El desè cercle

Rafart, Susanna
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

No és fàcil escriure des de la joia, una joia contrita pel coneixement del món i l'amarant dels llibres. És per això que Ponç Pons invoca, en el seu prefaci, el príncep d'Aquitània o el comte de Lautréamont, per validar el seu diàleg de vida amb els morts, un diàleg que esdevé, materialment, un epistolari familiar, en què bascula el tema nuclear de la lectura com l'experiència amb la reivindicació de l'espai que permet executar-lo. El poeta contempla tant el conjunt com el detall del que significa el fèrtil deliri pessoà de comunicar-se amb els heterònims. Sabedor que tots els llocs amens són fruit del refinament, habita la seva illa particular amb presències exquisides. Una poètica que té miralls físics i intel·lectuals: Irlanda, d'una banda, i Pessoa de l'altra.

L'enveja és un mal ben auscultat per Horaci. L'entorn de Ponç és el dels morts, epistolari de l’absència més que mai. El to de les cartes, properes al Machado de Campos de Castilla, no és el de la petició ni el requeriment, sinó el de la invitació. Conviden a seguir el poeta portuguès d'una manera intel·ligent. Gràcies a l'apòstrof intern constant, Ponç fa dels seus lectors individualitzats, lectors heterònims també. Una oculta referència a la traïció com a mal social, enforteix el poeta en el neologisme escriviure. D'aquí que el llibre vagi de l'admiració a la nota personal: des d'una carta que parla del dolor de la dona, amb referències als fills fins al terreny adobat del cinema. Ponç juga conscientment a fer de Thoreau i de Frost, fent paret, en un acte que és suspensió de la consciència poètica o redreçament espiritual.

«Viure és més que existir», afirma Ponç. Cada acte de supervivència es transforma en un acte de coneixement cap a la poesia, de manera que l'arbre plantat, el menjar o la consistència del terrer són el medi per afermar aquells països inexistents que només interessen a uns pocs: «El paisatge és un manuscrit amb la frase més bella / escapçada», diu Pessoa, però Ponç reivindica amicalment aquestes imperfeccions que justifiquen l'ésser i el seu passar. Per això pacta amb Menorca, amb l’illa gairebé consentida a causa del seu amor i desenamorada a vegades del poeta: «Jo sóc d'una illa, / traïda pels seus fills, / que no té veu.» El poema «Sa figuera verda» es pot qualificar de poètica, una poètica que sorgeix de la negació del viatge físic i de l’esforç per emmotllar-se tant en l'entorn com en els anys viscuts, sense negar l'alquímia: «Cal esser demiürgs. / Poesia i poema / no són sempre el mateix.» Una alquímia que s'expressa, al llarg de l'obra, sense retòriques, amb un vers que corre lleuger i que, en molts moments, no obvia la crítica a la realitat poètica pròpia. La vida de Pessoa serveix de mirall, en aquest cas, per observar el panorama català sense concessions.

Ben mirat, Pessoanes no és només un llibre d'homenatge. A través del diàleg sostingut, se'ns parla de la vanitat humana, de la soledat, del dolor, de la barbàrie, del suïcidi, però també de saber aplicar aquella llum que ens permet sobreviure en el medi hostil i particular de cadascú. Un dels poemes que amb més relleu despunten en el llibre és «Un tal Walser». Ponç ens explica que els poetes morts són viatgers rars que segueixen caminant, cercant. Com únics i extraordinaris pastors d'una novel·la de Saramago, o d'un poema d’Alberto Caiero, els poetes conreen el camp que Ponç ha comprat per fer fèrtil la vida. El tancament prové de la mateixa modèstia amb què treballa el seu autor: monjo laic que tanca el llibre quan cau el dia, ha escrit perquè ha estimat mostrant-nos com la maduresa és escandir els fervors literaris de la joventut entre les llimones reals de Goethe.

(Article publicat al diari Avui, el 5 de febrer de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.