Traducció en vers: creació i recreació

Sampol, Gabriel de la S. T.
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

Si obrim un tractat de teologia moral pel capítol de les virtuts, no hi trobarem la temeritat. Tanmateix, en el món de la traducció, és la primera virtut que ha de tenir un traductor. Sense la temeritat hom no s'embarcaria en el projecte d’anostrar una obra literària i encara menys una obra poètica. Però no sols hi intervenen virtuts en aquest procés, també vicis: l'enveja, per exemple, l'ànsia de fer-se seva aquella peça mestra que ha escrit un altre. Així, el traductor més que un procés d’anostrament en fa un d'assevament.
La traducció poètica és, sens dubte, el cas en què la labor del traductor s'acosta més a la creació, i àdhuc s'hi identifica. Així doncs, no és molt si alguns traductors han «gosat» signar les seves versions com a obres pròpies. Un cas prou conegut és el de Joan Ferraté.
Crec que és bo recordar els dos tipus bàsics de traducció de poesia que es poden realitzar: la subsidiària i la substitutòria, és a dir, la literal per ajudar a entendre l’original i la literària destinada a ser llegida en lloc de l’original. Josep M. Llompart, per exemple, fa aquesta distinció i opta per la segona possibilitat en el pròleg de la seva Antologia de la poesia galaicoportuguesa(1). És cert que enmig i més enllà d’aquests dos tipus de versions n'hi podem situar tota una gamma(2): per exemple, entre una versió literal en prosa i prosaica de l'Eneida i la traducció en hexàmetres de Miquel Dolç hi ha la versió poètica en prosa del mateix Dolç.
Paradoxalment (o no) és en la traducció substitutòria de versos mètricament regulars on podem trobar un grau més alt de creació poètica; en canvi, no tanta, en principi, en la traducció de poesies en versicles. En el meu cas, sent més com a poesia meva, amevada si tant voleu, les versions de Les cançons d'António Botto (generalment en decasíl·labs i hexasíl·labs) que no les dels himnes del Concert de l'harmonia de les revelacions celestes d'Hildegarda de Bingen, en versicles.
Si hom tradueix els versos regulars per versos, cal que estableixi una jerarquització de restriccions: el ritme és el que cal mantenir perquè sien versos; després hom pot imposar-se la rima. Hi ha partidaris de conservar sempre la rima; sense negar-los la raó, jo normalment la conserv si no m'obliga a ser massa infidel. Però cal distingir cada cas: verbigràcia, si traduïm un sonet cal fer tot el possible per conservar-ne la rima.
Com més restriccions s’imposi el traductor, curiosament, més possibilitats tindrà de ser creatiu. I encara més si hom s'autoimposa restriccions que no té l'original, restriccions arbitràries (defugir determinades estructures sintàctiques o determinat lèxic) o restriccions de la llengua d'arribada, com és el cas de Guillem Colom i Miquel Dolç, en la seva versió d'Els Lusíades, que s'atenen a la norma no escrita d’alternança de rimes masculines i femenines, cosa que els fa ser prou lliures, fins i tot en casos en què una traducció literal seria alhora poètica (3).
La comparació de la mateixa obra o la mateixa poesia traduïda per diferents autors (i per tant amb diferents restriccions, sensibilitats, interessos...) és ben il·lustrativa: podem comparar «El corb» d’Edgar A. Poe en versió de Xavier Benguerel i de Miquel Forteza; l’Eneida en vers de Llorenç Riber i de Miquel Dolç; els sonets de Shakespeare en versió de Carme Montoriol, Gerard Vergés, Salvador Oliva, Joan Triadú, Marià Villangómez...; o el sonet de Camões «Sete anos de pastor Jacob servia» en traducció de Miquel Forteza, Josep M. Llompart i Joan Alegret, etc.
La temptació de la creació més enllà del límit permès sempre hi és: sovint hi queia Mn. Riber en les seves versions de clàssics llatins, sovint li ho retreuen a les traduccions dels sonets shakespearians de Carme Montoriol, sovint també es diu de la Comèdia en versió de Josep M. de Sagarra. Montoriol moltes vegades fa una variació o un sonet nou a partir del de Shakespeare. En força moments també Riber i Sagarra creen quasi ex nihilo; tanmateix, Annamaria Gallina, en comentar la versió catalana d'Andreu Febrer, afirma que són precisament les llibertats que Sagarra es pren allò que l'acosta més a l'original en bellesa de forma i força de contingut(4). Abans he parlat de «límit permès» i puc pensar que tots entenem què vull dir amb aquesta expressió, tot i que em sembla que ningú no és capaç de
traçar la línia d’aquest límit. O sia que també en aquest cas haurem de recórrer tòpicament al vers de Riba: els mots són per entendre'ns i no per entendre'ls.
He dit que la traducció de i en versos de mètrica regular afavoreix (o pot afavorir) la llibertat i, per tant, la creativitat del traductor; és cert, emperò, que la traducció de versicles també pot ser més o menys creativa. En aquest punt, he de dir, perquè no es malinterpreti el que he dit abans, que també consider poesia meva la traducció del Concert d'Hildegarda de Bingen. En el cas dels versicles la major o menor creativitat depèn de les imatges, del llenguatge, dels jocs de mots... de l'original o d'una lliure elecció del traductor, que decideix traspassar (i ara la línia és més nítida) el límit permès.
Si em permeteu que torni a parlar de la meva experiència, voldria referir-me a dos casos especials: la traducció a quatre mans i la traducció de mala poesia.
He traduït diverses obres a quatre mans, sempre amb la meva parella de fet literària, Nicolau Dols. Amb ell he traduït el Llibre del desassossec de Fernando Pessoa i, en vers, la tragèdia Castro del poeta renaixentista António Ferreira, i també antologies de poesia catalana al castellà (entre d'altres, de Josep M. Llompart i de Blai Bonet). Traduir a quatre mans té avantatges i inconvenients; no cal insistir-hi, puix que són evidents: més facilitat per a la resolució de problemes, ja que quatre ulls hi veuen més que dos, i alhora els nous problemes que pot crear la disparitat de parers. És una experiència interessant i, com es diu en aquests casos, enriquidora. Ara, en el cas de la meva parella traductora, simplificant-ho però reflectint una realitat, la convergència d'un traductor més conservador i fidel i d'un altre de més arriscat i creatiu ha facilitat molt la labor, és a dir, n'ha facilitat el resultat, perquè el camí fins arribar al resultat pot tenir molt de rost. Podríem dir que l'audàcia d'un i la prudència de l'altre han permès fer salts mortals amb xarxa i, així, assolir l'equilibri cercat entre la traducció i la (re)creació. Per altra banda, he de dir que, com algun altre ponent d'aquesta taula rodona, he participat en projectes encara més promiscus: els seminaris de Traducció de Farrera de Pallars, organitzats per la Institució de les Lletres Catalanes. Això sí que és un tour de force: haver de fer convergir cinc o sis opinions, visions i/o vivències de la poesia. També enriquidor, però tan enfollidor com enriquidor.
Quant a la traducció de mala poesia, primer de tot m'he d’explicar. No vull dir (i ara no diré noms) fer versions, generalment per encàrrec, de poesies poc brillants. No, vull dir traducció de poesia triada a posta per la seva manca de qualitat i, fins i tot, de poesia creada voluntàriament dolenta. La meva experiència en aquest camp ha estat traduir els fragments poètics del rei Frederic el Gran de Prússia inclosos per Voltaire dins les seves Memòries i els passatges en vers de Fetge de Tigre de Francisco Gomes de Amorim. En el primer cas, Voltaire utilitza la citació de versos com un mitjà més de venjança contra el monarca prussià, autor certament d'uns versos mediocres, en el millor dels casos, i pèssims la majoria de vegades. Després de citar alguns versos de Frederic II, Voltaire hi afegeix comentaris com es pot veure que el Rei encara no havia esdevingut el millor dels nostres poetes, o com ja és molt per a un rei fer una epístola de dos-cents versos dolents en l’estat en què es trobava(5). En un cas com aquest, paradoxalment també, la creativitat és major perquè la fidelitat al contingut passa fins a un cert punt a segon grau en benefici de la mala qualitat perseguida. És un greu error d'alguns traductors de les Memòries haver deixat en prosa retallada aquests versos; és important que els versos sien mètricament correctes, amb ritme i rima, amb rebles, precisament per destacar més la seva manca de qualitat. L'altre exemple, Fetge de Tigre, és una paròdia dels melodrames i dels dramots històrics romàntics escrita el mateix segle XIX, una obra a mig camí entre El castell dels tres dragons i Ubú rei, que incorpora versos paròdics i intencionadament d'ínfima i irrisòria qualitat. En casos com aquests hi ha una temptació que el traductor ha de vèncer: la de «millorar» els versos, que és una temptació que tots sentim conscientment o inconscient. Si ho fem amb un bon poeta, no hi ha res a dir: n'hi ha que diuen que és el cas d'algunes poesies de Kavafis en versió de Riba o crec que és el cas d'«O Mostrengo» de Fernando Pessoa en versió de Llompart. Però en un cas com el de les poesies del rei Frederic, hom ha de vèncer l'impuls pecaminós: la traducció ha de donar com a resultat una poesia de qualitat similar a la de l'original, és a dir, ben poca. El poeta té la rara possibilitat de crear el mal i que sia quelcom lloable.
Ja podeu veure que acabaré tan moralment com he començat: la primera virtut del traductor hem dit que era la temeritat, però la més important és el masoquisme, que ens du a voler gaudir de les àrdues dificultats que hem de vèncer en la versió dels textos. En el cas de la traducció poètica, de la traducció en vers, la recreació a què ens obliga és el plaer més masoquista i més temerari possible. Una temeritat i un masoquisme, no cal dir-ho, irrenunciables.
He dit.

______________________________________________________________________________________________
Gabriel de la S. T. Sampol. Professor associat de literatura portuguesa a la Universitat de les Illes Balears. Poeta i traductor del llatí, el francès i el portuguès ha rebut, amb Nicolau Dols, el Premi de la Crítica Serra d'Or per la traducció del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa. És també el curador de la poesia completa de Miquel Costa i Llobera.

1 Barcelona: Edicions 62 (MOLU 36), 1984, ps. 15-16.
2 Vegeu-ne una brillant sistematització en James S. Holmes, «Forms of Verse Translation and Translation of Verse Form», 1968, dins Translation! Papers on Literary Translation, Amsterdam: Rodopi, 1994, ps. 23-33.
3 Sobre aquest tema vaig presentar (juntament amb el Dr. Nicolau Dols) una comunicació, «Anàlisi comparativa de la versió poètica d'Os Lusíadas de Guillem Colom i Miquel Dolç», en el I Congrés de l'Associació de Lusitanistes de l'Estat espanyol (ALEE), celebrat el 2003 a Palma (edició de les actes en premsa, UIB).
4 Introducció a Dant Alighieri, Divina Comèdia, versió catalana d'Andreu Febrer, Barcelona: Barcino (ENC), 1974, vol. I, p. 30.
5 Voltaire, Memòries per servir per a la vida de M. de Voltaire, traducció i notes de Gabriel de la S. T. Sampol, pròleg de Carlos Pujol, Muro (Mallorca): Ensiola, 2005, ps. 33 i 97.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.