Vida, cultura: variacions

Pérez i Moragón, Francesc
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

En primer lloc, un interrogant: què vol dir el títol d’aquest llibre excel·lent? Qué és una inflexió? Entre les accepcions que facilita un diccionari, relacionades amb la fonètica, la matemàtica i la música, una, potser la més adient, diu: «variació en l’entonació de la veu que parla o canta». Estem, per tant, en l’àmbit de la música, un territori pel qual Josep Iborra (Benissa, 1929) viatja amb una llibertat de moviments que només accepta els límits que les seues predileccions li marquen.

Inflexió vol dir, ací, «variació en el to». I en els temes, perquè els textos recollits en aquest volum, generalment breus, fins i tot brevíssims, prenen com a motiu tota mena de qüestions. En alguns casos provenen d’una experiència cultural –pintura, lectura, música– i en uns altres, d’una observació sobre la vida que envolta l’autor o de la seua existència. Iborra practica l’hàbit d’anotar sovint les idees que li provoquen aquestes vivències. Ací en tenim una selecció, exposada amb un aire de fluència «natural», sense una ordenació temàtica, que hauria esdevingut artificial, perquè al capdavall, es tracta de fragments d’un diari en què s’han eliminat les dates.

L’evolució de Josep Iborra com a escriptor conté recalades en dos gèneres: la narració –Paràboles i prou (1959 i 1995)–, abandonada aviat, i l’assaig sobre literatura –Fuster portàtil (1982) i els estudis aplegats en La trinxera literària (1974-1990) (1995) i Confluències (1995). A més, és un crític literari amb una trajectòria llarga i constant. Les dues darreres dedicacions, l’assagística i la crítica, ja indiquen que és un lector que ha consumit milers de pàgines, centenars d’autors, amb una obertura singular de curiositats i interessos. I amb una penetració poc freqüent, fonamentada en una construcció mental ben articulada i un fons de cultura vastíssim.

Tot això és ben visible en Inflexions. Un índex d’autors citats en faria veure la varietat: de gèneres, d’èpoques i d’ambicions. Hi trobem Sèneca, Sciascia, Valéry, Spinoza, Dostoievski, Nietzsche, Cervantes, Rilke, Feijoo, D’Ors, Goethe, Conrad, Montherlant, Celine, Pessoa, Sartre, Pascal, Joyce, Neruda, Gide; però també Cooper –L’últim dels mohicans–, Agatha Christie, Simenon –amb un paral·lelisme entre Maigret i el Monsieur Teste, de Valéry–, o H. Rider Haggard –Les mines del rei Salomó. I un bon grapat de referències a la Bíblia. Iborra llegeix molt: en profunditat, comparant i valorant. De la mateixa manera que escolta música. Dos exemples d’aquest llibre poden donar-nos-en una pista: «Haydn, el Pare; Beethoven, el Fill; Mozart, l’Esperit Sant», diu en una nota, però n’hi ha una altra que revela tota la seua capacitat d’apreciar el que escolta: «Don Giovanni, en un enregistrament del festival de Salzburg del 1937. Arriba el moment en què Don Joan canta: E viva la libertà! Quan acaba aquesta ària, se senten les palmades d’un sol espectador. Ningú més no aplaudeix entre el públic, tot i que aquesta reacció sol ser gairebé automàtica en les representacions operístiques. Tots impàvids. Només n’hi ha un que ha aplaudit, però que, de sobte, s’atura. S’hi havia quedat sol i havia quedat, potser, en evidència en aquells anys hitlerians.»

Ni home d’un sol llibre, ni d’un sol compositor o d’una sola versió, Iborra viu i transmet les experiències de cultura amb una intensitat en què es combinen l’emoció i la serenitat crítica i que fa brollar, de vegades, desqualificacions rotundes –de Visconti, Heidegger i Adorno, per exemple.

El pas del temps i de la vida, amb la mort com a conclusió i el somni com a complement indefugible, són uns altres motius recurrents en aquest diari intel·lectual. Adés mirats amb ironia, adés amb una freda resolució: «Actuar com si no tinguéssem davant més que un dia de vida i, alhora, com si tinguéssem tota una vida per davant.» És un propòsit que té a veure amb una posició filosòfica –«Només és vàlid un cert estoïcisme. Per exemple, el que siga compatible amb l’humorisme», tot i que en algun lloc afirma: «La filosofia és incompatible amb el sentit de l’humor. També és cert que el sentit de l’humor és incompatible amb la filosofia, i ho manifesta burlant-se’n.»

I tot plegat, amb el rerefons d’una visió de la societat i la política del nostre temps, que el fa escriure: «La revolució? Hi ha revoltes, manifestacions, colps d’estat, guerres. Però ningú no parla d’uns supòsits ideològics determinats, des d’un projecte global de la societat», mentre que «només la contrarevolució és permanent». I la contrarevolució és el poder, al qual no li calen els consells de Maquiavel. «Totes les instruccions que el florentí dóna en el seu llibre a fi que el príncep es mantinga en el poder són, en el fons, ingènues, perquè, de fet, esdevenen òbvies.» «Així i tot, sempre es pot ensenyar a algú» com ser maquiavèl·lic, «quins són els mètodes més adequats, els estratagemes més adients. Però fer-ne un manual i publicar-lo, és revelar el secret del maquiavel·lisme, cosa ben poc maquivèl·lica.»

Iborra s’enfronta també amb el mecanisme mateix de l’escriptura: «Quan escrivim, escoltem algú que ens dicta el que hem d’escriure. Però sentim també la presència d’un altre que llegeix tot mirant el paper per damunt del nostre muscle. Tots dos són els nostres col·laboradors, bons o dolents.» Un mecanisme que ha de lluitar amb les dificultats de l’instrument lingüístic, la tria de l’adjectiu o «la perplexitat que ens produeixen [els temps verbals] si hi pensem una mica. S’intercanvien en els nostres usos amb escàndol dels gramàtics». També, amb el fet que «la mateixa llengua de la tribu» ha esdevingut –esborrats de la parla corrent els modismes, les locucions i les frases fetes– «una koiné insípida i pobra, improvisada sobre la marxa, efímera perquè està marcada per modes –en el doble sentit del terme– de parlar que imposen els periodistes i els joves».

Aquest llibre, com altres que podrien eixir dels quaderns de notes de l’autor, és el resultat de molts anys de llegir i de viure, d’observar amb una compassió irònica i de comprometre’s amb el país, amb la cultura i amb el somni irrealitzable d’un món menys incòmode i injust. Cal llegir-lo, i rellegir-lo. Potser amb una llibreta al costat, prenent notes, com Iborra l’ha fet.

El País, 28 d'abril de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.