi intervenen i que fan possible la "caracterització axiològica" i la jerarquia de què parla Lotman. El primer que es pot dir és que no són processos individuals, sinó col·lectius; la segona cosa que se'n pot dir és que són processos que es desenrotllen en períodes diferents de temps: curts (per a glòries o èxits contemporanis), mitjans (per a un escriptor la carrera del qual és acompanyada per l'èxit de públic i/o crítica) o llarga (per als clàssics que han superat la prova del temps). No cal dir, doncs, que un èxit de públic en un moment donat, per gran que sigui, no assegura la pervivència d’una obra o d'un autor, ni tampoc una carrera d'autor garanteix l'entrada o, si aquesta s'ha produït, la permanència al cànon. Es pot dir que el cànon actua a llarg termini i ni tan sols un termini tan extens és una garantia de la permanència defi nitiva dels autors o de les obres. S'esdevé que el mateix cànon varia amb el pas del temps; el cànon, quant a idea teòrica, però sobretot com a pràctica cultural i literària és també un producte de la història; com a conseqüència, s'hi registren tant entrades com sortides, encara que les obres o els autors que hagin aconseguit formar-ne part hi tenen garantida una permanència més o menys llarga, més o menys dinàmica.

Potser convindria matisar encara més la definició (que, ho recordo, només pretén de ser mínima i operativa) i afegir, a un altre pla, que les obres de què es parla són tan valuoses que la col·lectivitat posa els mitjans per tal de conservar-les i per això els dedica no solament llocs adequats, com les biblioteques o les col·leccions de clàssics, sinó també una atenció particular i en fa objecte d’estudi. Aquest és el moment en què es podria introduir el concepte d’autoritat, sempre que aquestes obres i aquests autors siguin tractats com a models dignes d'imitació per part tant d'escriptors com dels estudiants, o com a textos que reclamen una atenció atenta, especial, per part dels estudiosos, els docents i la gent de lletres en general.

Es sabut que d’antic les obres avui considerades canòniques (un bon exemple és l'Odissea) eren estudiades i comentades a les escoles tant en el pla gramatical o retòric com en l’ètic, perquè se n’extreien lliçons d'expressió i de conducta, maneres de dir i de pensar o actuar. No és qüestió de donar per constituït un conjunt d'obres en funció d'unes propietats distintives, les que se solen assignar a la literatura (i abans a la poesia), que no s'han pogut establir mai, per més que s'ha intentat, sinó d'anar analitzant les variades comeses que se'ls ha atribuït a cada etapa de la societat, la cultura i la llengua del cas. No hi ha cap propietat comuna, d'ordre estructural, que justifiqui que un conjunt d'obres i d'autors constitueixin un cànon, però sí que hi haurà una funció o sèrie de funcions que seran realitzades amb eficàcia per aquestes obres.

No sobra insistir en el fet que la concreció dels processos de selecció i dels criteris implicats correspon a l'anàlisi històrica i no a la teòrica, i que varia segons les èpoques i també segons les llengües, cultures i països, encara que potser seria possible introduir una consideració d'ordre general, a mig camí entre el teòric i l'empíric. Donant fins a un cert punt la raó als crítics contemporanis del cànon, és plausible de dir que els criteris estètics o de gust solen ser establerts i administrats per la classe social que ostenta el poder i que deté aquest privilegi. Però això no emmena que el procés de transmissió i de conservació del cànon hagi de ser presentat com un simple apèndix de l'activitat d'aquesta classe social, atès que en aquest procés intervenen també factors d'ordre intern (específics de la literatura) a més de factors externs, com ara les transformacions de la societat i de la composició de les classes en el poder i la ideologia que les legitima. Més encara, cal tenir en compte que les relacions entre els subjectes, els escriptors i les institucions, no són unidireccionals, perquè no hi ha només processos de submissió o d'adaptació, sinó que també n'hi ha de rebel·lió i de marginació o, si més no, de conflicte.

També és prou clar que el procés de selecció o canonització d'obres i autors obeeix tant a interessos polítics, socials i econòmics, com a les creences religioses o a les normes i costums de gènere de la col·lectivitat que realitza la selecció, per la qual cosa no és inadequat de recordar la importància que la crítica canònica concedeix als criteris de raça, classe i gènere. En suma, cal tenir en compte tant els factors extrínsecs o exògens com els factors intrínsecs o endògens i les dinàmiques respectives, autònomes i heterònomes. Deixant els aspectes assenyalats a l'anàlisi històrica i empírica, em limito a observar que la reconstrucció del passat d'una col·lectivitat, l'estudi (i la recuperació) de la seva llengua i de la seva literatura, representades l'una i l'altra pels millors autors i les millors obres, són contribucions decisives a la formació d'una tradició, una herència culta que constitueix la base de la identitat nacional(6). En efecte, el cànon és un component de l'herència cultural d’una col·lectivitat, una part del seu patrimoni. I no solament això, el conjunt d'obres i d'autors que en constitueixen el cànon comparteixen una llengua i unes imatges de les formes de vida en què aquesta col·lectivitat s'esforça a reconèixerse, d'on que el cànon esdevingui un dels elements cabdals de la identitat nacional. No sobra recordar que Herder identifica un poble amb la seva llengua i aquesta amb la seva literatura, i que el nacionalisme del segle XIX va combinar l'expansió de l'educació (basada en les humanitats) amb la filologia i la història de la literatura per tal de dotar el poble d'una llengua i d'una consciència nacionals (Anderson 1991).

Bibliografia
ALBERTAZZI, Silvia. 2001. "Canone", a Albertazzi i Vecchi 2001: 21-31.
ALBERRAZZI, Silvia i VECCHI, Roberto (eds.). 2001. Abecedario postcoloniale, Macerata, Quodlibet.
ANDERSON, Benedict. 1991. Imagined communities: Reflections on the origin and spread of nationalism, Londres, Verso, 2ª ed. Trad. francesa: L'imaginaire
national. Réflexions sur l'origine et l'essor du nationalisme
, París, La Découverte, 2002.
BLOOM, Harold. 1994. The Western canon: The books and school of the ages, Nova York, Harcourt Brace. Trad. cat.: El cànon occidental, Barcelona, Columna, 1995.
BRANN, Eva. 1993. "The canon defended", Philosophy and Literature, 17, pp. 193-218.
EQUIPO GLIFO. 1998. Diccionario de termos literarios, vol. 1, s.l., Xunta de Galicia.
FARIA, Neide de (ed.). 1996. Language and Literature today: Proceedings of the XIXth trienneial Congress of the International Federation for Modern Languages and Literatures, vol. 1, Brasilia, Universidade de Brasilia.
FOKKEMA, Douwe. 1991. "Changing the canon: A systems theoretical approach", a Ibsch, Schram i Steen 1991: 363-369.
GORAK, Jan (ed.). 2001. Canon vs. culture: Refl ections on the current debate, Nova York, Garland.
HENDRIX, Harald et alii (eds.). 1996. The search for a new alphabet: Literary studies in a changing world, Amsterdam, John Benjamins.
HOBSBAWM, Eric J. i RANGER, Terence (eds.). 1983. The invention of tradition, Cambridge, Cambridge UP, 1988.
IBSCH, Elrud; SCHRAM D.; STEEN G. (eds.). 1991. Empirical studies of literature: Proceedings of the second IGEL Conference, Amsterdam 1989, Amsterdam-
Atlanta, Rodopi.
LOTMAN, Iuri. 1973. "Sobre el contenido y la estructura del concepto de «literatura artística»", a Lotman 1996: 162-181.
— 1986. "La memoria de la cultura", a Lotman 1998: 152-162.
— 1996. La semiosfera. I: Semiótica de la cultura y del texto, ed. i trad. D. Navarro, Madrid, Cátedra.
— 1998. La semiosfera. II: Semiótica de la cultura, del texto, de la conducta y del espacio, ed. i trad. de D. Navarro, Madrid, Cátedra.
MOERBEEK, Jozien. 1996. "Canons in context", a Hendrix et al. 1996: 156-161.
ONOFRI, Massimo. 2001. Il canone letterario, Roma-Bari, Laterza.
POZUELO, José M.ª 2000. "Teoría del canon", a Pozuelo i Aradra 2000: 11-140.
POZUELO, José M.ª i ARADRA, Rosa M.ª 2000. Teoría del canon y literatura española, Madrid, Cátedra.
SEGRE, Cesare. 1998. "Il canone e la culturologia", Allegoria, 29-30, pp. 95-102.
SULLÀ, Enric (ed.). 1998. El canon literario, Madrid, Arco/Libros.
SZEGEDY-MASZÁK, Mihály. 2001. Literary canons: National and international, Budapest, Akadémiai Kiadó.
VAN COLLER, Hennie P. 1996a. "Yardstick or straight jacket? Notes on the process of canonization", a Hendrix 1996: 267-271.
— 1996b. "Canonization and standardization in the new South Africa", a Faria 1996: 488-195.

Notes
1. Per una informació general sobre el cànon literari i el debat que ha generat vegeu Sullà (1998) i Pozuelo (2000).
2. Preciso que he citat la definició de 1996a perquè a la de 1996b el punt i seguit ha estat substituït per una conjunció copulativa.
3. Compareu aquesta definició amb el que diu Szegedy-Maszák: "One of the proofs of the dependence of culture upon canons is that in most communities there are standard
texts which people must have read, or rather lived with, to be considered educated"(2001: 25).
4 Amb catàleg o col·lecció o fins elenc, índex o selecció.
5 Vegeu tocant a aquesta qüestió, Cabo (2001), Casas (2000 i 2003) i Sullà (1997: 56-60).
6 Recordem que la tradició pot ser més o menys inventada, segons Hobsbawm i Ranger (1983).