Quaderns Divulgatius, 36. Inserció laboral i primeres experiències

D’entrada, m’agradaria agrair a l’AELC, a la Laura Santamaria i al Francesc Parcerisas per haver-me convidat al Seminari. Encararé la ponència com un repàs a l’activitat traductora més rellevant que he fet fins ara, fent menció, en especial, al contacte que he tingut amb el món del còmic, que d’això va el Seminari. La meva intenció és que, d’aquesta manera, la meva experiència i la meva trajectòria personal puguin servir a tall d’exemple com una possible via a seguir.
Des del primer moment que vaig començar la carrera, vaig tractar de vincular-me de seguida amb projectes des de la universitat. De feina voluntària i de franc, mai no en sobra. Les col·laboracions que he fet en un parell de diccionaris, amb el Liceu en un conveni de pràctiques per traduir i subtitular òperes o, fins i tot, en la Memòria de Traducció que vaig escollir com a assignatura anual optativa, tot aquest tipus d’activitat va ser molt instructiva. Perquè enfoca la traducció des d’un pla real, ja no universitari i, per tant, de documentar-se i fer recerca amb un rigor acadèmic o, fins se’n podria dir, científic. Totes aquestes hores esmerçades, prèvies a l’experiència laboral pròpiament dita, em van donar, d’alguna manera, un petit bagatge, un ritme de treball, una actitud una mica seriosa per encarar la traducció com a feina. És una part més feixuga, però necessària. Perquè realment, quan surts de la facultat, tens poca idea de traduir. Jo trobava impossible amb tot el que sabia poder-me enfrontar a un llibre.
És per això que vaig decidir fer el Màster de Traducció Oficial que s’estrenava aquell any a la UAB. Bàsicament pels professors, que al meu entendre eren del bo i millor, i perquè era oficial, que significa no més d’uns 1.500 €. Aquí sí que vaig entrar d’una manera més concreta en la traducció com a tal i vaig poder conèixer en profunditat les diferents modalitats: audiovisual, literària, tècnica... A més, d’aquí va sorgir la possibilitat de traduir una obra de teatre inèdita en català amb el Teatre Lliure en concepte de pràctiques, no pagades, però molt i molt enriquidora. És una obra escrita en slang, amb argot molt de carrer i de comunitat negra americana, de manera que amb aquesta peça teatral es pot dir que sí que vaig fer un màster de debò. Tot un repte i amb una institució de pes com és el Lliure. L’obra, a més, presentava els típics problemes que sempre s’ha dit del català: que no té llenguatge de barris baixos ni paraulotes serioses o poc ofensives, etc. Per exemple, calia trobar aquest argot sense caure en el recurs fàcil i erroni dels castellanismes, com si això, com sovint veiem en sèries o programes de producció pròpia, fos el català del carrer substitutiu d’aquella realitat americana. Va ser un exercici molt interessant que, sobretot, em va fer esmolar l’enginy per entendre coses més que incomprensibles i aprofundir en l’anglès, llengua que no havia cursat durant la carrera.
La gràcia de ser traductor (aquell ofici tan oblidat i desconegut) i treballar en projectes de franc per companys o amics és que a vegades et donen la possibilitat de treballar, més endavant, i cobrant.
Així vaig entrar en el món del còmic. A partir d’uns amics autors, vaig trobar la meva primera feina relacionada amb aquest món. Havien de presentar un projecte de còmic a Angulema, on té lloc un dels festivals internacionals del còmic més importants d’Europa. Vaig fer d’intèrpret per vendre el projecte a diferents editorials, inclosos Delcourt, Dupuis, Glénat... Per tant, vaig haver de traduir el projecte en si del castellà al francès, cosa que no recomano però, com ja deia, quan algú no és traductor, com els autors, pensen que si has fet traducció del francès és com si fossis francès. De la mateixa manera, també vaig fer de mediador durant tot el contacte que hi va haver entre les dues parts via correu o e-mail.
Més endavant, en un projecte a part, un dels meus amics autors va publicar un conte il·lustrat autoeditat anomenat Pincel de Zorro que va sortir el desembre i que vaig traduir al català. És un conte il·lustrat d’un centenar de pàgines i narrativament té el to, salvant les distàncies, del petit príncep en la manera que té el narrador omniscient d’explicar la història. Perquè sembla un conte infantil però, alhora, es pot llegir a diferents nivells. Per tant, quan em vaig disposar a traduir-lo, havia de traslladar aquest to de conte que explicaria una mare al seu fill abans d’anar a dormir, un conte d’aquells que t’atrapa i no et deixa, d’emocions franques i sinceres, i amb un vocabulari planer.
Aquest conte té un castellà amb molt de color. Això vol dir que calia traslladar aquestes subtileses al català, un català ric i genuí, fent tot allò que cal fer quan es tradueix del castellà: reduir els possessius, alternar el perifràstic amb el pretèrit simple, vigilar la freqüència d’ús de certes paraules, etc.
A partir del moment que vaig començar a traduir i enviar currículums, s’imposen les preguntes de sempre. Com trobo feina? Quant cobro? Em faig autònom?
Pel que fa a ser autònom, ara per ara, m’agradaria poder combinar la feina actual amb la traducció de projectes propis, però és complicat perquè fins que no tens una cartera prou voluminosa i no mous un gruix de material suficient, no surt a compte pagar-se la seguretat social. Cal temps, paciència i coratge per embarcar-se en aquesta petita aventura de ser autònom. És clar que es pot treballar de sotamà, però això no és recomanable si dura gaire temps; a part, el problema és que sovint no et donen feina si no és declarat.
Ser autònom té riscos i avantatges. Ara bé, és fenomenal per cultivar-se, fer CV i acumular experiència en camps diversos. Per compte propi, he corregit per editorials, traduït textos de caràcter jurídic, administratiu, així com una auditoria de comptes, un documental sobre Colòmbia, textos divulgatius de com evitar que els nens faltin el respecte als pares o tinguin polls al cap... Tot plegat la mar d’instructiu.
Una altra manera de trobar feina, potser la més habitual, és treballar per una empresa. La meva relació amb les empreses ha estat curta i em sembla saber el pa que s’hi dóna per norma general: es volen treure la feina de sobre fins i tot en detriment de la qualitat, és a dir, volen una màquina de fer xurros.
Suposo que aquest patró el segueixen la majoria d’empreses i que no he descobert la sopa d’all. En qualsevol cas, val a dir que evidentment és possible treballar per una empresa i que les coses vagin bé. D’altra banda, l’únic consell que se m’acut donar és ben sabut i de caire universal: si van mal dades, el tracte no és digne o no es comparteix la filosofia de l’empresa, cap problema, sempre es pot canviar de feina. És un tòpic, però, de tot, se n’aprèn.
Hi ha moltes maneres de guanyar-se la vida havent estudiat la carrera de Traducció. De la mateixa manera que es pot enfocar des d’un punt de vista més empresarial, també es pot fer des d’una òptica més lírica o literària. A qui l’interessi el vessant literari, no pot deixar de vincular-se amb aquest món i assistir a conferències i seminaris per estar al dia i conèixer la gent que hi està implicada. En el meu cas, per exemple, en una conferència que es va fer en una biblioteca vaig establir un contacte amb una editorial i també, a partir d’aquesta via, vaig trobar feina de corrector i traductor. Aquestes feines de seguida em van enfrontar amb la realitat de la traducció literària.
Una altra manera d’obrir-se camí és la traducció audiovisual, àmbit que no vaig tocar pràcticament durant la carrera, però sí al Màster.
Arribats en aquest punt, m’agradaria aprofitar l’avinentesa per comentar un capítol per mi molt lamentable i frustrant amb què m’he trobat immers darrerament. L’octubre de l’any passat, TV3 va obrir una convocatòria per ampliar la seva llista de traductors homologats de l’anglès al català. Pel que tinc entès, aquest tipus de convocatòria passa molt de tant en tant i encara menys per l’anglès, que és la llengua que més feina proporciona a una cadena de televisió; a banda que el nombre de places és sempre molt reduït (uns 3), només se n’hi podien presentar 60 i segons CV i ordre d’inscripció. Em va caure l’ànima als peus quan vaig comprovar que, una prova que jo considerava important perquè, en principi, es busca els futurs traductors per traduir pel·lícules, sèries, documentals, o sigui, un bon gruix de la programació de la televisió, per tant, una eina per fixar la cultura en català a la societat, es pugui arribar a fer d’una manera tan primitiva, vergonyosa i tronada. El cas és que ens van entaforar per grups de 30 a la típica sala de projecció o de conferències barata, amb tot el que això comporta: unes cadires que no són per escriure (te’n vas cap endarrere com si fossis al Cine Imax), i com a taula tens aquell típic reposabraços d’universitat on amb prou feines hi cap el full de l’examen. No disposàvem d’internet, l’examen era manuscrit i teníem tres hores per fer tres exercicis. O sigui, tothom va venir com si se n’anés un mes de viatge a les Bermudes, amb uns maletots infames i carregats de diccionaris fins a les dents. Com podeu comprendre, amb aquests materials, no et pots equivocar quan escrius. Abans d’escriure una paraula, t’ho has de pensar vint vegades. No tens temps de fer-ho en brut per passar-ho en net. Tot això, amb el benentès que la pròpia cal·ligrafia sigui presentable. Jo vaig al·lucinar que a ple segle XXI, per a un ofici en el que és realment just i necessari treballar amb diccionaris en línia, teclejant a l’ordinador etc., s’oferís aquell sistema tan primari. A banda, suposo que quan un traductor treballa per TV3, deuen exigir que la feina es lliuri per e-mail i, en qualsevol cas, feta a l’ordinador. Delirant. Per descomptat, no vaig passar la prova i per això m’atorgo el dret a picar de peus a terra.
En tot cas, des de desembre del 2007, treballo en una revista de música clàssica fent de redactor i traductor, i em va la mar de bé. És una feina molt enriquidora i n’estic aprenent molt, tant de música clàssica, que ja m’agradava, com de traduir. També corregeixo la feina dels traductors autònoms i he constatat que a la gent que no és del sector, com els meus caps, els costa percebre si una traducció és correcta o totalment anèmica, no genuïna i estrambòtica.
La impressió que tinc, en general, és que hi ha poc coneixement sobre la feina que suposa ser traductor. Tothom respecta un metge, un enginyer hidràulic o de ponts i camins encara que no en sàpiguen ni un borrall, de tot això, però hi ha una cultura popular que marca que es tracta d’uns oficis útils, admirables i complicats. Haver estudiat traducció no et dóna la nacionalitat d’enlloc i no fa que el procés de traduir sigui instantani. És una feina acurada i laboriosa, si es vol fer bé. Ara, la gràcia i la virtut, però, d’aquest desconeixement generalitzat sobre la traducció (fins al punt que t’ofereixen traduir a una llengua estrangera) és que, depèn de com, pots trobar feines de manera puntual, acumular currículum i, a partir d’aquí, anar fent. Els inicis sempre són precaris i inestables. Per traduir, la conclusió que n’he extret, ara per ara i almenys per mi, és que has de saber de tot i, per tant, has de voler saber de tot. També cal ser conscient que la formació és contínua, que cal llegir moltíssim en català i tenir ganes d’aprendre. Si no, el radi de moviment queda molt limitat. Per tant, és obligatori ser una mica atrevit a l’hora d’acceptar feines i no dubtar de provar sort. Això no vol dir lliurar qualsevol cosa, però la feina de traducció passa per ser una mena d’explorador aventurer, sense fuet ni barret, és clar.
Per acabar, com ja he dit pel que fa a la modalitat de la traducció literària, cal moure’s, establir tants contactes com es pugui amb el teixit cultural i, més en particular, amb el món literari per entrar a formar part, mínimament i modestament, del moviment traductor a Catalunya.

Roger Batalla (Terrassa,1980) és llicenciat en Traducció, opcions francès i italià al català. Màster Oficial de traducció. Traductor, en concepte de pràctiques, de l’anglès al català de l’obra Stoning Mary per al Teatre Lliure. Traductor-Redactor de l’anglès al castellà a la revista de música clàssica Gramophone. Ha traduït del francès per a empreses amb textos de caràcter jurídic, administratiu i tècnic. També ha traduït al català per a diverses editorials. Ha col·laborat en el Diccionari de Traductors, així com en un Breu diccionari jurídic català-francès.