El perquè de divulgar

Domínguez, Martí
Quaderns Divulgatius, 26: XII Seminari sobre la Traducció a Catalunya juny del 2005

Bernard de Fontenelle escrivia en el seu llibre de difusió del copernicanisme Col·loquis sobre la pluralitat del mons: «He volgut tractar la filosofia de manera que no semble filosofia; he intentat conduir-la fins a un punt que no fóra ni massa àrida per a la gent normal ni massa
senzilla per als savis. Es pot fer buscant el punt en el qual la filosofia convé a tothom». Sens dubte, aquest plantejament del savi il·lustrat francès, és una de les millors definicions del que ha de ser la bona divulgació científica. La ciència, la «filosofia», es pot fer entendre d’una manera que no moleste ni als savis, ni a la gent normal.
Aquell llibre de Fontenelle va despertar en França l’afany per la divulgació, aquest desig de fer-se entendre per tothom, «des del cavaller fins al sabater», que diria Voltaire. Aquest és el tarannà que ha impel·lit en realitat els grans il·lustrats, des de Diderot, Goethe, Humboldt fins a potser George Steiner o el nostre Joan Fuster. No debades, Joan Fuster sempre va declarar que els seus textos eren forçadament antiacadèmics, que no buscaven un públic erudit, sinó arribar a tothom, convèncer tothom, els savis i la gent normal.
És fals, doncs, que divulgar siga tergiversar, adulterar, el pensament «filosòfic». Ja ho diu expressament Fontenelle: es pot fer sense ferir cap susceptibilitat. Però per a dur a terme aquesta tasca divulgativa, i per tant il·lustradora, no sols cal ser un gran entès en la matèria, sinó alhora un escriptor àgil i amb recursos. Charles Darwin fou un excel·lent escriptor, i tant el seu Viatge del Beagle, com l’Origen de les espècies, són dues obres ben escrites, amb un desig esclaridor, de fer-se entendre. Fins l’extrem que Darwin parlaria «d’èxit literari» del Viatge del Beagle. Com a bon científic –és a dir, com a bon «filòsof»– era també un bon escriptor.
No obstant això, a hores d’ara són ben pocs els científics que tenen un cert domini de la prosa, que saben fer servir els elements retòrics en el moment d’exposar els seus resultats. Com escrivia Eugeni d’Ors: «Tanco dos o tres llibres espanyols de matèria científica. Déu meu, com aquests llibres són redactats! Quines expressions pedestres, quina confusió, quin lèxic, quina sintaxi!» I no sols els científics; Enric Sòria comentava no fa gaire a l’Avui: «Ara, molts humanistes han deixat fins i tot de saber escriure; no és la seua especialitat.» (Avui, 21-III-04). Així les coses, els escriptors actuals moltes vegades escriuen de coses que no acaben de pair bé, i els «especialistes», els que de veres coneixen
tots els ets i uts d’aquell tema, no saben expressar-ho d’una manera atractiva i convincent per a tothom.
Ho diré d’una altra forma: divulgar és un deure de tot «filòsof». Siga de ciències o de lletres. El pensament especialitzat, l’acadèmic, és necessari per al progrés de qualsevol disciplina, però ha d’anar acompanyat d’una tasca difusora, d’un desig de comunicació, d’un afany de millorar la societat i, al capdavall, el país que t’acull. El científic, l’historiador, el filòsof, l’erudit en general, té l’obligació d’acompanyar la seua recerca d’un esforç expositiu. Evidentment, no és una tasca fàcil. La tradició del segle XX ha estat més aviat la contrària: l’especialista, a tot estirar, ha aconseguit dominar un patois terminològic propi (sovint expressat en el que es coneix com «anglès científic», que és sinònim de
«llenguatge espantós»), erm de qualsevol al·licient literari. Fins l’extrem que és espaordidor fer un repàs a les obres de divulgació científica del segle XX –conegut com el segle de la ciència– i comprovar la seua intrínsica mediocritat. No hi ha hagut un Galileo, ni un Fontenelle, ni un Darwin... Ben mirat, no hi ha hagut ni un sol llibre científic per a la «gent normal» que haja produït un daltabaix en l’opinió pública. Ni el mateix Einstein va aconseguir explicar d’una manera atractiva les seues teories sobre la relativitat.
Tot això ha produït un abisme d’incomprensió entre ciències i lletres. Vora l’any 1950, Charles Percy Snow, un físic escriptor de novel·les policíaques, va encunyar el terme de les dues cultures per a referir-se a les dues
vessants de coneixement en què és dividit el saber humà: el científic i l’humanista. Amb una actitud ben valenta i contundent va denunciar: «Sempre m’he sentit movent-me entre dos grups que quasi han cessat de comunicar-se entre ells... Els intel·lectuals de lletres estan en un pol, en
l’altre els científics... Entre els dos un abisme de mútua incomprensió –de vegades d’hostilitat i disgust, però per sobre de tot una manca de coneixement... La separació entre científics i no científics és molt menys reconciliable que la que existeix entre un jove i una persona 30 anys major...»
En realitat, més de 50 anys després, la situació no ha canviat gaire. La cultura continua sent usdefruit de l’humanisme (quan diem que algú atresora una important cultura, poques vegades pensem que tinga una consolidada formació científica), i la ciència continua apareixent als mitjans de comunicació com una assignatura fora del món cultural (a El País apareix en la secció de «Futuro»!). D’aquesta manera, cada vegada és més freqüent una absoluta ignorància dels temes de ciència en els sectors intel·lectuals. ¿Quants filòsofs o sociòlegs han escrit sobre les conseqüències catastròfiques del canvi climàtic? Quantes veus «generadores d’opinió» hem escoltat parlar dels devastadors incendis forestals? I quants escriptors s’han apassionat aquests dies passats amb
la commemoració dels 50 anys del descobriment del DNA?
Mai, mai com ara, no havia hagut una separació tan dràstica entre ciències i lletres. Mai els escriptors no havien estat tan ignorants en temes de ciència. Montaigne, Voltaire, Goethe, Flaubert, Proust, George Eliot... divulguen en les seues obres moltes idees científiques, i com qui diu estan informats de les últimes troballes. Això, aquesta tradició, s’ha acabat. Quants escriptors –quants intel·lectuals– han llegit, llegit en profunditat, Charles Darwin? I quants han emprat les darreres idees
neodarwinistes per a les seues obres? Excepte alguna excepció (pense en Ian McEwan), la indiferència de l’home de lletres per la ciència (per una visió científica de l’home) és absoluta.
Divulgar el coneixement ha de ser, al capdavall, l’objectiu últim de la universitat. Tractar la «filosofia» de manera que no semble filosofia, i fer-la arribar a tothom. I aquest hauria de ser el repte de tot científic, de tot «filòsof», compromès amb el seu país i la seua cultura.

------------------------------------------
Martí Domínguez. Professor titular de periodisme de la Universitat de València i director de la revista de divulgació científica Mètode. Compagina la docència amb la creació literària, tant novel·lística com assagística (és autor de les novel·les Les confidències del comte de Buffon i El secret de Goethe, i dels llibres d’assaig Peiximinuti i Bestiari).

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.