L'ofici de poeta

Alonso, Vicent
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Deia W. A. Auden, en un dels seus breus assaigs sobre poesia, que el símptoma que un jove principiant té un talent genuí i original és que mostre més interés per jugar amb les paraules que per dir alguna cosa original. Auden tenia, com és sabut, un interés especial a deixar clar que l'escriptor, i el poeta sobretot, no es pot permetre el luxe de conéixer la llengua superficialment. I en aquesta direcció subratllava que abans de deixar passar la Musa, el principiant hauria de tenir clara la seua amistosa relació amb la Dama Filologia. Qui no s’atreviria a discutir-ho? No és, tanmateix, el meu propòsit, perquè solament vull fer constar que una ullada als papers que els nous poetes valencians han produït ens confirma que mostren una preparació lingüística sòlida. Parle dels més joves, dels qui els darrers anys han posat sobre la taula una vella qüestió: com és que, moribunds i amb els amos de la cosa pública més interessats en els percentatges del volum edificable que en les penes de la cultura, som capaços de produir escriptors d'aquesta vàlua? Noms com Eduard Ramírez, Maite Insa, Juli Capilla, Rubén Luzon, Pere Císcar, Eduard Escamilla, etc., mirats des d'aquesta òptica de la Mare Filologia, tenen característiques ben allunyades d'aquelles provatures deshonestes i alambinades de què, a vegades, han fet gala les generacions anteriors. Ara, el joc amb els mots també existeix, però l’escenari sobre el qual té lloc ja no és de cartó pedra, no és un escenari premeditat i espuri. La llengua d'aquests nous poetes emana grans dosis de naturalitat, és més seua, no té la cara amarga de l'ús artificial, après corrents de les pàgines d'un diccionari, i que acaba arrapant com una argelaga.
Així, quan he llegit els poemes que Isabel Garcia Canet ha recolit en Claustre (Tres i Quatre, València, 2007), m'ha semblat que darrere de la superfície bategava aquesta lluita de la jove escriptora per trobar amb urgència la forma adequada, i que la pugna té tanta força que qualsevol altre element del conjunt se'n ressent. Poemes com «Ancorada», «Divendres sant», «L'ofici de viure» o «Veritats de llum», un a cada punt cardinal del mapa estètic de la jove escriptora, tenen tota la pinta d'haver-la convençuda de les bondats formals que contenen, però també d'haver-la introduïda en l'interrogant perpetu sobre les cadenes que una dansa ha de suportar per a trobar l'expressió justa. Amb metres diversos, fins i tot amb el recurs més exigent encara del vers lliure, Garcia Canet sotmet el flux d'imatges a provatures tan diverses que el ritme sembla només al servei de les peces i no del conjunt. I el joc, de més a més, no és tan sols de malabarismes formals, sinó també d'altres qüestions nuclears en l'ofici del poeta. És, d'una banda, un joc de concepció del poema. «Racons» i «Salts de cangur», per posar-ne només un exemple, presenten maneres tan dispars de l'expressió poètica —des d'un cert hermetisme fins a una claredat definitiva— que no dubtem a veure ací també la indecisió pròpia de qui comença a caminar per un territori creatiu que demana precisament això: el tempteig, la provatura, el dubte sobre la disposició amb què s'ha de mostrar la bellesa. I, de l'altra, és també el joc que busca dirimir si pesa més l'anècdota o la categoria, si el que determina finalment el valor d'un poema és la vida que l'alimenta o el poder d'esdevenir universal. Em fa la sensació que els millors versos de Claustre no se'n van a cap dels extrems que esmente. Són, contràriament, aquells que han trobat en l'equilibri la via de més profit.
L'originalitat de Claustre, al capdavall, és haver fet matèria poètica d'aquest tempteig, sense l'aparença vanitosa d'un cert aire de resolució que, en el cas de qui comença, més que una virtut, esdevé un llast impertinent. Sota el guiatge de lectures, manifestes o suggerides (Vinyoli, Ungaretti, Kavafis, Szymborska, Hierro, etc.), la jove escriptora sap quin és el treball pendent, quina és l'essència de l'ofici: «potser saber qui sóc és el fet d'ara escriure». O, el que és el mateix, ha fet seus els coneguts versos del «Monologhetto» de Giuseppe Ungaretti: «Poeti, poeti, ci siamo messi / tute le maschere; / ma uno non è che la propia persona». Noble empresa, certament.

(El País, Quadern, 21 de febrer de 2008)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.