Buit silenci blanc

Avui. Cultura, 12 de novembre de 2009
Ballart, Pere

A Presencia del aire, un dels característics poemes en què Jorge Guillén designa el més concret amb les paraules més abstractes, el jo poètic contempla el requadre del cel que emmarca una finestra i exulta davant la nua blancor de l’èter: «Luz, evidencia arisca, / Aunque en tanta alianza / Con todo. ¡Ah! La nada / Y la luz aún se miran.» No és gratuït que Antoni Clapés hagi posat els versos nous de La llum i el no-res a l’ombra de l’epígraf del poema del Cántico. La llum, que en les composicions d’altri bé podria ser un accident, la circumstància d’una situació anecdòtica –tal vegada una presència insolent, delatora d’allò sòrdid–, en els poemes dels poetes com Clapés és la mateixa
condició de l’ésser: «M’il·lumines / de misteri –refulgir de l’obscur– eternitat momentània.» Com escrivia no fa gaire Carles Camps a propòsit de la radical poètica de l’autor, la paradoxa de l’obra de Clapés és que «parla per la fragmentació amb una estranya capacitat no en diré unitiva, però si constructiva». Com si el poeta no pogués resignar-se a no intervenir, per descomptat que a favor de la llum, en aquell duel de la quarteta guilleniana.
Aquí Clapès torna a excel·lir en l’ús d’un vers pràcticament aforístic, que explota a consciència els profits de l’antítesi i l’oxímoron per declarar, humilment i continguda, la frèvola naturalesa de tot discurs quan gosa dreçar-se sobre la blanca buidor del silenci. És de nou una escriptura a la qual jo solament retrauria el recurs a la disseminació del vers sobre la pàgina i al parèntesi que de tant en tant fa opcional algun prefix, algun pronom. El recull guanyaria al meu entendre si prescindís d’aquelles peces que, per assajar una manera diferent (totes les que no van numerades amb romans), enterboleixen la límpida puresa reflexiva de la suite del llibre que estacions com la V, l’XI o la XXX exemplifiquen a la perfecció.
Així les coses, no podria ser més oportú Sala-Valldaura, autor del pròleg, quan remarca que tot esperant trobar una poesia estrictament metapoètica, el que descobrim amb sorpresa en aquest llibre són «emocions i sentiments, una tensió emotiva que prové de la intel·ligència». I és ben cert que plana sobre l’obra una sensibilitat no del tot desconeguda a qui per ventura hagi freqüentat la poesia oriental.
Una sensibilitat per cert amb un nom ben concret: l’expressió japonesa kokoro. Ens ho explica Octavio Paz en algun lloc d’El signo y el garabato: com si per als japonesos no fos prou sentir només amb el cor, tanquen en un sol mot sensació, pensament i les mateixes entranyes. No costa gens aplaudir, doncs, que també Clapés busqui amb els seus versos una doble commoció, afectiva i intel·lectual, i que per tant ens hagi tornat a confirmar que, tot i des d’una estètica negativa, no es pot negar que es tracta d’un líric generós.