—Per què no em parles una mica de les sextines?
—Això és una aventura. M'agrada parlar de les diferents etapes de la meva obra com d'aventures. L'aventura de les sextines, l'aventura del teatre… El teatre, i això és una cosa que hauria de quedar clara, sempre l'he entès com una aventura poètica lligada a la recerca de l'art contemporani. La meva obra és un procés homogeni: o serveix tot o no serveix res. Tal com està el teatre al nostre país, en què la majoria d'obres que s'estrenen són modernes només per cronologia, el meu teatre resulta una mica insòlit i del tot vigent. Perquè aquest teatre no s'hauria pogut fer al segle passat. Les sextines van representar l'aventura de la recuperació d'una forma molt complicada del "trobar clus". Feia temps que tenia la idea d'escriure'n, però tècnicament no acabava de saber-ho fer; em faltaven detalls. Llavors en Josep Romeu i Figueras va fer un article parlant de les sextines en el qual hi havia les dades que em faltaven. De manera que en vaig fer el primer llibre, que per cert va sortir prou rodó. Ell mateix va escriure per al segon llibre un assaig tractant de les meves sextines. Tot seguit va venir aquest segon llibre i ara n'hi ha un tercer que, de moment, tanca aquesta aventura. De sextines, no se'n poden fer gaires, perquè la forma és reconsagrada. Ara més aviat m'interessa un estil de poetització lliure, sense cap mètrica; un equilibri de l'eina literària per ella mateixa, sense artifici, on es doni importància a tota mena de fets, per prosaics que semblin.

—I la poesia visual?
—Aquest desembre hi ha una exposició a la galeria Joan Prats on es mostraran els darrers poemes visuals i poemes objecte que he fet. Els poemes visuals són serigrafies fetes amb el meu amic i gran artesà Oriol Tresserra. No es diferencien gaire dels primers poemes visuals; si de cas, és el segon temps de la simfonia. Hi pot haver una temàtica diferent i la incorporació d'una mica de color, sense entrar, però, en el terreny de la pintura.

[...]

—Parlem una mica de teatre. Vam veure a Sitges la pre-estrena de Cavall al fons. Què et sembla la feina que hi ha fet en Jordi Mesalles?
—A mi em va agradar molt. La veritat és que vaig quedar sorprès. Per primera vegada el diàleg s'entenia perfectament, i hi va donar el ritme que calia. Si jo fos director d'escena, ho hauria fet així mateix.

—Per què, fins ara, el teu teatre no havia estat ben interpretat?
—Em sembla que els directors que havien muntat coses meves no creien en el diàleg. El trobaven estrany, deien que s'apartava del normal. Si fossin obres traduïdes de l'anglès, segurament no els hauria estranyat tant. Però en una cosa feta aquí… Com que la interpretació no tenia el tractament adequat, tot s'enfonsava estrepitosament. És com si, una obra en vers, la diguessis en prosa. D'altra banda, com que no entenien el diàleg, trobaven que allò era una obra extravagant i la presentaven com una cosa estranya, amb personatges enfilats dalt d'una escala, o feien sortir vestit d'arlequí un veí tranquil, com n'hi ha molts… El xoc que ha de produir el meu teatre és en sentir enraonar els personatges. Parlen en un nivell de normalitat, però cal que hi hagi el que es diu i el que es pensa. Això ha de contrastar amb la normalitat de l'escena. En alçar-se el teló podria fer pensar que anem a veure una cosa de l'Ignasi Iglésias. Ara, quan obren la boca, tot canvia. Quotidià, normal, però amb mil ressonàncies. Jordi Mesalles ha fet les pauses que calia, ha valorat els silencis, ha donat importància al diàleg. I aquest és el secret del meu teatre. Tret de Cavall a fons, també em va agradar Aquí al bosc, quan la va muntar Lluís Solà, a Vic, l'any 1965. Anava per aquí. Com Moisès Villèlia amb La jugada, l'any 1960.

—Quina mena de vida social fas?
—Realment no faig cap mena de vida social. Tinc uns quants amics, sempre els mateixos.

—I parles de la teva obra, amb ells?
—Home, quan fa tants anys que escrius, arriba un moment que parlar de l'obra cada vegada que et veus amb un amic… Ara entenc que Joan Miró mai no volgués parlar de la seva pintura. Després de tants anys de parlar-ne, seria com un senyor de setanta anys que encara anés vestit amb la marinera de la primera comunió. No, jo vaig fent, vaig fent.

—Sovint la teva negativa a parlar de tu mateix, de la teva vida privada, ha limitat les possibilitats de fer una certa promoció…
—Això no té cap interès. Hem vist tant aquesta gent que han abusat d'ells mateixos… A mi em sembla que l'obra ja dóna un guió suficient de mi mateix. Sóc enemic de les biografies.

—Però, per exemple, a la teva obra s'intueixen algunes peripècies de tipus sentimental…
—Tampoc no tenen cap interès.

—Però han estat importants, a la teva vida?
—Home… han estat. Cada època té el seu color. Han arribat coses que després han passat. Si alguna vegada, rellegint alguna cosa meva, cosa que no faig gaire, em trobo amb referències d'aquesta mena, penso que m'agrada haver-ho viscut. És una peripècia més. Un arbre en el paisatge.

—Així, doncs, per a tu el record no té gaire importància.
—Sempre dic que el passar és interessant perquè ens ha conduït al present, però que no n'hem de fer un fetitxe ni l'hem de mitificar. El passat té coses interessants. Per exemple, la guerra; jo tinc records bons i records dolents de la guerra. Cada cosa és una anella i així la cadena es va allargant fins que peta. En allò que crec és a no deixar racons. Jo voldria tenir una ànima sense racons, que tot estigués a la vista. Les vivències, cal treure-les i després deixar-les estar. Una de les coses que més m'agraden és oblidar. El mecanisme de l'oblit és la higiene de la persona. Per viure tranquil s'ha d'oblidar i caminar. Si no oblides i no camines arriba un moment que et fas un nus amb tu mateix. Les coses s'han de viure intensament, tot i saber que tenen un límit. Cal acceptar aquest límit. Aquí rau la grandesa humana, en tant que no som eterns.[...]

(Jordi Coca: "Joan Brossa, oblidar i caminar", Serra d'Or, núm. 279, desembre del 1982, p. 43-47)