Les novel·les de Lozano i Cucarella en un any excel·lent per a la narrativa d'autors valencians

Alonso, Vicent
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

[...] Toni Cucarella, guanyador del darrer premi Andròmina amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (Tres i Quatre, 2003) ha optat per traslladar-nos al passat. Però ací no hi ha la voluntat estrictament historicista perquè es tracta d’un passat recent i per la contemporaneïtat d'una veu narrativa que ha decidit reviure el seu propi passat per «colgar-lo sota la pols definitiva». Sempre hi ha motius perquè un escriptor decidesca –amb formes més o menys declaradament autobiogràfiques, o sota el vel protector de la ficció– fer de la seua pròpia història el motiu central de la seua creació. Els lectors avesats a veure en els racons dels llibres –inclosos els que només en aparença no formen part del tex mateix– veuran fins a quin punt aquesta novel·la de Cucarella és un exercici de recuperació de la memòria pròpia en clau de ficció.

No és sobrer, des d'aquest punt de vista, la devoció que l'autor, en la darrera pàgina impresa del llibre, reconeix envers Jesús Moncada i altres escriptors. El creador del mite de Mequinensa –aquell Macondo de la literatura catalana, en expressió que fa temps emprà Francesc Parcerisas per sintetitzar-lo– i el model literari que ha estat capaç de construir servirà sens dubte el lector amant de veure en la literatura alguna cosa més que un mer negoci. També Cucarella fa ací un exercici deliciós de recuperació d'un món, no amagat definitivament sota les aigües d'un pantà, sinó colgat per la cobdícia constructora que, protegida per les il·legalitats de la dictadura, perdura encara sota aixoplucs ja legals, però tant o més cobdiciosos. Les Eretes, el barri del raval de Xàtiva que Cucarella fa escenari de la ficció, i la Mequinensa de Moncada, prefigurada ja a les Històries de la mà esquerra i a poc a poc definitivament dibuixada en obres posteriors, tenen un cert aire de família. Republicanisme, submissió als poderosos, pobresa, assumpció de la pròpia desgràcia, superstició, convicció profunda del poder inevitable del fat –«vivim on mos toca de viure. Este carrer va i resulta que és un cementiri, i mosatros els últims morts que falten per sepultar»–, etc., tot són elements que poden servir el lector interessat per fer un exercici comparatiu d'un interès innegable. I, és clar, tot adobat, en un cas i en l'altre, amb l'esforç de posar sobre el paper la riquesa d'una llengua que encara acreix la sensació d'empobriment brutal que ha sofert. Per tot plegat, el símbol dels ametlers, que lentament agonitzen, aprofitat sàviament des del títol, i la tristesa d'un final de renúncia i de sotmetiment a un destí advers.

I, posats en l’esbós comparatista, no caldria oblidar –al nom de Moncada, hauríem d'afegir ací el de Dos Passos, una altra de les devocions declarades– la construcció fragmentarista de la novel·la, que no solament serveix per diversificar punts de vista i arrodonir la complexitat del món que es vol retratar, sinó que també contribueix a proposar-li al lector un exercici de lectura intel·ligent i seductora. La veu d'un mateix narrador, explícit o suposat, ordena el text en un conjunt que permet alhora introduir fragments de tres sèries, que els títols corresponents ajuden a identificar. Una de central, «Els morts i els vius», que obri i tanca la novel·la per posar de manifest la veu que la dirigeix des de la narració dels seus records. Una altra, «Quina lenta agonia...», que serveix per intercalar en el procés viscut pel narrador, les històries orals –¿tindrà sentit que incite a recordar els cafès mequinensians com a escenaris d'una oralitat perduda?– imprescindibles per al retrat fidel del món deles Eretes, i que no debades remet al títol general i al seu significat més explícit. Finalment, «L’ahuixador de mosques», sèrie brevíssima, però fonamental per al fil narratiu, i d'un atractiu més que notable. [...]

(Article publicat a Caràcters, núm. 26, gener de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.