Un mosaic d'inquietuds

El País. Quadern [València], 5 de novembre de 2009
Alpera, Lluís

El fet que la literatura catalana haja comptat, almenys, amb dues figures cabdals –Josep Pla i Joan Fuster– en els camps de l’assaig i altres plataformes col·laterals com ara dietaris, epistolaris o memòries, ha produït una forta seducció entre els escriptors de darrera hora. Sobretot, en aquells que no gosen conrear públicament la narrativa o la poesia, posem per cas, i decideixen, mitjançant la fórmula dels dietaris, expressar els llampecs de la intuïció de l’instant o els processos habituals de l’anàlisi/síntesi d’aquesta prosa curta i assagística.
Pot ser el cas del professor Balaguer que es mou des de fa algun temps a cavall entre columnes periodístiques, treballs d’erudició i reflexions personals sobre el queviure diari, sobre temes diversos de la cultura contemporània o sobre el context més immediat que ja comença a bastir La casa que vull. E. Balaguer (El Castell de Guadalest, 1959) compagina les seues reflexions intel·lectuals des de dues plataformes complementàries: una, l’urbana d’Alacant, lloc on resideix i treballa, l’altra, des d’una casa de camp a Gines, a la Costera Roja de la vall de Guadalest, dins la Marina. Els caps de setmana el profesor Balaguer sembla entonar el Beatus ille i es refugia a Gines per treballar el camp i fruir de passejades i reflexions que trasllada al paper. Així, amb les reflexions i els apunts del seu dietari personal ha fornit aquest nou llibre, La casa que vull, veritable mosaic d’inquietuds intel·lectuals i humanes.
El cas és que la meditació, la reflexió i el procés clau d’anàlisi/síntesi serveixen a l’escriptor de Guadalest per a cercar un ideal de vida, allunyat de l’ambició de poder professional o d’altres corrupteles corporatives. Tan sols es deixa acompanyar pels darrers amics literaris més recents: Amat-Piniella, M. Roig, G. Miró, G. Brenan, Saint-Exupéry, T. Moix, E. Morin, Puig i Ferrater, Sartre, Palau i Fabre, i, amb una atenció especial, Jan Morris, amb un llibre de l’escriptora gal·lesa que sembla influir poderosament perquè comparteix un propòsit semblant: La casa d’una escriptora de Gal·les.
Balaguer, per a reflectir els seus dots d’observació i de reflexió, empra una prosa àgil i vigorosa, així com una sintaxi punyent i directa, precisa. El capítol «La badia d’Alacant, de nou», que l’autor pot contemplar perfectament des de casa, impacta per la seua força descriptiva. A més de la soledat, l’autor mostra simpaties pel budisme, la psicoanàlisi, el fort cromatisme dels colors del camp, certs personatges de l’entorn rural, un cert grau d’ironia: «les olors del camp –de les cases del camp i de bona part de la gent– m’aterreixen. Un ha de tenir un nas a prova de sentors…».
El mestre Fuster està present dins bona part del quefer assagístic i de les confessions d’aquest atractiu diari anomenat La casa que vull.