Discurs sobre les guerres (sobre 'Dietari de guerra', d'Emili Piera)

Gómez, Antoni
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Assumit que l’assaig, segons constata Fernando Savater respecte del seu inventor com a gènere Michel de Montaigne, és un tempteig de la realitat fugissera en forma d’experiments literaris, autobiogràfics, filosòfics i erudits que mai no pretenen esgotar un camp d’estudi, ben al contrari, convertir-lo en una estació de trànsit cap a altres indrets que semblen més ignots; aquest Dietari de guerra del periodista i escriptor Emili Piera (Sueca, 1954) és una obra l’honestedat de la qual rau, al meu entendre, en la seua ambició humanista.
Ambició humanista perquè en aquest dietari els fets i els esdeveniments relacionats únicament amb la guerra de l’Iraq, més oportunament amb la invasió militar unilateral d’aquell territori pels Estats Units i el Regne Unit, són la justificació per a escriure sobre la genètica de la guerra i de les guerres, fins i tot de les batalles personals perdudes, sobre tots aquells àmbits de disputa o conflicte amb els quals ha conviscut l’espècie des de l’aparició de l’homo sapiens.
No és cap tractat sobre la guerra des del punt de vista periodístic, filosòfic, històric o geoestratègic; és la constatació de la possibilitat de reflexionar des del jo sense pretensions de certesa, en realitat com una experiència indivisible construïda amb provatures indagatòries, fruit de la fluïdesa immanent de l’escriptura. I encara que la motivació inicial i la vertebració literària del text ve donada, sens dubte, com l’autor confessa, «per les emocions que provocava una guerra, la de l’Iraq», el resultat va més enllà, afortunadament, de qualsevol pretensió que s’esgote en la visió periodística, històrica o d’anàlisi dels conflictes bèl·lics internacionals.
La guerra de l’aigua, la civil, la freda, la identitària, la familiar o la dels periodistes, tant se val, el que importa és temptejar des de l’àmbit de l’heterodòxia del lliure pensament sobre aspectes de la realitat difusa i complexa de la societat actual. Aspectes relacionats amb un estat ambiental, una actitud individual o col·lectiva, una qualitat genètica heterogènia i diversa que podríem dir de confrontació permanent física i metafísica, L’autor reflexiona amb gosadia sobre la ignomínia patida pels ciutadans amb la invasió militar de l’Iraq sense la legitimitat internacional. Furga en una ferida viscuda intensament a través dels media, relaciona i ordena fets històrics, polítics, socials, culturals, personals, col·lectius, segons el degoteig d’un dietari que abraça des de febrer a juliol del 2003.
¿És la guerra una qualitat antropològica de l’espècie des del seus orígens, des de la utilització per parts dels primers homínids dels ossos dels animals com a instruments de defensa i atac? De qualsevol manera, és indubtable el lligam dels homínids caçadors i recol·lectors, experts en la lluita amb la natura, amb el poder i les relacions de domini. Ara bé, segons l’autor, és una vulgata contemporània associar, com s’ha interpretat respecte de la pel·lícula de Kubrick 2001, una odissea a l'espai, la violència amb el progrés social i tecnològic dels humans.
Altrament, aquest dietari serveix per constatar que la guerra de l’Iraq és un fet històric dins la societat globalitzada que ha convertit un conflicte perifèric des del punt de vista etnocentrista en una experiència individual per a tothom, ha transformat una guerra llunyana en una pròxima, viscuda a les llars a través dels mitjans de comunicació de la societat de la informació.
El lector que s’endinse en les pàgines del Dietari de guerra d’Emili Piera trobarà també la tensió del periodista que analitza l’actualitat des de la preocupació ètica, aclaparat pels fets de cada dia. Al capdavall, la seua finalitat, com la de l’assaig humanista, és provocar-lo, incitar-lo a la reflexió des dels marges del lliurepensament, des de l’heterodòxia ètica de l’individu. Compartirem o no les idees i les reflexions d’aquest ampli discurs sobre la guerra i les guerres, però no hi ha cap dubte de la seua utilitat crítica, sobretot en aquests temps en què la ignomínia és un sentiment que sembla haver-se instal·lat a les consciències dels ciutadans.

(Article publicat a Posdata.Levante, el 18 de juny del 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.