La televisió infantil a Catalunya: dels orígens a les perspectives actuals

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Josep M. Vidal

Participo en aquesta taula rodona en qualitat, si se’m permet l’expressió, de pioner en el camp de la TV en català per a infants. En efecte, vaig formar part, amb Miquel Obiols, de l’equip que va posar en peu el primer programa de televisió en català destinat als infants, Terra d’escudella, que es va estrenar el novembre de 1976 al circuit català de TVE, i que va romandre tres temporades en antena, amb periodicitat d’emissió setmanal. Parlo, doncs, de fa trenta-tres anys, de la protohistòria de la TV catalana: faltaven encara set anys per al naixement de TV3!
En tots aquests anys que han anat de la «paleotelevisió» a la «neotelevisió» que suposarà la implantació de la TDT, l’increment de l’oferta de programes infantils ha estat extraordinari tant des del punt de vista global com també estatal: no ho ha estat tant en l’àmbit català i, malauradament, en qualsevol dels tres nivells que he esmentat, l’increment en quantitat de l’oferta no ha anat acompanyat d’un increment en la seva qualitat, ben al contrari.
Podria argumentar la meva visió pessimista de la situació a què es veu abocada la televisió per a infants amb una multitud de dades que abonen aquesta visió, però el poc temps de què disposem per a cadascuna de les intervencions en aquesta taula rodona ho impossibilita. Em limitaré, doncs, a esmentar el que crec que són les diferències essencials entre la programació infantil d’aquells temps i l’actual.
En aquells temps «fundacionals», vam tenir l’oportunitat de fer una televisió infantil molt arrelada a la nostra cultura i a la nostra identitat: creàvem programes essencialment molt catalans, partint de la nostra realitat, i de la gent que es dedicava aleshores al món de l’espectacle, infantil o no. Hi havia una intenció constant i permanent d’incitació a la lectura, a la valoració del llibre. Els nostres guions es basaven en la nostra història, la nostra literatura, el nostre folklore, i van desfilar pels programes infantils grups com Comediants, Joglars, U de Cuc, Marduix, la Fanfarra, la Fira Fantàstica, l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre, i tants d’altres que em deixo al tinter. En Joan-Andreu Vallvé, que m’ha precedit en l’ús de la paraula en aquesta taula rodona, i que aleshores dirigia amb Josep M. Carbonell l’Escola de Titelles de l’Institut, pot donar fe de l’explosió de creativitat que van viure en aquells anys els programes infantils de TVE a Catalunya. Val a dir que si aquella època daurada va ser possible, ho hem d’atribuir en bona mesura a l’entusiasme d’un home a qui no s’ha reconegut prou la importantíssima tasca que va desenvolupar com a cap de programació: em refereixo a Juan Manuel Martín de Blas, a qui devem l’existència de programes tan recordats com Giravolt, Personatges, Lletres catalanes, Català amb nosaltres, Taller de Comèdies, o el que ens ocupa, Terra d’escudella. Pel que fa al programa infantil, Martín de Blas va confiar la realització de la proposta (que Miquel Obiols i jo mateix havíem dissenyat, i a la qual es va incorporar més tard Xesc Barceló) a professionals tan rellevants com l’enyorada Mercè Vilaret, Sergi Schaaff, o Lluís Maria Güell. A Terra d’escudella van seguir programes en la mateixa línia, tals com Quitxalla, La Cucafera, Planeta Imaginari, Tripijocs...
En la seva creació, TV3 va apostar inicialment per una línia de programació infantil semblant: no és casualitat que el cap de programes, Lluís Maria Güell, i Xesc Barceló, responsable de la programació infantil de TV3, haguessin intervingut molt activament en l’arrencada de la programació infantil en català de TVE. Oh, Bongònia o Botó Fluix, per citar-ne només un parell d’exemples, són programes que van néixer d’una filosofia semblant a la que havia presidit la creació dels programes infantils a TVE.
Hi ha, segons el meu parer, dos factors que fan que aquella línia de treball s’interrompés, i que els programes per a infants actuals siguin tan diferents del que van ser en aquella època: aquests dos factors són, d’una banda, l’aparició de les televisions privades i, d’una altra, la generalització dels anomenats «programes contenidor».
L’aparició de les televisions privades suposa, també pel que fa a la programació infantil, la substitució dels criteris de servei públic per d’altres estrictament comercials i de rendibiltat econòmica. I, malauradament, les televisions públiques, empeses a competir comercialment amb les privades en el mercat publicitari, es contaminen ràpidament dels vicis de les privades: la figura del programador es converteix en la d’un tècnic de màrqueting. Resulta més econòmic comprar programes en els mercats internacionals que crear programes de producció pròpia. Aquesta llei s’imposa d’una forma implacable i, per emmascarar el que suposarà irremeiablement una uniformització de la televisió infantil en l’àmbit global, es recorre a la fórmula barata del programa contenidor, fet d’esquetxos i peces curtes que emmarquen els programes comprats, de dibuixos animats la immensa majoria. Els programes contenidor no són, segons el meu parer, altra cosa que una coartada per donar un caire localista a uns blocs de programes que són, a grans trets, els mateixos que veuen els infants arreu del món.
El resultat d’aquest canvi de plantejaments és que, actualment, és inconcebible que es puguin veure a les nostres pantalles adaptacions televisives per a infants del Tirant lo Blanc o del Mecanoscrit del segon origen (per citar-ne només un parell d’exemples), com es van poder veure fa uns anys a les televisions públiques a Catalunya.
I és que en l’actualitat els programadors no s’arrisquen a apostar per fórmules realment innovadores i, en un moment en què els programes de ficció coneixen un nou període d’esplendor, aquest fet no es veu reflectit en la programació per a infants fora del camp dels dibuixos animats, que dominen d’una manera abassegadora els mercats internacionals, tinguin la qualitat que tinguin: els únics programes de ficció, i no d’animació, que es poden veure actualment, fent una mica de zapping pels múltiples canals que conformen l’oferta televisiva actual, són pràcticament els de la factoria Disney, que ens presenten un món d’infants i de joves pertanyents a una realitat ben aliena a la nostra. I no és que a casa nostra faltin bons guionistes i creadors: n’hi ha molts, i d’excel·lents (n’hi ha més d’un de present en aquest acte), però els seus projectes s’amunteguen a les taules dels programadors sense que ningú els doni sortida.
En definitiva, crec sincerament que ens trobem en un moment molt poc engrescador pel que fa als programes infantils i juvenils que es poden veure a les nostres pantalles. Això, sense parlar dels horaris d’emissió a què s’han vist relegats en general els programes destinats als infants. Les perspectives de la programació infantil, en l’actualitat no són gens falagueres. En la televisió a la carta a què semblem tendir amb l’aparició de la TDT i amb la multiplicació de canals, les coses, em temo, no milloraran mentre no es torni a apostar fermament per propostes noves, i de producció pròpia. Però per això caldria capgirar de soca-rel la mentalitat dels programadors.

JOSEP M. VIDAL. Guionista i realitzador de TV. Amb Miquel Obiols va crear el primer programa infantil de televisió en llengua catalana, Terra d’escudella, l’any 1976. Posteriorment ha intervingut, com a guionista o director-realitzador, en diversos programes infantils. Ha desenvolupat una intensa activitat com a traductor al català de textos teatrals francesos, anglesos i italians.