Presentació

Quaderns Divulgatius, 37: Premis de la Crítica de l'AELC 2009
Graells, Guillem-Jordi

Un any més, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana publica el seu quadern divulgatiu dedicat als premis a obra publicada en els quals està implicada: els Cavall Verd de poesia i de traducció poètica, els de la crítica dels escriptors valencians –en narrativa, poesia, assaig i teatre– i els de la crítica catalana de narrativa i poesia. I ho fa per glossar les obres premiades a través d’alguns dels comentaris crítics i periodístics que van generar en el moment de la seva aparició, una de les millors maneres d’assenyalar els mèrits que les van fer triar pels membres dels jurats, i també per contribuir a difondre la tasca de la crítica literària, tan sovint exercida damunt de papers efímers i que s’aplega en volum perdurable menys del que caldria, segurament.
La trajectòria, i el prestigi, assolits per aquests premis no cal pas ponderar-los. Han esdevingut, en les dues convocatòries, illenca i valenciana, una sòlida referència que destaca alguna de les aportacions cabdals en l’any literari anterior, mentre que pel que fa als premis de la crítica catalana, l’AELC col·labora amb la secció catalana de l’associació espanyola de crítics literaris, per fer possible la continuïtat d’aquests guardons de llarguíssima trajectòria, en els quals des de fa molts anys figuren en peu d’igualtat les expressions literàries en les diverses llengües estatals, de manera que, almenys en aquesta ocasió, es pretén una visibilització paritària de les lletres gallegues, basques i catalanes al costat de les que s’expressen en castellà.
Ja ha estat remarcat anualment per alguns dels presentadors d’aquests volums, però convé insistir en algun dels punts que criden més l’atenció. I en primer lloc, el manteniment de la tendència a la «regionalització» literària, amb una preocupant manca de circulació dels productes entre les diverses regions de l’àmbit lingüístic, fet que té com a corol·lari una escassa divulgació d’algunes obres destacadíssimes i, com a conseqüència, també sovint una manca de ressò crític en la premsa d’una zona respecte a la producció de les altres. La tasca benemèrita d’algunes publicacions i la voluntat d’estar amatents a tota la producció d’alguns crítics, si bé relativitzen aquesta creixent incomunicació són molt lluny de constituir una situació de normalitat, segurament difícil quan no està normalitzada la societat de la qual sorgeixen i van adreçades aquestes obres.
En canvi, és positiu i simptomàtic que els guardons que contemplen la producció global en llengua catalana hagin estat per a autors illencs i valencians, i no sempre en els gèneres que, suposadament, són «forts» aquests territoris. Podem afirmar que aquesta «normalització» sí que fa anys que ha estat assolida, i que el conreu poètic i narratiu a les Illes i al País Valencià ja fa temps que ni és subsidiari de la producció principatina ni, tampoc, n’ha d’envejar absolutament res. Per això resulten més de doldre les restriccions en la circulació d’obres editades entre els diversos territoris, ja que provoquen no únicament unes mancances en l’oferta que té a l’abast el lector de cadascuna de les nostres regions sinó que aquest coneixement sovint fins és molt precari entre els mateixos professionals, potser no tant en el món de la crítica i dels estudiosos –i encara, caldria veure-ho a fons, això– però sí entre els mateixos escriptors i escriptores.
Finalment, és una satisfacció poder contribuir a una major difusió dels textos crítics aquí aplegats, en algun cas rescatats de publicacions d’abast força limitat. Si bé és cert que actualment moltes d’aquestes plataformes són consultables en xarxa i, per tant, queden totalment minimitzats els tradicionals problemes de distribució i abast, també ho és que el seu grau de coneixement és algunes vegades una mica precari, com a resultat del seu origen en suport tradicional poc difós o d’àmbit de difusió restringit. I per desgràcia, l’allau de nova informació que es fa assequible cada dia, cada hora a la xarxa no sempre és abastable ni, per tant, hi ha garanties que arribi a cercles molt més amplis, si no és per casualitat i gràcies als cercadors especialitzats.
I encara caldria afegir el paper creixent –fins al col·lapse– dels blocs, on proliferen els comentaris crítics de tota mena per part de lectors corrents o, almenys, no pertanyents a la «crítica» consagrada, que susciten noves realitats i una difuminació cada cop més estesa entre l’ofici de la crítica especialitzada i la vocació dels internautes lletraferits o, simplement, bons lectors –com bons espectadors, oients, etc.– que ofereixen lliurement els seus comentaris, en la majoria de casos sense pretensions, però en altres com a nova plataforma en l’exercici d’una funció crítica que, potser, veu desdibuixats els seus contorns tradicionals, a mesura que a les plataformes habituals s’hi estan sumant massivament aquests nous formats, gèneres i formes d’expressió i comunicació. Potser, doncs, en properes edicions d’aquest quadern anual no serà estrany trobar-hi un d’aquests comentaris blocaires, de la mateixa manera que ara ja no sobta ningú trobar en solapes, contracobertes o faixes promocionals de llibres frases, judicis o expressions extretes d’aquest origen i amb signatures no sempre gaire «homologades».
En qualsevol cas, això demostra que també aquest gènere de les lletres experimenta evolucions fa uns anys impensables i se sotmet a noves necessitats, adaptant-se i evolucionant com, de manera inevitable, forçosa o entusiasta, estem fent tots diàriament des de fa més de dues dècades i en tants i tants àmbits de la nostra vida professional o privada. Tant de bo també en això siguem capaços de no perdre el tren, de manera col·lectiva i també individualment.