A la recerca de l'autèntic

Caràcters, núm. 50, febrer de 2010
Prats, Antoni

Quan ja ens havíem fet una idea sobre Enric Balaguer com a assagista, dispers i apressat en uns llibres (Paper reciclat, 1995, i Fulls de ruta, 2002) o bé en altres ocasions desenrotllant algun tema ampli (Ressonàncies orientals, 2000, Contra la modernitat i altres quimeres, 2002, i La totalitat impossible, 2006), ara ens sorprèn amb un llibre de tall autobiogràfic.
Òbviament, el títol d’aquest volum de textos breus fa referència al conegut poema de Salvat-Papasseit, exaltat a més a més per la música i la veu de Lluís Llach. I, certament, entre la casa somniada pel malaguanyat poeta i la que per fi s’ha fet bastir Balaguer hi ha vistents paral·lelismes, com és també palesa la simpatia de l’autor envers aquell altre, també sensible al món oriental. De fet, la casa –real i joiosament aconseguida– que l’autor acaba d’estrenar, amb els seus encontorns rurals, vertebra el reguitzell heterogeni de textos, on predomina, malgrat un cert despullament personal, el to assagístic.
Ara bé, com s’observa ara i adés en aquesta mena de dietari, l’origen familiar del seu autor, tan divers del de Salvat, el relliga a la vida rural en la qual va créixer. És la «topofília», segons ell. D’altra banda, l’ordenació temporal del llibre, limitada al transcurs d’un any, s’estructura en les quatre parts corresponents a les estacions, que l’escriptor s’esforça a descriure i ponderar en nombroses ocasions. Això ens recorda, inevitablement, els dos volums de Josep Pla De l’any nou a l’estiu i De l’estiu a fi d’any. Les diferències són notables, sobretot pel que fa a l’escala de valors tan diversa entre tots dos autors. No té res d’estrany, doncs, que Balaguer confesse una certa prevenció –insistida en aquest llibre– envers els escriptors de tarannà conservador. També s’observa divergència quant als procediments: mentre l’ofici de periodista menava Pla a un admirable descripcionisme, prolix i deliciós alhora, Balaguer, no menys sensitiu davant la natura i els seus canvis, s’afanya a indagar l’origen de les emocions que les coses i les persones en cada cas li susciten i a temptar-hi alguna explicació. A més a més, no és el kulak que Fuster veia en Pla, perquè treballa la terra –i gaudeix cultivant-la– malgrat que es deixe ajudar de vegades per algun jornaler. I també perquè no pot ser-ho: com es cansa de dir al llarg del dietari, la terra ha deixat de ser un mitjà de vida i constata que cada dia hi ha més bancals abandonats. Aquesta desafecció dels vells agricultors a la terra és viscuda per l’escriptor amb dolor i estranyament, i l’exemplifica en el cas del seu vell veí Llorenç, delerós per vendre la seua casa i propietat per traslladar-se a viure a una ciutat populosa –cosmopolita?– com Benidorm. Tanmateix, parla de vegades de «neorurals», entre els quals potser s’inclou, però l’abast de tal denominació no passa del cultiu de l’hortet els caps de setmana, i no tots.
De fet, de dilluns a dijous o divendres, l’Enric Balaguer viu a Alacant. Si més no, la seua condició de professor a la Universitat l’hi força. Siga com siga, però, malgrat la perplexitat que la substitució lingüística li provoca cada dia que hi passa, la ciutat l’inspira algunes pàgines d’admiració. No així l’ambient de treball al campus. D’una banda, es queixa de la manca d’interès acadèmic, gairebé general, de l’alumnat; fins i tot explica comportaments francament irrespectuosos dins de les aules. D’una altra, la galeria de professorat deixa molt que desitjar, i en trau partit per a les seues divagacions sobre la vanitat i els deliris de grandesa, l’ambició i el servilisme, el narcisisme i el rancor. En realitat, com al món dels escriptors i artistes. En una de les dites contundents que sobten al llarg del llibre ho formula així: «La major part de la gent sembla que ha dimitit com a persona i intenta experimentar-se com a personatge.»
En aquest llibre no falta tampoc el Balaguer de sempre, el que malda per explicar-se la modernitat –o la postmodernitat, ai– des d’aquesta mateixa. Com a professor de literatura, a partir de llibres, però de vegades no estrictament «literaris»; així, les al·lusions als pensadors més pròxims a les filosofies orientals, com Allan Watts, a la religió i el misticisme, com Ken Wilder, o a la nostàlgia de la vida natural, com Jules Renard. Cal subratllar sobretot les referències directes al budisme, que l’autor diu practicar, per entendre millor l’abast d’aquestes preferències intel·lectuals i del seu estil de vida. A més a més, no podien faltar els seus admirats escriptors J. Palau i Fabre i J. Puig i Ferrater. Tanmateix, hi ha nombrosos comentaris al llarg del llibre sobre art, sempre art contemporani. De fet, només he pogut constatar un nom d’èpoques anteriors: Caravaggio i cap comentari del desbordament musical del segle XX.
Al capdavall, hi trobem nous suggeriments de l’Enric Balaguer de sempre, tot i que, això sí, inserits en la quotidianitat més pròpia de l’autor: un professor de literatura contemporània que viu la literatura com interpretació del món modern i que interroga el món modern per explicar-se la literatura que s’hi ha produït.