La traducció literària

Casassas, Anna
Quaderns Divulgatius, 34: XV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

Avui celebrem 15 anys d'aquestes jornades sobre traducció i la meva primera sensació és que 15 anys en una activitat tan antiga com la traducció no són res, són un tancar i obrir d'ulls. Ara tenim més eines a mà que l'any 1992 per alleugerir-nos la feina o fer-la més ràpida, però estic convençuda que els elements essencials per fer una bona traducció són exactament els mateixos ara que fa, no 15 anys, sinó 15 segles, perquè, independentment de totes les condicions o ajudes externes, el que és i sempre ha estat indispensable per intentar fer una bona traducció és ser honest, fer servir el sentit comú i tenir molta i molta paciència.

Per tant, com que per mi allò que realment compta en una traducció, en les qualitats internes d'una traducció, és el mateix des de Babel fins ara, no vull fer un repàs del que ha passat durant aquests 15 anys, sinó que m'agradaria observar en quin medi, en quines condicions externes, estem treballant actualment, el 2007, a Catalunya.

Hi ha hagut èpoques històriques i llocs en què l'activitat de traduir ha estat molt valorada com a eina per enriquir una determinada societat incorporant-hi la saviesa d'altres cultures i, per tant, les institucions s'han preocupat de facilitar-la i de donar-li impuls i categoria (per exemple al monestir de Ripoll, o amb la Fundació Bernat Metge, o a l'escola de traductors de Toledo). En canvi hi ha altres èpoques en què la traducció queda en mans de qui té la dèria, la ceba, l'interès personal, o la curiositat de traduir textos que li agraden o li interessen especialment i, cosa més trista, en mans de la indústria, del comerç, del mercat.

A mi em crida l'atenció la quantitat de temps i esforços que dedico jo mateixa, i tots els que fem traducció literària professionalment, a traduir llibres «de circumstàncies», títols que teòricament es vendran, però que quedaran ràpidament arraconats i oblidats, mentre que hi ha llibres diguem importants, llibres de referència que no es troben en català. Així, gràcies a les lleis del mercat, podem trobar, per exemple, una vintena de títols d'Andrea Camilleri, però en canvi és gairebé impossible llegir en català algú com Knut Hamsun (o no hi ha res de Curzio Malaparte). El criteri que sol moure les iniciatives editorials és el de la novetat o la recerca del guany, i es tradueix molt, no sé si massa, suposo que mai és massa, però en general sense seguir cap projecte global.

Parlem, cíclicament, de crisis editorials, de falta de lectors, i tanmateix continuem corrent endavant a tot drap però envoltats de boira, agafant cada vegada el que tenim més a prop, sense tenir clar cap on ens dirigim. Nosaltres, sempre tan preocupats pel nostre futur col·lectiu, no tenim, en conjunt, com a país, cap projecte cultural clar, i, en el terreny que ens ocupa de la traducció literària, deixem la construcció d'un corpus coherent i sòlid d'obra literària important en mans d'iniciatives personals descosides i disperses o de la voluntat d'alguna editorial amb ganes de construir un bon catàleg més enllà del benefici econòmic concret.

Aquesta manca de projecte cultural de conjunt se sent, tal com he dit, en les traduccions, però ja comença a la base, des del primer graó, que evidentment és l'educació, i a partir d'aquí repercuteix en tot l'edifici, en tots els nivells de la vida ciutadana. En el fons es tracta de triar si volem ser un país bàrbar o un país culte, i, si com a país triem la segona opció, la de ser un país culte, aleshores necessitem unes institucions que dirigeixin i impulsin un procés amb uns objectius clars i que es faci sentir des de baix de tot, des de les escoles, i especialment en allò que ens serveix de base per a la majoria d'actes de comunicació: la llengua.

Naturalment, era impossible parlar de traducció sense parlar de llengua, perquè la llengua és la matèria primera dels traductors i perquè tenir un coneixement profund de la llengua és la primera condició bàsica per traduir.

I de la mateixa manera que els traductors han de conèixer i estimar la llengua, també necessitem lectors que estiguin en condicions d'apreciar-la (i per tant d'apreciar la qualitat o la manca de qualitat de la traducció) i d'exigir aquesta qualitat. Si deixem que vagi baixant el nivell educatiu tant en llengua com en literatura, no hi haurà públic capaç d'apreciar i exigir bones traduccions.

Però alhora són les bones traduccions dels llibres de referència el que ha d'ajudar a crear aquests bons lectors.

És indiscutible que un dels factors decisius per apreciar el valor de la llengua i ser capaç de mesurar totes les magnífiques possibilitats de les paraules és la manera com les utilitzen els altres, els mestres i professors, és clar, però a hores d'ara potser encara més els mitjans de comunicació. No em vull allargar sobre la tristor de les coses que s'arriben a sentir a la ràdio o a la televisió, que han arribat a un grau de degradació escandalós, afortunadament no absolut, però em sembla que cal insistir que quan hi ha realment la intenció de bastir una cultura nacional, la ràdio i la televisió són punts primordials en els quals s'ha d'actuar amb força, perquè són com un gran aparador.

Per això no em puc explicar un fet que em sembla molt greu tant per les causes com per les conseqüències. Quant a les causes, perquè és un indicador de la poca consideració, gairebé del menyspreu, que des dels llocs de decisió es té per la cultura, i quant a les conseqüències perquè acaba de dificultar, o d'impossibilitar, el contacte directe entre la intel·lectualitat del país i la gent en general, que queda definitivament allunyada dels seus pensadors. Parlo de la supressió de Catalunya Cultura, l'única emissora pròpiament cultural del país que permetia tenir accés a registres alts de llenguatge i d'idees, uns registres que han d'estar presents en la vida pública, al costat dels altres, per tenir i oferir un mosaic complet, i no decapitat, de la llengua i la cultura.

En un país «normal», es troben a les llibreries els títols d'autors importants del XVIII al costat de les novetats, i a la ràdio se senten programes musicals o d'entreteniment mentre funcionen amb normalitat emissions culturals d'alt nivell, i el fet que potser siguin per a públics més reduïts no impedeix que es consideri imprescindible mantenir-les.

La rebaixa del nivell educatiu, i la degradació de l'ús que es fa públicament de la llengua té un efecte pervers directe sobre les traduccions (que ve a sumar-se a les dificultats generals del llibre en català). Em refereixo a la tendència d'una part del públic a preferir el castellà així que el text presenta dificultats estilístiques o de vocabulari, a acceptar en castellà més riquesa lingüística i més floritures que en català, llengua que reserven, tal com volien uns, per a nivells més domèstics. Aquesta qüestió es resoldria amb un ensenyament adequat de la literatura i la llengua i facilitant el contacte del públic amb l'elit cultural del país, de manera que fos habitual sentir a parlar filòsofs, poetes i científics, i no únicament sentir programes de broma o sobre receptes de cuina.

Aquesta desviació d'una part dels lectors cap al castellà és un dels aspectes de la competència m'atreveixo a dir deslleial del castellà. L'altre és un tema molt més concret: el de com es du moltes vegades a terme la compra de drets d'autor per a traduccions al castellà i al català. Trobo que s'ha de saber que hi ha una pràctica corrent, que les agències literàries internacionals toleren amb la consciència absolutament tranquil·la, que és comprar els drets per a la traducció d'una obra a totes dues llengües amb la intenció premeditada i clara de deixar el contracte per a la traducció catalana tancada en un calaix i així impedir, simplement, que l'edició castellana tingui competidors. O, si no, imposar clàusules a l'edició catalana perquè s'hagi de supeditar als terminis i condicions que vulgui l'editor en castellà.

Entre una cosa i l'altra semblaria que la traducció literària al català s'ha d'ofegar, però no és així. Es fan moltes traduccions i se'n fan de molt bones, tot i el problema endèmic de l’ofici, que és que està mal pagat. Però si la llengua no està valorada ni tractada com un bé preciós, com s'ha de valorar una feina que es basa en la llengua? Si els mitjans de comunicació, que tenen tanta força, no fan ni cas de la traducció i pràcticament no hi ha crítica de la traducció, qui s'ha de fixar que existeix i que és imprescindible per tenir accés a la cultura universal? Si les editorials moltes vegades es gasten més diners en la coberta d'un llibre que no en la traducció de l'obra, què més podem dir de la consideració que tenen pel nostre ofici?

Però, a pesar d'aquests quatre aspectes extrínsecs que condicionen la traducció literària (1. les lleis del mercat, que imposen què traduïm i a quin ritme, 2. la degradació del nivell educatiu, que fa baixar el nivell de la generalitat de lectors, 3. la perversió en l'ús que fan de la llengua els mitjans de comunicació i el fet que ignorin la traducció, i 4. conseqüència lògica i evident dels anteriors, la poca valoració econòmica de la nostra feina), però, a pesar de tot això, deia, nosaltres hem de continuar traduint i continuar mirant d'enriquir la llengua i el patrimoni cultural mitjançant les traduccions, i algú ha de tenir present que el projecte cultural d'un país no es pot deixar exclusivament en mans de la indústria.

Hem de ser exigents amb la qualitat de les traduccions que ens donen, i hem de ser-ho amb la qualitat de les que fem, per poder també exigir que es valorin adequadament. I no perdre l'esperança que algun dia ho aconseguirem.

_______________________________________________________________________________________________
Anna Casassas és llicenciada en Dret. Durant un temps exercí com advocada però ho va deixar per dedicar-se exclusivament a la traducció del francès i de l'italià al català. Ha traduït més de seixanta títols d'autors tan destacats com Honoré de Balzac, Victor Hugo, Carlo Collodi, Italo Calvino, Umberto Eco, Claudio Magris, Tahar Ben Jelloun, Marcel Proust, etc.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.