Una contista sense cadenes

L’Espira. Suplement de Cultura del Diari de Balears, núm. 434, 5 de desembre de 2009
Bennasar, Sebastià

En un país on els contistes, durant el segle XX –ep, i d’ençà que començà el XXI– han contribuït de manera notable a aixecar la seva literatura i han competit amb els poetes en el domini de la llengua i amb els novel·listes en el control del públic (cal recordar sense anar molt lluny que no fa gaire ocuparen els primers llocs de les llistes de vendes els llibres de Quim Monzó i Sergi Pàmies), cada vegada que apareix un nou compilador de peces breus se’l sotmet a un examen rigorós. En primer lloc, perquè són poques les editorials que avui dia prenen el risc d’editar un llibre de narrativa breu –per absurdes raons comercials que ara no vénen al cas i que queden desmentides amb l’exemple abans esmentat– i en segon lloc perquè el pes de la tradició i dels grans noms pesa, i molt.
Doncs bé, arribats a aquest punt, hem de dir que el nou llibre de Núria Cadenes, AZ, que constitueix la seva primera incursió en el gènere, passa la prova amb nota.
El llibre ha estat publicat per l’editorial Tres i Quatre després que es fes mereixedor del premi de narrativa Ciutat d’Elx i constitueix el sisè llibre de l’escriptora i periodista i el segon endinsament profund en la prosa de ficció després d’obres sensacionals com les Cartes de la presó o la seductora biografia d’Ovidi Montllor (absolutament recomanable, si encara no l’heu llegida). D’entrada hem de felicitar el jurat per haver escollit sàviament. Desconec quines són les obres que han quedat al voral, però la valentia d’haver triat un volum de narracions com aquest ja prestigia per si sola Emília Barrachina, Laia Climent i Francesc Sellés, que formaven el jurat.
Entrem doncs, en olivetes. En primer lloc cal dir que aquest no és un llibre senzill, ni en la composició ni en la seva lectura.  Independentment del lligam de les històries –crec que del tot aleatori i simplement engaltades amb el motiu banal de l’abecedari perquè el que importava era poder publicar-les– el que sí que hi predomina és una unitat en els grans temes molt interessant. Aquest és un llibre sobre el qual plana la mort amb les seves múltiples formes i manifestacions, però no ho fa en exclusiva. Perquè la mort no es pot entendre sense la vida i aquest és un llibre que també ens parla de la vida. O millor dit, del comportament de l’ésser humà en el context social on es desenvolupa.
Les narracions de Cadenes no renuncien a un punt de sorpresa i a un punt de surrealisme. Les dues coses enriqueixen cada un dels texts i li afegeixen una pàtina de misteri que engresca el lector, feliç de descobrir l’amplitud de recursos de la narradora i com abandona el clixé i la fórmula per endinsar-se en l’experimentació. Evidentment, en un conjunt de 28 històries, n’hi haurà que agradaran més o manco, però el conjunt és molt més que notable. A més a més, lèxicament Cadenes no es constreny a un sol dialecte, sinó que fa un veritable esforç per escampar, ara i adés, perles de tots els territoris que encara fan que aquest llibre sigui més important.
I a més a més, no podem oblidar el component lúdic del volum. Cadenes sap jugar amb les paraules i sap jugar amb les situacions. I en aquest joc passa sovint per oferir-nos noves propostes en els encontres humans, situacions no convencionals. Jo, per si de cas, us recomano fermanent que no coincidiu amb ella en cap semàfor per a vianants, perquè mai no se sap què pot acabar passant.