El que em crema les paraules

Mesquita, Begonya
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Encara una olor arriba en un bon moment: cinc llibres de l'autor de Vinaròs, premiats i publicats, número redó que vol tancar un cicle. Perquè aquest volum, solament el títol, o el títol sobretot, enllaça amb la trajectòria anterior, reprén l'inici i clou el cercle.

Joan-Elies Adell va començar a escriure poemes molt abans de publicar el seu primer recull La matèria del temps, guanyador del premi Gabriel Ferrater de Tarragona l’any 1994. Estudiàvem filologia a la Facultat de València a finals dels anys vuitanta i ja s'assajava en aquesta tasca de versaire, llavors massa influït encara per la teoria del llenguatge, la semiòtica i altres artificis poc lligats, al meu parer, llavors, amb l'ars poètica més estricta, si algú sap què vol dir això. Recorde que ell escrivia sense acabar-se de creure que escrivia, com qui fa la lletra d'alguna cançó, com qui evoca un paisatge de la nit a ciutat, com qui...

Els anys han deixat damunt les paraules d'Adell una petjada com la que deixa el temps en els bons vins, que milloren quan envelleixen. I en això crec que tothom que ha llegit la seua obra hi està ben d'acord. Fins i tot podria afegir que aquells assaigs de reflexió teoricopoètica han germinat i el fruit no és dolent, ara. Parlem d'un cicle que s'acompleix i ateny el punt àlgid: l'aroma original, el perfum que seduí el poeta, la flaire que el féu retenir unes poques paraules... encara hi és amb força, insistent reclam, després d'una ja interessant trajectòria. I la resta, una nova alenada de poesia ens arriba de la seua mà i ens sorprén. Sobta la forma del vers, la cadència que predomina en tots els textos, aquest decasíl·lab que s'esgarra per donar-nos el mot últim al vers següent: «Faces el que faces, no et bastarà/ aquest món. Hauràs de defugir els símbols.» O també el contrari, és a dir, inicia la idea al final del vers per completar-la al vers següent, aparentment improvisades: «Un món/ on vas aconseguir d'ésser feliç.» Dos exemples no en són prou. Una lectura atenta i pausada ens provoca aquest efecte.

És el contingut, però, el que atrau més de la poesia d'Adell. El poeta s'emmiralla en els mots, s'hi enlluerna i esdevé manobre i tècnic amb el llenguatge. S'hi estableix un tête à tête, entre home i poesia i ambdós s'embruten d'una mateixa dèria fins que troben el sentit final, si és que n'hi ha. No és fàcil parlar d’un llibre de poemes com aquest, fresc, nou, radiant per moments i, tanmateix, dens com un clàssic, pensat i paït, madurat, envellit. Efectivament, Adell assaja encara la fràgil lletra d'una cançó o evoca un paisatge. Ara, però, el paisatge és la infantesa llunyana del poema «Camp de batalla», o quan vol dir atzar i temps es fixa en un detall concret, unes flors vermelles que el porten a transcendir. Flors, núvols, paper, un mateix, pas del temps, atzar... I les lletres ara dolen com un mar que es desdiu –els motius de la mar sempre presents, ara i adés, Adell! –, i pesen, i la seua durada s'ompli d'un enlluernador teixit o d'un sentit rugós; la cal·ligrafia és, doncs, quasi perfecta i finalment, les paraules cremen. Per això és que el poeta escriu.

(Article publicat a Lletres Valencianes, estiu 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.