Grandeses i servituds de la traducció (poètica). Notes biogràfiques d'un traïdor fracassat

Sargatal, Alfred
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

Ben lluny de la meva intenció –i de les meves capacitats– seria descriure o exposar una teoria general sobre la traducció. D'una banda, ja hi ha especialistes que ho han fet i professionals –escriptors, o no–, i de l'altra, segur que no és aquest el moment ni en aquest acte es donen les condicions mínimes de temps i d'altra mena per fer-ho. No sé si cal recordar, aquí, allò que sobre la suposada ciència de la traducció va dir el gran poeta, assagista i intel·lectual Octavio Paz: «No, no hay ni puede haber una ciencia de la traducción, aunque ésta puede y debe estudiarse científicamente
Més modestament, doncs, em limitaré a exposar, encara que sigui per sobre i refiant-me de la traïdora memòria, la meva pròpia experiència com a traductor. Com a traductor –val a dir-ho– no pas professional. La meva condició d'amateur ve determinada pel fet que, m'hi consideri o no, mai no he cobrat res per fer-ho (al contrari de molts professionals del futbol, que cobren fins i tot per no fer res). Pel que fa a mi, haig de dir, d'entrada, que he estat un traductor més aviat ocasional o, si es vol, funcional. Quan he decidit fer una traducció –si més no en el cas de les poètiques, o les més estrictament literàries–, ha estat per un motiu personal, gairebé m'atreviria a dir íntim –i fins i tot inconfessable–, decisió que ha estat motivada per un afany o una necessitat personals. És a dir que ha sorgit de mi mateix en tant que lector, i a més del fet de poder comptar amb la complicitat d'una persona amiga o d'una coneixença –un poeta, un editor.
Com he dit, la meva aportació al camp de la traducció ha estat més aviat escassa o, si més no, reduïda. Pel que fa a llengües, he traduït del castellà al català, i a l'inrevés, i del francès al català, de l'anglès, i de manera molt més ocasional, de l'italià. Pel que respecta als gèneres literaris, he traduït narrativa (contes, novel·la curta, novel·la, i poesia, a part de correspondència o textos més inclassificables).
Em centraré, tanmateix, bàsicament en la poesia (en vers o en prosa), i en alguns títols o autors que, al meu entendre, per algun motiu, crec que poden ser més adequats per la temàtica que motiva aquest seminari i per a les persones que hi assisteixen.
Parteixo de la base que traduir poesia ha de ser sempre, i de fet així és, una tasca d'amateurs –en el sentit més ampli o, si voleu, eròtic de la paraula–, ja que en el camp de la traducció literària per definició hom no passa mai de ser això, un aficionat o un afeccionat. O un afectat, un tocat del bolet –del bolet de la poesia.
La meva primera experiència important com a traductor va centrar-se precisament en un poeta, en concret en un poeta francès, i a més en un poeta romàntic per antonomàsia, aleshores pràcticament desconegut entre nosaltres: Gérard de Nerval. Recordo que en aquells anys (1973-1974) havia començat a traduir –intentat traduir, hauria de dir–, pel meu compte, Les Flors del Mal, i en vaig mostrar alguns poemes a en Ramon Pinyol i a en Xavier Bru de Sala, amb els quals ens vèiem i xerràvem tot sovint. Mentre sospesàvem l'oportunitat de traduir Baudelaire, finalment, com que jo no hi podia dedicar gaire temps, vaig proposar a en Ramon la meva intenció de traduir Les Quimeres, un recull relativament breu de poemes. Quan vaig haver acabat la primera versió de Les Quimeres i altres poemes, incorporant-hi abundants notes per facilitar una lectura no gens fàcil en el cas d'una obra com aquella, hermètica per antonomàsia, vaig llegir aquelles versions al poeta gadità Carlos Edmundo de Ory, que vivia exiliat a Amiens des del 1967 i amb qui havia fet amistat i mantingut correspondència. Ell, que podia entendre el català llegit i que a més era francòfon –sui generis–, després d'escoltar diverses vegades aquells versos, em va fer veure que estaven mancats de la rotunditat dels versos originals: els faltava el ritme contundent i la sintaxi entretallada de la llengua original, i la rima hi era més un destorb que no pas un ajut.
Vaig agafar les pàgines de la meva traducció i les vaig estripar allà mateix, convençut que havia perpetrat una traïció als versos de Nerval. Aquell mateix dia, però, vaig començar una nova traducció de Les Quimeres i altres poemes, sacrificant, en la mesura que m’era possible, les rimes (com han fet alguns poetes en els sonets) i, en canvi, mantenint-me fidel, també fins allà on m'era possible, a la sintaxi i al ritme dels versos nervalians.
Vaig necessitar un any o més per fer la traducció definitiva –vull dir la que vaig «donar per definitiva»– de Les Quimeres i altres poemes. De vegades, al cap de mesos de batallar amb un vers, de cop i volta, entre somnis –com un altre Nerval– em llevava a anotar-ne una solució (una revelació).
El llibre de Nerval, amb el títol de «Les Quimeres» i altres poemes, apareixeria el 1976 dins la col·lecció «Els Llibres del Mall» (encara amb el peu d'impremta manllevat de Curial Edicions), amb el text original francès i la traducció catalana en vers, notes i cronologia meves, tot plegat precedit d'un pròleg escrit ex professo per l'amic Carlos Edmundo de Ory.
Així que el llibre va ser a les llibreries, esperonat per les lectures d'Octavio Paz, que en el volum El arco y la lira m'havia intrigat quan, referint-se a Aurélia, manifestava la seva torbació davant d'un text tan inclassificable com aquest, Els Cants de Maldoror i Nadja, vaig decidir d'emprendre'n la traducció al català. Només em faltava trobar algun amic editor que gosés llançar-se a una aventura tan allunyada dels somnis materialistes. I la vaig trobar en Salvador Serres, un xicot de Mataró, amic de Jordi Coca i de Joan Brossa, i que havia creat una altra petita editorial: Edicions Robrenyo, que el 1978 havia començat publicant Els Cants de Maldoror de Lautréamont en traducció de Manuel de Pedrolo. Quan li vaig parlar de fer-li la traducció d'Aurèlia, ell s'hi va mostrar de seguida entusiasmat. Encaixava de ple en el seu projecte editorial? Idealisme? Bona fe? Desconeixement del medi?
Al cap d'uns anys, el 1985, abans que creéssim amb en Miquel Alzueta, l'Àlex Susanna i en Ricard Badia l'Editorial Columna, quan encara no havíem trobat el «piló» i cap de nosaltres no s'hi havia «amorrat», i funcionàvem amb el nom d'Els Llibres de Glaucos, vaig revisar aquesta traducció i la vaig reeditar amb un pròleg amb què, molt gentilment, va obsequiar-me –va obsequiar-nos– Joan Perucho.
A Nerval m'hi havia portat Baudelaire, de la mà de T. S. Eliot, al qual havia anat a parar tot llegint Octavio Paz i Pere Gimferrer, sobretot. Eliot m'havia ajudat també a rellegir Dante, cim de la poesia medieval, com Baudelaire ho era de la modernitat. Així va ser com, un bon dia, a fi de poder fruir de la poesia d'Eliot, vaig pensar que una bona manera podia ser intentar de traduir-lo.
La poesia d'Eliot ha tingut una relativa sort en català: ja en els anys quaranta l'havia traduït Joan Ferraté, a la revista Laye, el 1952, i Agustí Bartra, a la seva Antologia de la poesia nord­americana (publicada un any abans a Mèxic), Marià Manent, Rosa Leveroni, i més tard Lluís Maria Aragó, Àlex Susanna... I, pel que fa al castellà, hi havia les traduccions de Vicente Gaos, José Luis Cano, José María Valverde, etc.
Vaig pensar que, posat a traduir, podia intentar envestir la traducció d'aquells llibres que encara no ho havien estat i que –aparentment– podien ser-me més fàcils: per les referències bíbliques, litúrgiques, pel seu registre més elevat. Així va ser com vaig decidir-me per Ash Wednesday i Ariel Poems, dos reculls que vénen a ser un pont entre The Waste Land i Four Quartets, els dos llibres emblemàtics de T. S. Eliot. D'alguna manera contribuïa a cobrir aquest buit o aquest salt per al lector català de poesia anglesa. Un cop acabada la traducció, amb l'ajut del malaguanyat Manuel Ríos –que consti–, professor d'anglès i entranyable amic, hi vaig incorporar algunes notes –segurament innecessàries, ¿o he de dir «tant de bo innecessàries»?– per facilitar-ne la lectura. Mentre anava preparant el llibre, n'havia parlat amb en Francesc Vallverdú, que finalment em va dir que Edicions 62 estava interessada a editar-lo. I així va ser com, finalment, el llibre va ser publicat, amb el text original i la versió catalana encarats, per Edicions 62 el 1977 dins la col·lecció «L'Escorpí / Poesia».
Desconec la recepció crítica que el llibre va aconseguir perquè, si he de dir la veritat, que jo sàpiga ningú no en va parlar, amb la sempre estimable excepció de Joan Triadú, em sembla, que també va dedicar, en el seu moment, una magnífica recensió crítica a Les Quimeres de Gérard de Nerval.
Ara bé: com que quan vaig decidir de posar-me a traduir els poemes o els poetes que per algun motiu m'agradaven o m'intrigaven, i doncs m'interessaven, ho vaig fer per pur plaer –algú podria qualificar-lo d'un xic masoquista–, no vaig concedir gens d'importància a cap dels oblits o dels silencis. Si se m'hagués atacat, aleshores sí que ho hauria agraït. Però ni això!
Mentrestant, jo prosseguia la meva relació epistolar i personal amb el poeta andalús Carlos Edmundo de Ory. Va ser precisament ell qui un bon dia em va animar a llegir Pierre Jean Jouve, un poeta aquí i aleshores totalment desconegut. En català només l'editorial Nova Terra havia publicat la seva novel·la Paulina. Es tractava, per damunt de tot, d'un poeta discret, hostil a moviments literaris com el surrealisme, i la seva poesia és inseparable de la psicoanàlisi de la qual desenvolupa els grans temes (eros, la falta, la mort, el simbolisme psíquic). Se'l considera l'hereu directe de Baudelaire i de Nerval.
D'entre la seva extensa obra poètica vaig escollir finalment Sueur de sang (1933), que ve a ser una reinterpretació de la passió de Crist en termes sexuals. Si traduir poesia no és una feina fàcil, en el cas d'una poesia com la de Jouve, plena d'imatges i símbols molt personals i hermètics, la dificultat es multiplica. Vaig tenir, però, la sort de poder comptar amb les observacions i opinions d'un poeta que coneixia personalment Pierre Jean Jouve i a més havia escrit sobre ell, com era el cas de Carlos Edmundo de Ory. A ell he d'agrair-li que m'hagués fet conèixer Jouve i que m'hagués ajudat a entendre'l una mica. Fruit de tot plegat va ser la presentació que vaig escriure per al llibre, que finalment va publicar el 1982 també Edicions 62 a la seva col·lecció «L’Escorpí / Poesia».
La següent empresa com a traductor de poesia va venir determinada, ho haig de confessar, per la influència –altre cop!– de la combinació de la lectura de dos poetes: Pere Gimferrer i Octavio Paz (per altra banda, no cal dir que estretament relacionats pel que fa al seu concepte i a la seva pràctica tant de la poesia com de la crítica). L'espai desert (1977) va ser un llibre que em va impactar i trasbalsar profundament com a lector. Es tracta d'un llibre en el qual resulta força evident la petja de Saint-John Perse.
Mentre anava traduint el seu poema Anàbasi, sense presses però de manera decidida, vaig començar a fer gestions per carta a Octavio Paz sol·licitant-li un pròleg per al llibre. Estava convençut que Octavio Paz no s'hi negaria, ja que aleshores hi mantenia una estreta relació per motius editorials (jo treballava a Seix Barral) i literaris (vaig fer algunes ressenyes crítiques per a la revista mexicana Vuelta, que havia creat i dirigia el poeta mexicà). I així va ser: molt amablement i generosament, va cedir-me el dret a publicar, com a pròleg a la meva traducció, la versió catalana del capítol sobre Saint-John Perse que amb el títol «Un himno moderno» figurava en seu llibre Puertas al campo (Barcelona: Seix Barral, 1972, 1a ed.: 1966).
Anàbasi és, continua essent –no hi ha dubte– un poema fundacional, una mena de poema èpic de la modernitat, constituït per una sèrie de cançons de gesta que s'expressen per boca d'un heroi «extraterritorial» –per dir-ho amb un terme de Georges Steiner del qual s'han apropiat alguns dels millors pensadors moderns–, o del «nòmada» –tal com el vaig qualificar jo mateix en l'article titulat «Saint-John Perse, en superba soledat», publicat a la revista L'Estrof, número 11 (octubre 1984). Ben bé en la línia d'aquell personatge d'un poema del nostre Palau i Fabre que, de manera concloent i taxativa, afirma: «Sóc d’aquí, sóc estranger.»
Després d’aquesta aventura encara vaig traduir un parell més de poetes, un de francès i un altre d'americà. Pel que fa al francès, vaig voler acostar-me a Louis Aragon, i en concret em vaig decantar per traduir el seu recull Feu de joie (1920), pertanyent a l'etapa més avantguardista de l'autor de Le Traité de Style (1928). Jo li vaig adjudicar el títol Foguera i altres textos surrealistes, i així ha quedat, guardat en una carpeta (o seria més exacte dir en el disc dur?). Només algunes d'aquelles traduccions van ser reproduïdes en el llibre Les Avantguardes a Europa i Catalunya, de Carme Arenas i Núria Cabré, Barcelona: Edicions de La Magrana, 1989.
Pel que fa a la poesia americana, entre els anys 1990-1995 va interessar-me especialment de fer una selecció dels poemes d'e.e. cummings [sic] i d'emprendre'n la traducció: així, vaig arribar a traduir-ne un centenar llarg, que vaig agrupar amb el títol d'(a)poemes, fent una picada d'ullet al seu llibre i: six nonlectures (1953), que podria equivaler a jo: sis inconferències. D'aquesta antologia n'he parlat amb els amics Francesc Parcerisas i Sam Abrams, així com també amb diversos editors (Proa, Empúries, etc.), però cap no ha mostrat un decidit interès per publicar-la. Si jo disposés dels drets, o si aquests haguessin passat a ser de lliure disposició, aleshores no hi hauria cap problema. No és qüestió de caixa o faixa: simplement, de caixa.
Dic això perquè precisament cap allà els anys 1985-1986 vaig preparar tota la documentació per optar al concurs per a un dels ajuts a la traducció que convocava la Institució de les Lletres Catalanes. Però, quan ja ho tenia tot més o menys reunit, a punt d'enviar-ho, em vaig adonar que a les bases es deia: 1) que l'havia de tramitar un editor, i 2) que l'autor havia d'estar lliure de drets o bé el sol·licitant havia de disposar-ne. Amb la qual cosa vaig entendre perfectament que tant el país com les seves institucions feien honor a aquell tòpic que parla de la garreperia dels catalans. ¿Queixalada o mossec? ¿Un mossec, en tot cas, quantificable en un tres per cent?...
Com ja he dit al principi de la meva intervenció, mai no m'he plantejat la traducció com una professió, com un modus vivendi o com un mitjà per obtenir un sobresou, un honor o una cosa semblant. Per això mateix quasi mai no he exercit de traductor professional, tot i que he fet encàrrecs editorials o d'autors per traduir una obra concreta; mai, això sí, una obra poètica. Crec que la poesia és sagrada i, com a tal, no s'hi pot tenir tractes comercials o materials.
En un moment donat –devia ser l'estiu de l'any 1983– l'editorial Grijalbo –a través del meu amic Gonzalo Pontón– em va encarregar de traduir al castellà la novel·la Cercamón de Lluís Racionero. Vaig procurar fer-ho tan bé com vaig saber, i l'any següent va ser publicada amb el títol d'El país que no fue (1984). (Em sembla que hi va intervenir també, com a mitjancer entre l'autor, l'agència literària, l'editorial i jo mateix el meu amic i llavors company de feina Pere Gimferrer.)
Una altra traducció que vaig fer, però en sentit invers, va ser la que, per mediació del savi filòleg i amic Andreu Rossinyol, em va encarregar Terenci Moix. Un bon dia, per telèfon, en Terenci, molt amablement, em va dir: «M'interessaria que em fessis la traducció al català del primer volum de les meves Memòries, El Pes de la Palla. Ara bé: hauria de ser amb tres condicions: 1) que quan es publiqui no hi figuri el nom del traductor; 2) que me l'entreguis en suport informàtic, i 3) que no em milloris el text». Li vaig que sí, que d'acord, i que, a més, acceptava totes seves les condicions, excepte una, la tercera. «Com comprendràs, no puc deixar d'esmenar els errors ortogràfics, tipogràfics, sintàctics, ni els anacoluts, etc.» «No, no, és clar que no», va concloure. El que volia –l'editorial, l'agència literària, ell?– era presentar al públic tots tres volums de les memòries com si originalment haguessin estat escrites en català; per això necessitava un text base en català en el qual es pogués treballar, per modificar-lo o millorar-lo. Jo vaig complir amb el tracte i l'editorial –Plaza Janés, que llavors era la que disposava dels drets, a través d'Enrique Murillo, en aquella època el seu director literari– em va pagar el que havíem pactat.
Per cert, aquestes darreres setmanes, per casualitat, he vist a les llibreries que Editorial Planeta acaba de treure al mercat una edició d'El cine dels dissabtes, el primer volum d'El Pes de la Palla. Es tracta d'una traducció feta de cap i de nou? És la que va arreglar el mateix Terenci? O bé es tracta d'una nova traducció de l'edició castellana, sense cap retoc?
Misteris del món editorial: un món petit, laberíntic, mesquí, amb un Minotaure de cartró pedra. I sense cap Ariadna que ens hi pugui guiar.
No és que vulgui exculpar-me o justificar les possibles deficiències de les meves traduccions poètiques, però haig de remarcar, una vegada més, i per acabar, que no he traduït mai cap poeta per un interès crematístic o material, sinó sempre mogut per l'amor a la poesia: a un llibre que m'atreia –o se'm resistia–, a un poeta que apreciava o a uns poemes que em seduïen. En això, com en tantes altres coses, he procurat seguir la lliçó del mestre quan afirmava: «El impulso de traducir responde [...] a un accidente, y también, a un deseo, un amor, y junto a este amor, el deseo de compartirlo

______________________________________________________________________________________________
Alfred Sargatal. Catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat des del 1982, ha treballat durant molts anys en el camp editorial. Ha traduït obres de Gérard de Nerval, T. S. Eliot, Marguerite Yourcenar, William Faulkner, Albert Cohen, Henry James, Pierre Jean Jouve, Saint John Perse, etc. És autor, també, de diversos estudis literaris.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.