La lentitud del mar

Llorca, Vicenç
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

El 1990 vaig formar part del jurat del premi Joanot Matorell de Gandia. Recordo la impressió que em va fer tenir a les mans un diari intel·ligent, ben elaborat, ple de ressonàncies vitals i literàries. Aquella obra, que va acabar obtenint el guardó amb un ampli consens, es deia Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic, i el signava un poeta de la Safor, Enric Sòria (Oliva, 1958). El vaig conèixer la nit de la proclamació i, certament, vaig poder observar el gust per la conversa d’un autor caracteritzat, tant en la parla com en l’escriptura, per un estil alhora lent i substancial, greu i apassionat. M’ha vingut a la memòria aquell moment arran de la publicació del segon lliurament dels dietaris de Sòria: La lentitud del mar. Si a començament de la dècada dels noranta vam poder resseguir la peripècia intel·lectual de l’escriptor compresa entre 1979 i 1984, ara n’ofereix la continuació tot fixant les dates de 1989 i 1997. Entremig, Sòria ha donat a conèixer diversos llibres d’assaig –com L’espill de Janus– i el poemari L’instant etern, amb què va obtenir el premi Carles Riba el 1999.

Poesia, assaig i dietarisme constitueixen, doncs, els pilars del món literari d’un autor que ha sabut créixer amb el temps i que ja constitueix una referència en l’aportació valenciana a les lletres catalanes contemporànies. En aquest sentit, La lentitud del mar constitueix una important passa endavant. És un llibre que per un cantó mira el seu germà petit, Mentre parlem, com a punt de partença, però que, per un altre, projecta amb força la mirada cap al futur, intentant donar sentit a un gènere que troba en Josep Pla i Joan Fuster dos models dins la tradició pròpia. Com la imatge de la mar en calma, l’obra ens proposa un flux tranquil de pensament i memòria, creativitat i reflexió, intentant dibuixar el traç de la navegació que deixa rere seu el vaixell de la literatura en el seu pas per la mar de la vida. D’aquesta manera, el fragmentarisme esdevé alhora concepció literària i filosofia de vida. La consciència del temps com un flux d’instants troba en la recuperació parcial de la paraula una possibilitat, no sé si d’eternitat, però sí d’estabilitat emocional, de consciència que perdura en ser expressada.

Aquest exercici es concreta en el que podríem anomenar els tres punts de contemplació central del llibre. En primer lloc, les seves pàgines ens descobreixen una reflexió sobre l’obra pròpia amb els seus moments d’entusiasme i de por i, alhora, planteja des d’aquesta base personal una reflexió més àmplia sobre el significat de la literatura. En segon lloc, podem parlar d’un mosaic pel qual descobrim la vida interior de la nostra literatura en terres valencianes. És aquest un exercici valuós, ja que a través de les tertúlies, les lectures i els actes referenciats podem observar la vitalitat i el desig de ser de la literatura valenciana durant el període que va després de la transició i ocupa l’etapa democràtica. Finalment, La lentitud del mar convida a reviure els cims històrics de la nostra època i a projectar una visió del món a partir del pensament contemporani.

Especial incidència té aquí la caiguda del mur de Berlín, en consonància amb els viatges a Alemanya que Sòria va fer en el lapse temporal que abasta el seu dietari. En bona part, juntament amb València, Berlín seria l’altra gran ciutat protagonista en una obra que dota de nord, des del nostre sud, al gènere del dietari.

Serra d'or, desembre de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.