Maria Beneyto, una rebel·lia

Pérez i Moragón, Francesc
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Tota la trajectòria literària, i probablement també la peripècia vital de Maria Beneyto (València 1925), podria ser descrita com un viatge independent, de vegades ple de cançons o de paraules, de vegades silenciós, en què l'escriptora s'ha anat abocant al seu ofici amb una voluntat pròpia i solitària, en certa mesura aïllada. Com qui travessa un desert o escala una paret de roca, un cim dificultós, sense més eines ni més ajudes que la decisió presa en començar el viatge. Qui sap si amb prou dades per assegurar-ne el retorn.

Quan l'itinerari encara no és complet, però ja és ben ric d'experiències i records, Maria Beneyto podrà tornar la mirada cap enrere i fer un repàs de tots els moments. Aquells més grats de recordar i aquells altres que la memòria sàviament elimina en els estadis immediats dels records.

Tot aquest recorregut per espais lluminosos o per moments ombrívols l'ha fet ella i, fins on és possible, l'ha traçat ella, una fita darrere l'altra, marcant-se d'avançada les etapes o adaptant-se a les que les circumstàncies li imposaven.

És cert que ací i allà, com passa sempre en aquestes situacions, ha trobat companys de recerca, presents al seu costat moltes o poques jornades. Els qui volien anar més de pressa i els qui aconsellaven calma i més calma. També, els qui en algun lloc poc o molt definit del camí, van decidir aturar-se o tornar-se'n. I, encara, uns altres que, sense voler-ho, van haver d'interrompre una anada que pretenien més llarga.

Però Maria Beneyto ha aconseguit la part ja feta del viatge pensant –o sabent–, tal vegada, que aquests acompanyants eventuals només podien compartir-ne una part, molt sovint la més fàcil, la que dóna lloc a les converses o a les comparacions sobre el ritme de la marxa, a l'intercanvi de propòsits. Ella continuava marxant pels seus passos. Com ho fa ara.

I no és que l'isolament siga, en el seu cas, altivesa o tancament. La seua poesia, les narracions curtes o llargues, en valencià o en castellà, són el testimoni d'una atenció sempre desperta cap a tot el que passava a l'entorn. Si es vol, una mena de compromís amb el paisatge i amb les persones que successivament anava trobant i eren multitud.

La consciència dels entrebancs que comporta fer coincidir tothora aquest compromís i la independència personal potser siga el gran guany de la caminada.

A mitjan dècada del 1960, en un punt d'inflexió del franquisme, quan la resistència dels obstacles xocava amb la fortalesa de l'esperança de véncer-los, Maria Beneyto declarà: «Pienso que el poeta actual tiene el deber y la obligación de arrimar el hombro a las inquietudes colectivas, colaborando, tomando parte en ellas. Y opino que la libertad del poeta no debe ser interferida por nada ni por nadie

I no és que l’escriptora pertanyera a les llistes, quasi canòniques, dels signants de protestes i manifestos, o estiguera afiliada a un partit o grup. Defensava la seua independència amb la dels altres personalment, pel seu compte i amb la seua obra. La que anava construint mentre
caminava o en els instants de repòs, jornada per jornada. És un signe d'identificació personal, «la veta de rebelión» que Joan Fuster assenyalava el 1956 en el llibre de Maria Beneyto Poemas de la ciudad.

De tot plegat ha anat traient, com si foren mapes dibuixats a la vora del camí, poemes, contes i novel·les. No són fruit del viatge, el resultat que es puga avaluar com qui compta velocitats o mèrits. Són el viatge mateix. O la part més visible i comunicada.

I així, des del primer llibre de poemes d'adolescència, Canción olvidada (1947), fins a l'últim –fins ara–, tot esperant els que vindran. Els títols de les obres es troben a les enciclopèdies que tots tenim a l'abast.

Llegir-les ara, ni que siga fragmentàriament, no és una immersió en literatures debolides. Ben al contrari, mantenen una força que retorna i multiplica la tensió que les va originar.

I aquest és el senyal més clar d'una capacitat creativa que defineix l'actualitat de les preocupacions i dels sentiments, de les sensacions, de Maria Beneyto.

Un conjunt d'inquietuds que torna a estar present en el seu últim llibre, Bressoleig a l'insomni de la ira, acabat de publicar per Edicions Bromera com a primer títol d'una nova etapa de la seua col·lecció de poesia, volum d'una esgarrifadora sinceritat en alguns dels poemes, on
la mateixa autora esmenta, en una espècie de petit pròleg, que es tracta d'una resposta irada al temps i a la vida viscuda, en contrast amb la vitalitat visual que oferien els seus primers textos literaris.

En l'evolució de la seua poesia i de la seua prosa narrativa hi ha les modificacions lògiques. Són molts anys d'escriure i de sentir, de pensar i d'observar. La vella societat en què una dona que escrivia només era imaginable, o quasi, si es dedicava a la novel·la rosa o als versos romàntics que recollien l’herència de Gustavo Adolfo Bécquer o de Rubén Darío –i encara!– va passar cap avall ja fa temps. No podem saber, ara com ara, si la manera de viure que l’ha succeïda conté totes les solucions que Maria Beneyto anava buscant en el transcurs del viatge fet.

És ben probable que no. La rebel·lia personal es fonamenta, per a ser autèntica, no en els canvis sobtats d'estil ni en les estridències. En la seua base hi ha, com a impuls constitutiu, una disconformitat que mai no troba satisfacció, un desig de trobar camins nous o d'obrir-ne allà on no n’hi ha.

(Article publicat a El País, el 20 de febrer de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.