II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

Roald Dahl: Una aproximació al cinema
Casas, Lola
Quaderns Divulgatius, 18 2001

Hi havia una vegada, en el país de la boira...

Un autor alt com un gegant, de cabells blanquíssims i mirada blava. Un home, diuen, de caràcter molt peculiar i en alguns moments difícil, que no se’n callava ni una dient sempre el que pensava. Tenia fama de ´menjaperiodistesª, de ser, en ocasions, malcarat i punyent... però, quan s’envoltava de nens, tota aquesta actitud distant i un xic altiva, canviava completament i es tornava bondadosa i divertida. Era en aquestes ocasions quan el gegant sorrut esdevenia un Gran Amic capaç d’explicar històries fabuloses, de contestar amb afabilitat i enginy les cartes que li arribaven de nois i noies de mig món o d’ajudar econòmicament, emparant-se la majoria de vegades en l’anonimat, infants amb problemes.

Roald Dahl va esdevenir escriptor d’una forma ´accidentalª quan prenia notes per ajudar a C. S. Forester a escriure sobre les seves experiències bèl·liques. Tant la cura i la meticulositat a trobar la paraula justa i la frase correcta, com la fluïdesa del llenguatge emprats per Dahl, van impressionar i sorprendre el mestre. Forester comunicà al seu col·laborador que els seus apunts tenien una gran qualitat, l’animà a escriure relats propis i l’ajudà a introduir-se en el món editorial.

Durant tota la seva vida literària, Dahl no abandonà mai la seva ´tossuderiaª vers la meticulositat a l’hora d’emprar el llenguatge que tant va captivar Forester. Era molt estricte i primmirat a l’hora de donar per acabat un relat curt, o d’estar satisfet davant d’un capítol d’alguna de les seves novel·les. I aquesta actitud la va tenir present tant en la seva producció per a adults com en aquella destinada al públic més jove.

Una vegada encarrilat en el món literari, la fecunda imaginació de Dahl va començar a donar els seus fruits. Els relats —sorprenents i trencadors i farc són un camp adobat on sembrar i deixar florir les experiències viscudes i la memòria acumulada, així com els perfils i les formes d’actuar de gent de tota mena que se li van creuar en el camí de la vida. L’escriptor va crear i recrear personatges de les més diverses textures, de terribles i encantadors, de bondadosos i males pècores. I el seu gran èxit és que cap d’ells no deixa indiferent el lector. Dahl, des del principi de cada un dels seus relats, s’encarrega sempre que les intencions de cada un dels protagonistes (secundaris o principals) quedin clares. I acull en aquesta premissa tant els que estan al costat del bé com els que juguen a camp contrari.

Com a fill d’una família amb un cert estatus, Dahl passà part de la seva joventut en règim d’internat en institucions educatives angleses. Aquesta època el marcà de manera decisiva i d’ella en guardà records que l’acompanyaren la resta de la seva vida. Fou en aquestes escoles on va aprendre a discernir entre el que és un bon i un mal mestre, un company en qui poder confiar i aquell de qui més valia fugir. Les seves conclusions, les abocarà amb tota contundència a llibres com Matilda o El nen, on personatges com la Trunchbull, la terrible directora d’escola, o l’encantadora i dolça senyoreta Honey representen, fins a les últimes conseqüències, les dues cares oposades dins del gremi dels ensenyants. Aquesta dualitat entre bé i mal queda reflectida en totes les històries de l’escriptor. Així com trobem històries amb mestres bons i dolents també ens obsequia amb pares de conducta diametralment oposada. El pare de Danny és un home senzill però curull de tendresa i rectitud, mentre que els pares de Matilda són un conjunt de males maneres, deixadesa i despotisme.

Els personatges adults (fins i tot gent d’edat avançada) sempre van interessar l’autor i amb ells també va saber dibuixar comportaments i caràcters on la bondat i la maldat queden ben paleses. L’àvia de Les Bruixes és una senyora llesta i amb empenta, transgressora i divertida, que no defuig l’aventura i que estima amb deliri el seu nét. Ben al contrari, la iaia de La meravellosa medicina d’en Jordi se’ns mostra com una vellarda fastigosa i mig bruixa que es dedica a torturar psicològicament el petit protagonista i que, damunt, vol imposar sempre el seu malvat criteri. Però no acaben aquí el conjunt de dolents i bons d’aquest mostrari. Entre els malèvols trobem els Culdolla, éssers que, de joves, van ser bells i bona gent, però que van anar perdent la formosor a mesura que la dolenteria s’endinsava a les seves vides. Uns altres exemples els trobem en l’Esponja i l’Espina, les truculentes i explotadores tietes del nen de James i el préssec gegant o en els gegants dropos i menjacriatures d’El Gran Amic Gegant. En el bàndol dels bondadosos trobem el Sr. Hoppy i la Sra. Silver, protagonistes d’una història d’amor tendra i picardiosa titulada Agutrot, el mateix Gran Amic Gegant, company i protector de Sofia (i de tots els nens i nenes del planeta Terra) i aquells que formen el conjunt ´d’animals-companys-d’edat-indefinidaª que un James sol i desesperat troba dins d’un préssec gegant i que es convertiran en la família que necessitava.

Un nombrós conjunt de personatges. Alguns joves, d’altres amb un grapat d’anys sobre les espatlles; alguns plens de bondat, d’altres farcits de malvades intencions. Tots ells amb un físic determinat gràcies al magistral Quentin Blake que, al llarg dels anys (i aguantant més d’una vegada les crítiques de l’escriptor!), va il·lustrar, amb paciència i sempre fent valer el seu estil i la seva tècnica, cada una de les històries.

Ja fa una un bon nombre d’anys que l’escola Camí del Mig manté una estreta relació amb el món de Roald Dahl. Mentre vivia l’autor vam mantenir una amistat de la qual ens sentim molt orgullosos. Després de la mort de l’escriptor hem seguit mantenint aquesta relació amb Liccy, la seva vídua. Un parell de cops al llarg del curs continuem enviant regals a Gipsy House, la gran casa blanca del turó de Great Missenden. Aquests regals no sempre són treballs literaris. La confoncerta els nens (i també els adults) pel que explica i com ho explica. Qualsevol autor té un ´punt negreª i creiem que aquest llibre és el punt negre de Roald Dahl.

La producció d’aquesta pel·lícula, a diferència de Chity, Chity Bang, Bang ha quedat antiga, fins i tot, fent servir termes col·loquials, una mica ´arnadaª. Alguna vegada s’ha vist per televisió, però els nens d’avui en dia la recorden poc.

Del llibre Danny, el campió del món a la pel·lícula del mateix títol

La història del llibre se centra en una família sense mare, però no per això infeliç. El pare, amb la seva gran capacitat d’estimar, sempre que pot ajuda i comprèn el seu fill. Un pare fantàstic que construeix globus i estels, que explica contes i històries plenes d’emoció, que és capaç d’entendre la natura com ningú...Tots dos habiten en una caravana, no de les actuals, sinó d’aquelles que antigament anaven tirades per cavalls. (Una caravana molt semblant a la que Dahl tenia instal·lada al seu jardí). El pare treballa de mecànic i té una passió secreta: la caça furtiva. I el millor lloc per practicar-la és el bosc del Sr. Hazell, un nou ric que es comporta despòticament amb tothom fent valer la pressió del seu estatus. La pràctica d’aquesta passió comportarà força embolics, però l’amistat, la sana confabulació i l’enginy encaminaran a bon port tot l’entrellat.

Danny, el campió del món és un conte d’amistat i entesa entre un pare i un fill. Un relat que té la virtut d’unir l’aparent senzillesa de la trama amb un fons curull d’humanitat i valors. Emmarcat en l’ambient quotidià de la vida rural, Dahl ens explica un fet universal: la necessitat de plantar cara i fer front a la injustícia i a la prepotència amb l’astúcia i el treball en equip. Dahl no tenyia mai els seus llibres de ´falsa moralitatª. Tampoc no es desviava a l’hora de denunciar la injustícia. Danny, el campió del món és un exemple de la manera d’actuar de Dahl. Una manera que defineix un autor inquiet que, com hem dit al principi, traginava la fama de no tenir pèls a la llengua i de defensar per damunt de tot el dret dels més febles. Roald sempre presenta aquesta defensa, aquesta difusió de la justícia sota el signe de la tolerància. Tot el llibre és farcit de missatges que destil·len honradesa i s’allunyen del dogmatisme. La cacera és un ´esportª que adquireix un caire o un altre segons els principis amb què es practica. L’escola és una ´institucióª que se’ns mostra agradable o insuportable segons el tipus de mestre que imparteix les classes. Les febleses dels qui ens envolten no han de ser motiu de menyspreu, sinó més aviat de comprensió. Amagar la veritat esdevé un fet digne quan el propòsit té un sentit d’innegable honradesa. Els càrrecs i els diners no són res si el comportament és indigne... Un llibre que, per damunt de tot, és un cant a l’amistat, un passeig i un gaudi de la natura, una crida a estimar les coses petites i de cada dia, les quals, en el fons, són les que veritablement compten.

La versió cinematogràfica de Danny, el campió del món quedaria emmarcada en el terme anomenat (una mica ambiguament) ´cinema familiarª. Ens trobem davant d’una adaptació correcta i agradosa, rodada en bonics i verds paisatges, amb uns actors d’aquells ´tan anglesosª que sempre estan en el punt just d’interpretació. Potser ´massaª en aquesta pel·lícula. Jeremy Irons i el seu fill donen vida al pare i al Danny de la història. I ho fan de manera adient però... sense arribar a la força dels personatges que ens descriu Dahl. Danny, el campió del món és una pel·lícula que es deixa veure, ideal per entretenir la quitxalla una tarda de dissabte. Però, a l’hora de la tria i de l’opinió, la majoria de nens que han llegit el llibre i han vist el film solen decantar-se vers el llibre. Nosaltres estem al costat d’aquesta majoria.

Del llibre El Gran Amic Gegant a la pel·lícula BAG (dibuixos animats)

El primer capítol del llibre ens endinsa en ´l’hora màgicaª, aquella en què la foscor esdevé la reina. Sofia, una petita òrfena, no pot dormir. S’acosta a la finestra. Un calfred li recorre l’espinada. Què és aquella ombra grandiosa que s’esmuny entre la boira? Un ésser immens, una gegant embolcallat en una capa negra, proveït d’una llarga trompeta i una maletassa, va obrint furtivament les finestres tot bufant a través del llargarut instrument.

De cop el gegant descobreix la nena. La seva manota l’engrapa i fent un farcell amb la flassada del llit... la rapta! Corrent, amb esbalaïdores gambades, la porta molt lluny, fora de tot lloc conegut.

Així s’inicia la història on el GAG (el Gran Amic Gegant) es convertirà en company de la Sofia. Li explicarà en què consisteix la seva feina: bufar els bons somnis a tots els nens del món. Li confessarà les seves desgràcies mengívoles: no té res més per endrapar que els horripilants ´cogombrollsª. Li descobrirà un conjunt de gegants malfactors que solament tenen la mala idea d’engolir ´ceballots humansª i que practiquen aquesta malaurada funció cada nit.

Cal un pla per desfer-se d’aquests éssers que sembren el terror arreu. Seran ells dos, ajudats per la reina d’Anglaterra (vés per on!) els qui el portaran a terme.

Tessa, la filla d’en Roald, assegura que el bonàs del GAG és l’autoretrat del seu pare: ´....En 1982 El Gran Gigante Bonachón fue su primer libro con una niña de protagonista, lo escribió con un amor profundo. Sofía, la heroina, era una niña valiente que desarrollaba una amistat muy importante con el Gran Gigante. La historia estaba concebida en torno a mi hija Sofía y a mi padre, que se personificó como el GGBª. Dahl, amb la seva tossuderia, negà en força ocasions que aquest fet fos veritat. El cert és que, amb el llibre a les mans, observant les il·lustracions que fa en Quentin Blake i havent conegut personalment Dahl, encara que ho negui l’autor, estaríem d’acord amb la Tessa: aquest gran gegant, bondadós i honrat, no és altre que en Roald Dahl. Un gegant que aboca el seu amor vers una criatura, desvalguda en principi però que, com tots els infants creats per Dahl, és portadora d’una gran valentia i una gran força interior.

El tret més important d’aquesta història és la tendresa. Tendresa entre els protagonistes, dos personatges solitaris, que es comprenen profundament, i en el record del mateix Roald, que dedica el text a Olivia, la seva filleta que va morir víctima del xarampió.

Però també cal destacar la força amb què parlen i estan descrits els personatges, la presència i la defensa de la no-violència gratuïta i la necessitat d’estimar i de ser estimats que ens transmeten els protagonistes... Perquè, El Gran Amic Gegant és una obra rodona, recomanable per a tots aquells que volen gaudir d’una història on l’amistat i els valors no estan renyits amb l’humor i l’enginy.

Brian Cosgrove és el director de BAG, l’adaptació cinematogràfica del llibre de Dahl. La promoció o distribució de la pel·lícula devia patir algun problema, ja que (almenys al nostre país) no va arribar a projectar-se a les pantalles de cinema i va passar directament al format de vídeo. Aquesta adaptació, realitzada en dibuixos animats i amb mitjans modestos, resulta un producte simpàtic, amb un Gegant força ben ´triatª i una Sofia no tan ben aconseguida. Les imatges mantenen l’atenció dels nens i les nenes i aquests, encara que solen comparar els protagonistes amb les il·lustracions del llibre realitzades per Quentin Blake, no queden decebuts amb el que mostra el film. Definiríem BAG com una producció entretinguda i honesta, que manté l’ànima del llibre, força afinada en la caracterització dels personatges i que és poc coneguda per falta de promoció.

Del llibre Les bruixes a la pel·lícula La maldición de las brujas

Els protagonistes d’aquesta història són un nen orfe i una iaia versada en històries i coneixements de bruixes. Unes vacances, trastocades per la malaltia de l’àvia, portaran els dos protagonistes a l’hotel Magnificent, on se celebra la convenció anual de totes les bruixes britàniques. La terrible reunió, i les no menys horroroses conclusions a què arriba l’indesitjable fòrum, no queden del tot ocultes per a la resta d’humans ´normalsª. El nen, espectador involuntari del moment, s’assabenta del pla acuradament ideat per la Reina de les Bruixes. Una vegada executat per les seves fidels i enfervorides seguidores, sembrarà la mort i la desolació pel país. El sinistre pla comporta que tots els nens i les nenes es converteixin en ratolins a mesura que vagin ingerint una petita dosi, amagada enginyosament dins de caramels i bombons, del contundent beuratge creat per la Reina malèfica. El nen ha descobert la trama, però abans que pugui fer-la pública, ell i en Bruno Jenkins, un altre noiet que passa les vacances al mateix hotel de la convenció, seran els primers a ´provarª l’efecte de la fórmula. Es convertiran en petits i indefensos ratolins que, per sort i gràcies a l’agilitat connatural d’aquesta mena de rosegadors, podran escapar dels propòsits assassins del grup de bruixes.

Però els nois només han canviat en l’aspecte físic. Conserven la mateixa veu i la capacitat de raonar de quan eren humans convencionals, així com el mateix caràcter i la mateixa manera de comportar-se. Mentre el nen protagonista continua tan lúcid, equilibrat i llest com ho era en persona, Bruno continua tan malcriat com sempre i amb una gana inesgotable que fa que endrapi tot tipus d’aliment en qualsevol lloc i situació.

El nen i l’àvia formen un front comú. La destrucció de les bruixes angleses, de la seva Reina i del seu pla, esdevé l’objectiu pel qual cal lluitar. La intel·ligència de tots dos es posa en funcionament i, complementant-se de manera extraordinària, fa que ideïn una contraofensiva que, després d’un munt d’aventures, acabarà amb la desaparició del pervers col·lectiu de ´senyoresª. I aquesta desaparició es produirà gràcies als efectes que els provocarà la ingesta de la fórmula creada per la mateixa Reina de les Bruixes.

El nen, que continuarà amb el seu aspecte de ratolí, i l’àvia, que en tindrà cura i estarà al seu costat mentre la Mare Natura els doni vida, no s’aturen després del seu triomf: al món hi ha més bruixes i tots dos posseeixen prou enginy i informació per vèncer-les.

I així s’acaba la història amb el futur d’una tasca complicada i animosa. Un futur ple d’esperança i, per damunt de tot, d’empenta i diversió.

Són diversos els factors que converteixen la història de Les Bruixes en un dels llibres més iconoclastes de Dahl. És una narració on el mal i els personatges que el propaguen són, sense pal·liatius, del tot perversos. Les bruixes se’ns mostren dolentes i a la vegada hipòcrites, ja que s’amaguen sota una aparença de falsedat que encara les fa més odioses. Per arrodonir-ho, la seva cap és, a més, influent. Controla el poder a base del terror i els diners i és una dictadora amb totes les lletres. Tot això la converteix en un ésser terrible.

El caràcter i l’actitud de l’àvia són ben particulars. És una fumadora empedreïda, transgredeix la higiene i la neteja personal dels nens, i té una capacitat i una ´efervescènciaª pròpies d’un esperit jove. Tot el contrari d’una àvia arraulida i apartada del món. És una personalitat emprenedora i valenta que accepta amb notòria normalitat viure en un món on hi ha bruixes i, per tant, on es troben les conseqüències que es deriven d’aquesta presència.

Les al·lusions permissives que en alguns capítols es fan a temes com la relativitat de la higiene corporal i la possibilitat d’escapolir-se del bany o la dutxa diaris, o bé l’alegria que proporciona saber que ja no serà imprescindible i necessari el deure d’anar a escola, comporten altres elements que trenquen la severitat de les regles establertes. En altres llibres de Dahl també queden paleses aquestes al·lusions, però potser en aquesta història és on s’evidencien de forma més clara i notòria.

La fórmula poc convencional d’acabar el llibre ens aporta una manera ben diferent del final típic i tòpic. És un final extraordinàriament agosarat: el nen protagonista mai no tornarà a tenir forma humana. Dahl podia haver optat per un final més ´de sucre candiª, on el petit protagonista tornés a la normalitat inicial. Però no cau en la facilitat dels fets previsibles, manté el nen en la seva nova personalitat sense doblegar-se a convencionalismes. I no acaba aquí la gosadia de l’autor perquè, damunt, el nen-ratolí està content i feliç amb la seva nova situació!

A manera de cloenda, l’esperançador Carpe diem que ens regala Dahl en finalitzar el llibre, és una proposta que el nen i l’àvia regalen a tots els qui, com ells, estan disposats a viure per damunt de tot el present. Tots dos són conscients que les seves vides restaran unides durant el temps que els quedi en aquest món i que volen aprofitar de manera positiva cada un dels moments que els toqui viure. Així, l’autor ens convida a un final obert, on àvia i nét es disposen a emprendre una gran i engrescadora aventura, tan divertida o més que la que s’explicava en el llibre.

Nicolas Roeg va dirigir La maldición de las brujas basant-se en el llibre de què estem tractant. Tots els qui estimem aquesta narració ben segur que hem vist la pel·lícula més d’una vegada. A nosaltres ens agrada, però no estem gens d’acord amb la manera com Roeg finalitza l’adaptació de la història. El cinema és un art que permet la interpretació i l’adaptació lliure, però hauria de procurar no trair mai l’esperit del text en què s’ha inspirat. Amb el final que atorga a La maldición de las brujas, Roeg traeix el missatge que Dahl vol transmetre, amb èxit i valentia, a tots els lectors del llibre. A la pel·lícula, el ratolí, gràcies a la intervenció d’una ´bruixa bonaª(?), que els guionistes es treuen de la màniga, torna a la seva forma de nen. Això fa que la pel·lícula, que fins aquest moment era distreta, divertida i correctament adaptada, caigui en la trivialitat de l’acabament fàcil i previsible (el mateix Dahl, força empipat, comentava que era un final... de ´sacarinaª!), tot el contrari del que l’autor pretenia. Una veritable pena.

Però siguem positius. La gran troballa de La maldición de las brujas és la interpretació que fa Anjelica Huston de la Reina de les Bruixes. Realment és una bruixa d’aquelles que dóna ´la tallaª. Des del primer moment s’endinsa en el seu el paper, se la veu còmoda donant vida al seu personatge. Els nens la troben fantàstica i quan tornen a llegir o a escoltar Les bruixes, la imatge de l’Anjelica, vestida de negre i amb posat perversament altiu, se’ls fa present envaint tota la història.

Des de fa de deu anys, nens i mestres del Camí del Mig tenim la sort de comptar amb l’amistat de l’Anjelica. L’actriu és una persona encantadora, amb un físic i un caràcter decidit i atraient. Igual que la que tenim amb Liccy Dahl, la relació de què gaudim amb l’Anjelica, senzilla i plena de naturalitat, ens fa sentir molt contents.

Del llibre Matilda a la pel·lícula del mateix títol

Matilda, una nena extraordinària, sensible i intel·ligent, que viu en una família en la qual ningú la té en compte. Un pare que la menysprea sempre que pot, una mare que només viu enganxada al ´bingoª i un germà que va a la seva, són els components d’aquesta família. Però l’obscura situació no desmoralitza la petita. Matilda, forta com és —no físicament però sí de caràcter— aconsegueix sortir guanyadora i venjar-se amb astúcia i intel·ligència de les males passades que li fa el seu pare. Aprofita l’absència i l’abandó de la seva mare lliurada al vici del joc, per gaudir amb els llibres més extraordinàris. D’aquesta manera descobreix el magnífic plaer que comporta dedicar tardes senceres a la lectura.

Matilda va per primera vegada a l’escola. Allà trobarà dues persones claus a la seva vida. La directora, la senyoreta Trunchbull, una dona dèspota i malvada que tracta els nens i els mestres de manera terrible i dictatorial, i la senyoreta Honey, l’altra cara de la moneda, una mestra comprensiva i dolça que entendrà el tarannà de la petita protagonista. Un terrible secret uneix les vides de la directora i la mestra. La gran intel·ligència de Matilda i les seves facultats paranormals ajudaran a aclarir la situació en benefici de la senyoreta Honey. Finalment es desemmascararà l’assassina actuació de la Trunchbull.

Al final del llibre el pare de Matilda, estafador i intermediari en la venda il·legal de cotxes, es veu obligat a sortir precipitadament del país arrossegant la seva família. Però Matilda no es doblegarà a aquesta situació. A l’últim moment obté el permís del seu pare per quedar-se a viure amb la senyoreta Honey. Totes dues, mestra i nena, acomiaden la història abraçades mentre contemplen com el gran cotxe familiar agafa el revolt al final del carrer del poble i desapareix enllà per sempre més.

Una història que ´enganxaª, uns personatges dibuixats amb mestria, una trama capaç de mantenir l’emoció... fan de Matilda un dels llibres més rodons de Dahl. L’autor es fica com mai a la pell dels nens i els ofereix una creació divertida i agosarada. Els infants, fascinats pel que explica, entren des del primer moment a la narració. I el més important: el personatge central és una nena petita, dotada d’una intel·ligència singular, que és tan normal en el tracte com ho pot ser qualsevol infant.

Segons explica l’autor al vídeo The Author’s Eye. Roald Dalh, escriure aquesta història li va portar unes quantes dificultats: ´Acabo d’aconseguir acabar un llibre bastant llarg, que es publicarà a Amèrica, crec que la pròxima tardor. He tingut molts problemes amb ell. Em va sortir malament. Vaig estar sis, vuit o nou mesos escrivint-lo i quan el vaig acabar no estava bé. Realment no estava bé. No havia justificat prou el llibre perquè el personatge, el personatge principal, la nena, estava canviant tota l’estona i no m’havia preocupat de reescriure tots els capítols que no lligaven. Així que, ara fa un any, vaig començar el llibre de nou. El vaig reescriure paraula per paraula. Llavors em vaig adonar què és el que havia fet malament i vaig poder descriure el personatge principal i tots els altres, totes les diferents motivacions i els altres aspectes. [...] Va ser una experiència molt interessant que no havia tingut mai abans i que he fet ara que em faig vell, que no sóc tan bo i tot em costa més. I és que, realment, vaig haver de tornar a escriure el llibre sencer. Ara n’estic prou content. Abans no ho estava.ª

Explicar als nens i les nenes les ´dificultatsª que va tenir Dahl en la creació de Matilda, la constància i la perseverança que va demostrar l’autor en aquest projecte i la manera com va reescriure la història i va creure que treballant-hi la milloraria, constitueix un exemple excel·lent i molt il·lustratiu del que significa lligar i polir una idea per obtenir-ne un resultat satisfactori.

En el moment que es va estrenar la pel·lícula, els nens i nenes discutien, valoraven i comparaven el llibre i l’adaptació cinematogràfica de Danny de Vito que porta el mateix títol. Bona part dels qui abans havien llegit el llibre s’estimen més la història escrita per Dahl que el producte portat a la pantalla. Molts adults (també previs coneixedors del que explica el llibre) compartim aquesta opinió i ens atrevim a dir que el director Danny de Vito ha desfet el personatge de Matilda i l’ha convertit en el que Dahl no hauria volgut mai que fos. L’autor va esforçar-se perquè la protagonista fos una nena intel·ligent i valenta, però per damunt de tot subtil i que traspués simpatia a tots els lectors que s’hi acostessin. De Vito, amb una pel·lícula desmesurada i un punt barroera, s’ha encarregat de destruir el missatge que un Dahl generós ens va regalar i que acompanyava una neneta tan entranyable. Esperem que aquesta pel·lícula, com moltes altres de dubtosa qualitat, l’arraconi l’oblit.

A El libro de los abrazos d’Eduardo Galeano, trobem un petit i preciós conte titulat El mundo, que diu així:

´Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.

ªA la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

ª—El mundo es eso —reveló.— Un montón de gente, un mar de fueguitos.

ªCada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gentes de fuego sereno, que ni se enteran del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.ª

Cada un de nosaltres, persones que estimem el cinema i la literatura, tenim ´els nostres personatges fueguitosª. Aquells personatges (en aquest cas els més joves) que, amb la seva interpretació, ´encenenª la pantalla. Alguns provenen del món de la literatura, d’altres no. La selecció de cada un sol ser molt particular. Així (i remarquem que la tria és molt personal i potser una mica curta) escolliríem Javi, de Secretos del corazón, per la seva mirada; Àlex, de La isla de Bird Street, pel seu coratge; Billy, de Billy Elliot, pel seu somriure; Scout, de Matar un ruiseñor, pel seu despertar a la vida; Jane, de Jane Eire, per la consciència femenina; Fiona, d’El secreto de la isla de las focas, per una nena de conte; Miércoles, de La familia Addams. La tradición continua, per la defensa de la diversitat, o els germanets de La noche del cazador, per la por en estat més pur.

Diuen que després de filmar La posada de Jamaica, un Hitchcock molt empipat, va dir que... ´mai més tornaria a filmar amb nens, animals... ni Charles Laugthon!ª Potser el genial director va quedar ben tip amb aquesta experiència; però és ben cert que hi ha personatges, interpretats per grans joves actors, que amb la seva capacitat creativa són capaços d’inundar la pantalla i que hi ha directors que, de manera magistral, han aconseguit fer-nos vibrar amb la grandesa de les seves interpretacions.

Fins a aquest moment, tret de la Gran Bruixa (i com es pot comprendre, en la valoració d’aquest personatge, a més de la qualitat interpretativa de l’Anjelica, que ningú no li nega, intervenen factors molt personals marcats per l’amistat de tants anys), cap dels personatges roaldahlians portats al cinema, ni el conjunt d’una pel·lícula basada en els seus llibres, no ens havia convençut de manera completa. No havíem trobat cap ´fueguitoª que ens captivés i ens ´encenguésª l’ànima.

Però es va produir el miracle i va aparèixer una pel·lícula... que era un d’aquests ´fueguitosª. Una producció basada en el llibre James i el préssec gegant.

Del llibre James i el préssec gegant a la pel·lícula del mateix títol.

´... Hi ha moltes pomeres i arbres fruiters per aquí (Gipsy House) i pots veure les fruites creixent i creixent durant l’estiu, veus les pometes com creixen i se’m va acudir quelcom obvi: què passaria si no parés de créixer? Per què hauria de parar de créixer en arribar a una mida concreta? I això em va atreure. Vaig pensar que era una bona idea i aleshores, em vaig preguntar quina fruita agafaria per a la meva història. Vaig pensar: poma, pera, pruna.... préssec està bé! Una fruita deliciosa, bonica, grossa i prou sucosa i pots entrar-hi i té un gran pinyol al mig per jugar-hi. Així va començar la històriaª. (R. Dahl)

Extret del vídeo ´The Author’s Eye. Roald Dahlª

James, un ésser feliç i content, en trenta-cinc segons, el temps que triguen els seus pares a ser engolits per un desenfrenat rinoceront escapat del zoo, esdevé el més desgraciat dels nens. I no és tan sols pel fet horrible de quedar-se orfe, sinó perquè, a més, li toca anar a viure amb dues tietes bruixes que el fan treballar fins a l’extenuació i li fan la vida impossible. Però un dia, se li apareix un misteriós personatge i li regala una paperina plena de ´cosetes verdesª que, segons que assegura aquest personatge, li proporcionaran la felicitat més absoluta. Però les desgràcies no han acabat per al pobre James: la bossa se li escorre de les mans i les boletes... són xuclades per les arrels d’un vell presseguer que malviu al fons del pati polsós de les tietes. La màgia actua i el presseguer, que mai no havia donat cap fruit, produeix un préssec que creix de manera sorprenent. La força prodigiosa no actua només sobre l’arbre, també ha influït en els petits animals que viuen prop seu. Una Llagosta Verda, una Senyora Aranya, un Centpeus, una Cuca de Llum , un Cuc de Seda, un Cuc de Terra i una Marieta, afectats per l’acció de les partícules verdes, es transformaran en bèsties enormes i en amics i companys del petit James. Tots junts, viatjaran dins del préssec gegant, i viuran una aventura fantàstica que els portarà a l’altre costat del món. Les seves penes s’acabaran i podran viure sempre més feliços.

James i el préssec gegant va ser un dels primers llibres per a nens que va crear la fèrtil imaginació de Dahl. Una narració ràpida i àgil, amb capítols curts i dinàmics que configuren una història on la ironia, l’amistat i el retrobament amb la felicitat són les claus d’un viatge vers la terra promesa.

Un llibre que mereixia ser recreat en imatges, una història que buscava a algú, tan creatiu com Dahl, que donés cos i vida a uns protagonistes que encara no tenien presència física. I aquest creador va aparèixer i tots els amants de Dahl vam llençar les campanes al vol en saber que Henry Selick havia de ser l’encarregat de portar al cinema el relat del petit James i els seus amics estranys i inigualables i també que Tim Burton, creador de films com Eduardo Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad o Ed Wood, en seria el productor.

Ens agrada somiar Tim Burton i Henry Selick descobrint la novel·la de Dahl, llegint-la i assaborint les situacions i els personatges mentre van desfilant pels seus ulls. Ens agrada fantasiar i imaginar com cada un d’ells pren forma en el seu pensament: com intueixen que podran construir-los amb ninots articulats d’una senzillesa aparent i amb una complicada estructura; com utilitzaran els ordinadors que resoldran els problemes tècnics, com fan el muntatge de les complicades i fabuloses maquetes per on el préssec i els seus ocupants rodolaran, cauran al mar, lluitaran amb els taurons, volaran pel cel impulsats per les gavines i, a la fi, arribaran a Nova York. Ens agrada imaginar com les creativitats de tres éssers, Dahl, Selick i Burton, únics, diferents i molt particulars, es fonen en una simbiosi molt íntima per donar forma a un producte que farà les delícies de tothom que el contempli.

Un James que és la representació de l’esperit de tots els nens, una Aranya femenina amb boina blava, un Centpeus amb cara i posat de pinxo, una Llagosta vestida amb frac i monocle, una Marieta rodona amb una bossa vermella... tots ells embarcats en un préssec d’enormes dimensions que navega per l’oceà envoltat d’ocells i que és atacat per taurons terribles. El resultat d’una narració intel·ligent (amb variacions segons el llibre) que va néixer gràcies a l’esperit d’observació que Dahl tenia envers la transformació de la natura i que Selick i Burton ens regalen en la forma de pel·lícula.

Després de la mort de Roald Dahl, la seva dona Liccy va portar endavant la creació de la Fundació que porta el nom de l’autor. Quentin Blake és un dels seus membres més actius. La Fundació s’ha dedicat a estendre (encara més!) per tot el món la figura i la producció literària de Dahl, destinant els guanys que genera el negoci a institucions que atenen nens amb problemes. Noves edicions dels seus llibres (tots ells il·lustrats per Blake), pàgines a internet, clubs de socis... i continuar portant a la pantalla les narracions del genial escriptor, són algunes de les fites que la Fundació ha posat en marxa. Segons que ens explica Liccy a l’última carta adreçada a l’escola, el projecte més immediat és la nova l’adaptació cinematogràfica d’El Gran Amic Gegant. Esperem que l’equip que s’encarregui d’aquesta tasca tingui la suficient sensibilitat per entendre i estimar un personatge ple de tendresa que és, ni més ni menys, l’alter ego del mateix Dahl.

L’adaptació al cinema dels llibres per a joves de Roald Dahl ha seguit un camí irregular. El món del setè art —màgic en ocasions, maldestre i poc afortunat en altres— no sempre ha entès la intel·ligència i l’agudesa dels seus contes ni la fina ironia amb què l’autor els presentava.

Però de cap manera volem acabar aquesta exposició de forma trista i mancada d’esperança. A tots, sempre, ens quedarà París. A molts de nosaltres ens quedarà, també sempre... James i la Gran Bruixa!

La capacitat d’inventar no té límits si t’hi dediques de ple. Sempre pots anar més enllàª. (Roald Dahl)

Filmografia citada a la ponència

— Gremlins. Dir. Joe Dante. 1984
— Sólo se vive dos veces. Dir. Lewis Gilbert. 1967
— Chitty, Chitty, Bang, Bang. Dir. Ken Hughes. 1968
— Willy Vonka y la fábrica de chocolate. Dir. Mel Stuart. 1971
— Danny, el campeón del mundo. Dir. Gavin Millar. 1989
— BAG. Dir. Brian Cosgrove. 1989
— La maldición de las brujas. Dir. Nicolas Roeg. 1990
— Matilda. Dir. Danny de Vitto. 1996
— Secretos del corazón. Dir. Montxo Armendáriz. 1997
— La isla de Bird Street. Dir. Soren Kragh-Jacobsen. 1997
— Billy Elliot. (Quiero bailar). Dir. Stephan Doldry. 2000
— Matar un ruiseñor. Dir. Robert Mulligan. 1962
— El secreto de la isla de las focas. Dir. John Sayles. 1994
— La familia Addams. (La tradición continua)Dir. Barry Sonnenfeld. 1993
— La noche del cazador. Dir. Charles Laughton. 1955
— La posada de Jamaica. Dir. Alfred Hitchcock. 1939
— James y el melocotón gigante. Dir. Henry Selick. 1996
— Eduardo Manostijeras. Dir. Tim Burton. 1990
— Pesadilla antes de Navidad. Dir. Henry Selick. 1993
— Ed Wood. Dir. Tim Burton. 1994

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.