Traduir, adaptar, recrear...

Quaderns Divulgatius, 42: XVIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Font i Ferré, Núria

La llengua, cara visible d’una cultura
Al món hi ha cultures(1) diverses que representen maneres diferents d’interpretar allò que ens envolta, i la llengua és el vehicle per dur a terme aquestes interpretacions.
Cada cultura, podríem dir, representa una forma de classificar i arxivar informació. Una forma, amb molts matisos, de veure el món. I les llengües serien els receptacles de les estratègies organitzatives de la cultura per arxivar i classificar la nostra realitat. Les llengües donen pistes, ofereixen recursos per sobreviure en un entorn determinat. En principi, es podria afirmar que, a grosso modo, cada llengua ofereix uns recursos concrets, té les paraules que fan falta als parlants d’un cert context; cosa que no vol dir, d’altra banda, que aquests parlants no puguin adaptar mots d’altres llengües o crear-ne de nous.
Tant al llarg de la història com en l’actualitat al nostre entorn, sovint podem trobar mostres de com cada llengua és un punt de vista. Pere Comellas,(2) professor de filologia portuguesa, per exemple, explica que, al segle VI, a la Xina, va sorgir una nova branca de budisme que en realitat no va ser una dissidència volguda sinó que va ser fruit del que ara anomenaríem un problema de traducció: la incapacitat lingüística i cultural d’explicar el budisme en termes xinesos. La cultura xinesa va adaptar, involuntàriament, els textos escrits en sànscrit als seus propis paràmetres i és així com va sorgir un budisme xinès diferent del budisme clàssic.
Per a un traductor, doncs, és bàsic tenir un coneixement profund del context cultural, tant de la llengua de partida com de la llengua a la qual tradueix, per poder redactar un text que sigui comprensible i que traslladi, fins al punt on sigui possible, la mateixa informació d’una llengua a una altra.
El traductor no només ha de tenir molta informació sobre tot allò que pot expressar una llengua determinada sinó que, constantment, ha de prendre decisions sobre què s’ha de traduir i com. I el traductor de literatura infantil encara ha de prendre’n més, de decisions, en aquest sentit.

Traduir literatura infantil
La literatura infantil és una literatura que va adreçada a un públic concret que, sovint, encara vacil·la a l’hora de llegir o que té altres opcions de lleure que li són més llamineres, en principi, com ara tot allò derivat de les noves tecnologies. Per això és important que aquest públic trobi un mínim d’entrebancs en la lectura i, a més, com més proper li sigui el text, millor. Així doncs, el traductor de literatura infantil no només ha de fer un trasllat lingüístic del text, sinó que també n’ha de poder polir o adaptar tots aquells aspectes culturals que siguin necessaris per acostar el text al lector.
Si ens fixem en el gènere, la literatura infantil la podríem dividir en dos grans blocs: les obres de coneixements i les obres de ficció.

Textos de coneixements

Les obres de coneixements són aquelles que informen sobre algun tema: inicien els lectors en la ciència, en l’art, en la tecnologia... Expliquen, per exemple, com funciona un vehicle, què passa durant el dia en un hospital o com vèncer les pors nocturnes. A l’hora de traduir aquest tipus de llibres, és bàsic fer adaptacions per tal que allò que es vol transmetre realment tingui significat per als lectors.

En poso tres exemples:
1) En un llibre sobre el reciclatge i la gestió de residus en general a les grans ciutats, escrit als Estats Units, s’explica que cal anar molt en compte amb els óssos rentadors que, de nit, obren els contenidors d’escombraries per trobar-hi menjar.
2) En un llibre, publicat inicialment a França, que parla de la gelosia que senten els infants quan els neix un germà petit, s’afirma que el primer que fa la llevadora és mirar el sexe del nounat per afanyar-se a anunciar-lo al pare, que no assisteix al part, i a la resta de la família.
3) En un llibre per aprendre els colors bàsics relacionant-los amb la fruita, publicat a la Gran Bretanya, com a exemple per al color taronja hi surt un meló.
És evident que aquests tres exemples estan molt allunyats del que és habitual a casa nostra. Aquí no hi ha óssos rentadors ni, en general, cap animal nocturn no representa un problema relacionat amb les escombraries. I, quan neix una criatura, els pares ja fa mesos que en saben el sexe (tret que, expressament, hagin demanat que no se’ls informi sobre això). I, finalment, el color que aquí associem amb un meló és el verd, o, a tot estirar, el groc, però mai el taronja. A la Gran Bretanya, en canvi, els melons més coneguts són els francesos (que són de color taronja).
Per tant, el traductor haurà de canviar o eliminar aquesta informació, per tal que el missatge que vol donar el llibre sigui versemblant i útil per als nostres lectors.
No cal dir que si aquests tres llibres que hem posat com a exemple haguessin estat escrits originalment en català, no hi trobaríem aquests problemes. Però el cost econòmic de l’edició i la fabricació dels llibres de coneixements, que sovint requereixen una recerca prèvia sobre el tema i, a més, presenten maquetes amb molta il·lustració i fotografia, és molt elevat. I això fa que no siguin rendibles a casa nostra. Les tirades que acostumen a tenir els llibres infantils catalans (de 2.000 a 3.000 exemplars) no són prou altes per poder cobrir els costos d’aquesta mena de llibres. Així doncs, els nostres traductors hauran de continuar buscant estratègies per adaptar tota mena de coneixements al nostre entorn, si volen que els joves lectors entenguin de què se’ls parla.

Textos de ficció

Pel que fa a l’altre gran bloc, les obres de ficció, sovint també s’hi han de fer adaptacions.
D’una banda, aquestes obres poden procedir de contextos culturals diferents del nostres, amb uns costums, uns valors i unes normes que poden arribar a ser incomprensibles per als nostres joves lectors. O, si més no, poden distorsionar la comprensió del text.
Dins mateix d’Europa, sense anar més lluny, i per posar-ne un parell d’exemples, trobem que en alguns països, per exemple, els blocs de pisos tenen grans soterranis comunitaris amb sales per fer-hi la bugada. O, a les escoles, no hi ha un menjador on es distribueixi el dinar, sinó que els nens compren el menjar a la cantina de l’escola o el porten de casa, i generalment mengen coses fredes, sense cuinar, etc.
El traductor, d’acord amb l’editor, quan es troba amb algun text d’aquesta mena, ha de prendre una decisió: ¿Ha d’eliminar-lo, si no té cap rellevància en la història i només causa confusió en el lector, ja que li fa veure com a estranya una situació que per al protagonista de l’obra és absolutament habitual? ¿Ha de canviar-ho per alguna cosa més propera al lector? ¿Ha de fer una explicació addicional dins del mateix text? Cada cas és diferent i s’ha d’estudiar de manera individual; no hi ha una solució única!
D’altra banda, a part de mostrar unes marques culturals concretes, les obres de ficció són escrites també en llengües que poden presentar una estructura, un ritme, una sintaxi, etc., molt diferents de la nostra i s’ha de tenir molta cura a l’hora de traduir-les al català. Un text traduït, mai no s’ha de notar que és una traducció; ha de semblar escrit per un autor català. Molts cops és molt més important captar l’ambient, la sensació que desprèn un text, que no pas donar-ne la informació exacta; és a dir, que no se n’ha de fer una traducció literal. El lector català ha de tenir la mateixa sensació que el lector de la llengua original, en llegir un text, i sovint això pot comportar fer-hi molts canvis.
En poso uns quants exemples, de diverses llengües:

Anglès:
Well, dear...
Aquesta expressió, típicament anglesa i que apareix sovint als diàlegs, mai no s’ha de traduir per «Bé, estimat / estimada». En català, quan dues persones s’adrecen l’una a l’altra, mai no utilitzen aquesta expressió. Poden dir, per exemple, «doncs / escolta / escolta’m, escolta una cosa...», etc.
Yes, love.
Mai no s’ha de traduir per «Sí, amor / estimada». Ha de ser, simplement, «sí». El català, en aquest aspecte, és menys retòric que l’anglès,
més sec i directe.

A fluffy, furry little rabbit.
En anglès hi ha molta tendència a posar adjectius, que no s’han de traslladar al català. Sovint, nosaltres, amb un diminutiu, per exemple, podem proporcionar la mateixa sensació. Aquesta expressió anglesa no ha de ser «un conill petit, pelut i tofut», sinó que pot convertir-se, simplement en «un conillet bufó». La sensació de tendresa que es desprèn de l’expressió anglesa, un lector català la pot obtenir perfectament amb «un conillet bufó». Mentre que una traducció literal donaria al text un barroquisme i una artificiositat molt allunyats
del sentit del text original.

Francès:
En un diàleg, un personatge no es creu el que li diu un altre:
–Ah, bon? –s’etonne Max.
No s’ha de traduir per «–Ah, sí? –se sorprèn en Max.» Ha de ser «–Vols dir? –fa en Max». L’element que indica incredulitat, que es remarcava a l’incís originalment (s’étonne), ha passat al diàleg (Vols dir)?

Alemany:

L’alemany és una llengua molt precisa pel que fa l’espai, el temps i les descripcions en general. Dóna molta informació que un parlant català no necessita i que, si es trasllada al text català, el fa tornar feixuc i poc àgil.

 An der Wand hingen viele Bilder
.
La traducció literal seria una cosa com ara «de la paret penjaven molts quadres»; en canvi, la versió catalana correcta és, simplement: «hi havia molts quadres». A nosaltres, a diferència del que passa amb la llengua alemanya, no ens cal especificar que els quadres eren a la paret ni que estaven penjats.

Im Auto sass eine blonde Frau. Die blonde Frau war...
La traducció literal seria «Al cotxe hi seia una dona rossa. La dona rossa era...» Però la versió correcta és «Al cotxe hi havia/hi anava una dona rossa. La dona era...» No cal explicar que la dona estava asseguda al cotxe, perquè ja se suposa que, si no es diu el contrari, si algú és dins d’un cotxe, està assegut. I tampoc no s’ha de repetir l’adjectiu després del subjecte de la segona frase. Si no apareix una segona dona, en el mateix context, que no és rossa, no cal repetir que la dona és rossa. Dient «la dona» ja n’hi ha prou.

Llengua i registre

Continuant amb qüestions relacionades amb la llengua, i una mica a tall de conclusió, voldria remarcar que un traductor de literatura infantil, a banda de tenir un bon coneixement de la llengua de partida, la llengua d’arribada i els contextos culturals corresponents, ha de fer servir sempre un llenguatge fluid i àgil. A part de voler fugir de calcs lingüístics, en una obra infantil d’un autor actual mai no hi pot sortir –digui el que digui el text original– una frase com «el jove subjectava l’estri amb cura»; sinó que hi ha de dir, per exemple, «el noi agafava l’eina amb compte». Tampoc no hi ha de sortir «li va mostrar el contingut de la caixa», sinó «li va ensenyar què hi havia a la caixa», etc.
El registre de llenguatge del text final, doncs, ha de ser l’adequat als lectors.

Notes

(1). Aquí, prenc el mot «cultura» en el sentit que hi dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: «conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que construeixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida d’una societat o d’un poble».
(2) Comellas, Pere: Contra l’imperialisme lingüístic. Barcelona: Edicions La Campana, 2006.

Núria Font i Ferré. Barcelona, 1960. Va estudiar filologia catalana i idiomes moderns. Inicialment es va especialitzar en la redacció i traducció de textos cinematogràfics i va col·laborar durant anys amb el departament de publicacions del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i amb el programa Cinema 3, de TV3. Des de 1987 gestiona les col·leccions d’autor estranger de l’Editorial Cruïlla, i alterna la feina d’edició amb la de traducció. Com a traductora, ha rebut diversos reconeixements, entre els quals destaquen el de finalista del Premio Nacional de Traducción del Ministerio de Cultura i el premi Estilogràfica Reversible de la revista Faristol, del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.