Un Déu amb veu afinada

Avui. Cultura, 5 de juliol de 2008
Castillo, David

Vaig conèixer Eugénio de Andrade fa 23 anys a casa d’Ángel Crespo i Pilar Gómez Bedate quan la parella es plantejava abandonar la Universitat de Puerto Rico, on havien passat llarguíssims anys, i instal·lar-se definitivament a Barcelona. L’Ángel era un home generós i entusiasta, amb la porta i la curiositat sempre obertes. No resultava estrany que et proposés tota mena d’iniciatives, fins i tot a galifardeus com jo, que tot just començava. Crespo em va concertar una cita amb Andrade, que havia sigut introduït pel poeta manxec al castellà en diferents antologies i en un volum de la col·lecció de poesia de Plaza & Janés, que dirigia Enric Badosa. Andrade era d’un altre tipus de poetes, més egocèntric i reservat, sempre amb el jo disposat a negar beneficis i influències, d’una austeritat que era una forma d’entendre la vida. A pesar de les seves rareses, Andrade acabava per ser entranyable i ha sigut una peça fonamental de la modernitat de la poesia portuguesa, la que va de Pessanha, Pessoa i Sa Carneiro fins a Cruz, Fiama i Neto Jorge passant per Cessariny, Ramos Rosa, De Sena i Helder, per esmentar els que recordo de memòria, és a dir, una tradició renovadora entre el realisme i el simbolisme, que Andrade va
representar al llarg de la seva trajectòria com una figura de primera magnitud.
Des d’aquella primera trobada, he coincidit amb Andrade en trobades, recitals i presentacions. Una de les més entranyables va ser quan Vicent Berenguer li va traduir Matèria solar. Després Manel Guerrero li publicaria Ostinato rigore a Edicions 62 i Xulio Ricardo Trigo ho faria amb Ran del dir a la dinàmica col·lecció de poesia de Pagès. Volums fets per poetes i crítics militants que provocaven un fet insòlit, que un poeta viu d’àmbit internacional tingués tres llibres traduïts al català. Dissortadament, el poeta ens va deixar el 2005 i no ha pogut veure una altra joia, aquest Ofici de paciència, que presenta en una elegant edició bilingüe el mallorquí Antoni Xumet. Ofici de paciència
és un llibre de plenitud d’Andrade. Ens hi mostra totes les seves virtuts: el gest estoic, el misticisme quotidià, la manera reposada de mirar la vida... Com quan ens parla de l’innominable dient-nos «mai als nostres llavis vares acostar l’orella». Potser el poeta sabia que també formava part d’aquells déus que els versos retenen en petites instantànies: una tarda d’estiu, una merla, la llum meridional, el nus de l’ombra o quan silent escriu: «Sento sobre les paraules caure la pluja.»
Ofici de paciència és una bona manera d’entrar en l’univers d’un poeta que va començar a publicar el 1942, que va ser interlocutor de Cernuda i que ha estat un pont entre la poesia clàssica grega i la modernitat de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud, poetes que va citar sempre. M’agrada quan s’explica mentre ens explica la seva teoria del vers en vers: «D’arrossegament no hi ha poesia; / no hi ha vers / per més menyspreable / que no aspiri al més alt: estrella / o fanal il·luminant l’ésser / de la paraula. / Així el gripau: en la lenta i innocent / i desmesurada mirada de la granota / les aigües són de vidre.»