Arxipèlag Serés

Avui. Cultura, 26 de novembre de 2009
Pla, Xavier

Si, com s’ha dit tantes vegades, l’ànima russa és més aviat un invent literari de la novel·la del segle XIX que no una realitat històrica, si es pot dir que Rússia és un espai literari o imaginatiu, una enorme faula, que no una col·lectivitat humana que avança unida en la història, aleshores no hi haurà cap dubte que l’últim llibre de Francesc Serés (Saidí, 1972), Contes russos, és una obra que pertany a l’alta literatura, un conjunt de narracions que reconcilien el lector amb la narrativa breu, un volum d’una inqüestionable normalitat europea. Ja fa temps que Serés, que va guanyar el Premi Nacional de literatura amb el llibre La força de la gravetat (2006), ha deixat de ser només l’autor de les impressionants tres novel·les reunides sota el títol De fems i de marbres (2003). En el marc d’un projecte literari coherent, també ha donat a conèixer els reportatges narrativitzats sobre la realitat real de Matèria primera (2007), i una proposta teatral, Caure amunt (2008). Amb set llibres publicats, Serés ha anat aixecant una cartografia de la memòria col·lectiva destinada a restituir la dignitat de les vides minúscules de Pierre Michon, de les vides de mestres i obrers, de pagesos i estudiants, de gent gran, aparentment sense biografia però amb tots els seus obstacles, dureses, tristeses i, també, petites o grans alegries.
A La força de la gravetat ja hi havia un epígraf firmat per una suposada Irina Mendelèieva, autora d’uns Contes de color rus. Hi parlava de la resignació d’uns habitants que s’havien acostumat a conviure amb una força de la gravetat més gran que en qualsevol altre país. Ara, la mateixa idea es desenvolupa en la narració La guerra dels voromians. A Voromir, tot costa més esforç. La força de la gravetat és més elevada que a la resta de Rússia i del món. Als habitants, els canvia la veu i quan parlen fan les vocals més obertes que enlloc més. La repoblació de Voromir amb gent russòfona porta problemes: als nouvinguts els surt una gepa, el cap els pesa massa, les espatlles se’ls corben… Contes russos és un esplèndid volum de narracions presentat com una antologia fictícia. Serés s’ha inventat una antòloga i traductora, Anastàsia Maxímovna, amb la qual ha seleccionat 21 contes de 5 falsos escriptors russos contemporanis. Les narracions apareixen ordenades del present al passat, i els escriptors hi són presentats amb la seva biografia, llibres publicats i ressò de la crítica, amb picades d’ullet a Puixkin, Gògol, Txèkhov i Bulgàkov, però també a Jane Austen, Isaac Babel, Kafka, Nabokov i Salinger. Desdoblat en aquestes sis creacions de temes, estils i èpoques diferents, disfressat en aquestes noves personalitats, que no arriben a ser heterònims, Serés construeix una ficció sobre una altra ficció, i s’aproxima a allò que una possible Rússia pot tenir de més inabastable, de més inefable, de més profundament literari. Amb els anys, Serés ha anat abandonant l’estil solemne i sentenciós que caracteritzava la trilogia i on, de vegades, l’esforç d’escriptura s’arribava a fer massa evident (tot i que sempre era reeixit) i ara opta per narracions ràpides i efectives, que commouen i diverteixen, una mica brusques, sovint en primera persona.

L’òptica de la gent del carrer
En els contes, hi desfilen els grans damnificats de la història, personatges que observen amb estupor com les coses es decideixen sense que ells mai hi puguin intervenir: hostesses de companyies aèries low cost, nois senzills que aspiren a casar-se amb filles d’empresaris d’exportació, jugadors d’escacs que han passat de ser mestres internacionals a jugar al carrer, astronautes abandonats en naus fora d’òrbita, espies soviètics que assisteixen des dels Estats Units, estupefactes, a la caiguda del Mur de Berlín, un mecànic i una pagesa, com els dels cartells de la falç i el martell, protagonitzant una història d’amor però amb els cossos mutilats per màquines, etcètera. La història política s’explica des de l’òptica de la gent del carrer, condemnada a viure i patir el mateix que vivia el país: hi ha un funcionari de l’Enciclopèdia Nacional, instrument de control de la dictadura, encarregat de redactar l’entrada nas, que és ascendit. Els personatges de La culpa, calumniats, espiats, sancionats i depurats durant vint-i-dos anys, es retroben, sense arribar a saber de què se’ls acusava ni qui els va delatar. A La transparència del mal, una família torna patèticament a casa després del desastre de Txernòbil. Han de cremar-ho tot per lluitar contra un monstre que deforma els homes però que «no té forma, ni massa, ni pes, no es pot veure enlloc».
Amb aquest llibre, Serés torna a situar-se en el centre dels debats de la literatura que es fa avui: la dignificació de la vida quotidiana, els usos i abusos de la memòria, la manipulació de la història, el fracàs de les utopies. La seva Rússia fa òbviament de mirall. Serés ha deixat la Catalunya empolsegada i ronyosa dels últims llibres i ha optat per una Rússia neta i gelada, amb «un fred d’una transparència sòlida». Però, en realitat, com diu el mateix autor, també Saidí és Rússia i també Incerta glòria pot ser una gran novel·la russa. Perquè Serés adopta l’actitud d’allò que el sociòleg alemany Niklas Luhmann anomenava l’«observador de segon ordre»: és el que observa l’observador en posició d’observar. Potser, avui, aquesta és l’única manera d’eixamplar les potencialitats i l’imaginari de la literatura catalana.