El recer

Cortadellas, Xavier
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Pere Ballart diu que un dels grans encerts de Joan Margarit és que objectivitza molt bé les seves poesies. «Pràcticament no n'hi ha cap en què no narrativitzi una experiència. El lector hi entra més còmodament.» Això explica també que usi una llengua exacta, però col·loquial, que no defuig, si s'hi escauen, pleonasmes o castellanismes. «M'interessa ser clar i difícil, no només difícil», va dir-me fa dos anys, quan vaig entrevistar-lo perquè acabava de publicar Càlcul d'estructures. Arquitecte d'ofici i arquitecte també del vers, Margarit sap que la poesia és intensitat, però sap també que és reelaboració i esforç, treball i precisió, «la més exacta de les lletres». De qualitat n'hi ha molta a moltes de les poesies de Casa de misericòrdia; de narrativitat, també. Revisada la seva poesia amorosa a Poesia amorosa completa i la de joventut i de maduresa a Els primers freds, Margarit continua bastint ponts entre l'art i la vida en els seus poemes. Si a lúltim vers del «Tors arcaic d'Apol·lo», Rilke escriu «has de fer una altra vida», en els poemes de Casa de misericòrdia és molt clar que aquella escultura de Miquel Blay de què partia en Els primers freds no és res sense tenir ben posats els dos peus a la vida. Retrobem, en aquest seu últim llibre, molts de temes i de pretextos que ja havia poetitzat a Joana i a Càlcul d'estructures: Sanaüja, la postguerra i aquells anys de misèria i el record dels pares o dels vells, morts de fa anys, que van estimar-lo. Entrat, com ens diu, en la senectud –un dels aspectes més gratificants d'aquesta etapa, escriu a l'epíleg, «és que un disposa d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida»–, afronta també situacions més recents: Raquel i la mort de la seva filla Joana; l’amor, la relació de parella i el que en queda. Margarit és un gran poeta, la seva visió d'aquest desastre que és la vida és cada cop més sorprenentment desolada. També cada cop més contundent. Sense marge. Si no és en la intensitat, a Casa de… no hi ha cap gran canvi en relació amb aquells seus últims llibres. Potser és per això, a causa d'aquesta intensitat que alguns poemes són excessivament efectistes, Margarit es deixa arrossegar massa pel to setenciós d'alguns versos, per algunes analogies. És un risc, però que ha de córrer per poder continuar aprofundint el seu camí poètic. Fa el cim quan se centra en la intimitat d'un moment, en el tret certer d'una sensació i d'una idea. «Sabatilles» o «Vigència de la tragèdia grega», són dos grans poemes.

(Presència, del 25 al 31 de maig de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.