La mà que acarona la ferida

El Mundo, 16 de juliol de 2009
Llavina, Jordi

Hi ha un breu poema de Joan Vinyoli que sempre recordo, «Cisterna», que fa així: «Que plena de dolor / la teva cisterna / de pedra fosca. / La pluja de molts anys / de soledat / l’ha omplert. / Jo ara bec del teu solatge / l’intent de salvar-nos / d’aquesta soledat». El concepte de solatge –que titula l’últim llibre de Pérez Montaner i que en travessa els poemes– em sembla que s’adequa molt bé a un desig de recerca del poeta, de qualsevol poeta conscient, que observa, amb l’art de la paraula, allò que queda –el solatge–; allò que perdura, en la clàssica definició de Hölderlin.
Jaume Pérez Montaner, bon coneixedor de la poesia occidental moderna i contemporània, té una obra rica, com a poeta i com a crític. Solatge, el seu últim llibre, és dividit en set parts, i hi ha clarament la voluntat d’abraçar el més significatiu de les edats humanes en una tal ordenació, per tal com la primera de les parts s’intitula «Paradís» –entre altres citacions, en llegim una de Milton que diu que la infància mostra l’home com el matí mostra el dia– i l’última, «Adéus»: un comiat del lloc de naixença, que du un epígraf àcid d’Estellés. El «solatge» del títol –el poeta Ramon Guillem també té un llibre notable titulat Solatge de sols, de fa deu anys– és tot el que ha conformat una vida: el paradís inicial (i perdut), la descoberta de l’amor, la revelació brutal de la mort aliena, l’epifania del sexe, els llibres que ens conforten, la intuïció de la pròpia desaparició. Però és, també, el solatge que han deixat en la consciència les grans obres que hem llegit. Allò que, per tornar a Vinyoli, podríem anomenar els «jocs per ajornar la mort»: la poesia que ens redimeix de la nostra condició moridora, del fet de ser carn d’oblit.
Els poemes de Pérez Montaner són estilitzats, verticals, i es resolen en un nervi pur, defugen l’adorn. La portentosa elegia pel poeta Manel Garcia Grau, «Ritme», és una de les peces notables del primer compàs del llibre, amb una fulgurant imatge final, delicada i pictòrica, que du a la memòria el «raig de sol hivernal» de Iorgos Seferis: «un raig de sol travessa la finestra / fins al paraigua obert / encara humit». El solatge que recrea el poeta es basa, sovint, en aquesta humitat que encara no s’ha assecat: en la humitat que l’oblit encara no ha estat capaç d’eixugar. L’absència d’un ésser estimat, posem per cas: «ara mesures el buit / que va deixar el seu cos».
En la segona part, «La ciutat que s’endevina», es glossa la barbàrie, la desfeta, les autopistes «que ens duen al no-res», la guerra, la mort. És el drama col·lectiu. Mentre que «Argúcies», la següent, es refereix a l’individual: a la concreció de l’instant –enganyosament etern, fora del temps: Ovidiana–, a la dissolució del jo, fet parracs.
En la quarta part, «Encara no», una nova al·lusió a la mort i la certificació que el poema és la consignació de tantes pèrdues: «Aquest poema és un esglai abans / de la tempesta, un murmuri d’aloses, / una mà que acarona la ferida.» En la següent, «La remor del temps», hi ha un esplèndid poema dedicat a la ciutat d’Hèlsinki i una recreació d’un altre de L’edat d’or de Parcerisas: «Neva sobre els teus ulls, sobre la teua boca.» Abans, en el poema dedicat a Marc Granell, el poeta ens ha advertit sobre la vanitat del món i la contingència de la veu humana: «Sota el poema el nostre propi buit.»
«Solatge» és també el títol de la sisena part del llibre, en què destaquen els versos de Duino, que acaben afirmant que som una joguina a les mans dels déus («i tornes a no ser / aquell que en mans interminables fóres / fragmentat el teu nom / tot escapant dels déus / una joguina vella»). Només queda el darrer poema, «Adéus», que ocupa exclusivament l’última part, homònima. L’«espill» torna una imatge diferent, i la persona triada ja és la tercera –com si el jo o el tu que ens han anat acompanyant en el trajecte de l’obra s’haguessin fet una mica més absents. El comiat del lloc natal és, gairebé, un comiat de la vida: «a frec de somni ser / simplement ser / quasi sens despertar». La de Pérez Montaner té el pòsit de la poesia sàvia, i dialoga, una vegada i una altra, amb la tradició.