Seria interessant desenvolupar les connexions entre l'art modern i l'art primitiu. L'historiador pot estar especialment ben situat per despullar les tècniques i recórrer a les impressions originals –i descobrir aleshores com s'interposen els mecanismes de filtratge i s'obtenen resultats diferents. Precipitar la coherència dels poemes en seqüències de diàlegs (i en escenes senceres) produeix un resultat d'aquesta mena. El concepte de poesia que recorre aquestes operacions no sembla pas un concepte especialment modern. Me l'imagino més lligat a l'art primitiu, desconnectat de les adherències del seu segle, relacionat amb la creació a partir de la diversitat d'elements, a partir de les diverses mirades. La pintura, l'escultura, la performance, mirades així, són part d'aquesta poesia, que considera, com volia G. B. Vico (1744), l'origen mateix de les formes creatives. És obvi que en aquest origen no hi ha fronteres definides, ni tan sols usos. El quadre és la mirada del quadre. La paraula és el que ella mateixa pot fer i dir. Les converses del teatre de Brossa són objets trouvés. Si impugnen alguna cosa, són els esquemes racionalistes sobre la conversa ordinària desenvolupats durant la darrera meitat del segle vint, a gran escala, i amb alguna tenacitat filosòfica: el funcionalisme estricte i la pressió de la lògica. Seguint-los, creuríem que hi ha una cosa per dir en cada moment i que el significat és una qüestió d'empaquetar i desempaquetar. Explorar les formes de diàleg possibles és explorar la construcció del coneixement compartit, i ací, com solia recordar Chesterton, l'objectiu no pot ser l'eficàcia. És el moment en què la paraula abandona les rutines i les necessitats immediates. Si això és important en la conversa ordinària, és igualment pertinent davant els exercicis amb què Joan Brossa munta els diàlegs de la seua poesia escènica.

(Amadeu Viana: "Joan Brossa: Idees verdes incolores dormen furiosament", Llengua & Literatura, núm. 11, 2000, p. 139-197)
 

* * *

Brossa va afrontar amb decisió la crisi de la paraula provocada per la multiplicitat d'usos i de tensions a què ha estat sotmesa al llarg dels segles, com a mínim des del Barroc. O des de la democràcia i el Simbolisme. I, per tant, la necessitat de recuperar per a ella la seva capacitat de convocatòria i el seu poder de suggestió. O, almenys, de trobar alternatives. Per això, des de les primeres escaramusses, va entendre la poesia, no com una construcció retòrica, sinó com una constant investigació, que recull i, alhora, eixampla el capital acumulat per les Avantguardes clàssiques i, al capdavall, obre les portes a les del futur. De fet, Brossa ha estat l'autèntic pont, anava a dir que de consistència romana, que uneix les dues grans meitats del segle XX, si més no, en tres direccions: l'experimentació en el camp de les formes tradicionals, la descomposició i la recomposició del discurs quotidià i la substitució de la paraula per l'objecte que designa.

(Joaquim Molas: "Sobre Joan Brossa i la seva poesia", Serra d'Or, núm. 472, abril del 1999, p. 47)
 

* * *

L'any 1970, Poesia rasa deixava estupefacte a més d'un intel·lectual del nostre país per la diversitat i quantitat dels seus textos. Es pot dir que fins aleshores J. Brossa era un desconegut dins del món de les nostres lletres, ja que, de fet, les seves publicacions es podien comptar perfectament amb els dits. Però allò que apareixia en aquell volum no era més que una petita mostra de la ingent producció brossiana. […] Si una cosa ha distingit sempre Brossa ha estat no encasellar-se mai en una única manera de fer poesia. Ha practicat les formes més tradicionals: el sonet, l'oda, i al mateix temps ha portat la ruptura del llenguatge fins l'últim punt: l'objecte. Veritablement es pot dir que Brossa és un autèntic investigador en poesia. Per a ell la poesia és la mateixa realitat tancada dins d'un poema: 'El poema és un enquadrament de la realitat. Cal resumir, simplificar, per obtenir una més gran intensitat'. Ja que aquesta realitat és múltiple i variada, Brossa intentarà de reflectir totes les seves vessants a través de diferents maneres de fer poesia. Així, la realitat interior de l'home, el seu subconscient, ens serà reflectit per sonets surrealistes, mentre la realitat de cada dia ho serà mitjançant la poesia concreta o visual, o el pur objecte.

(Glòria Bordons: "Les darreres publicacions poètiques de Joan Brossa", Els Marges, núm. 8, setembre del 1976)
 

* * *

La producció escènica de Brossa és inseparable de la seva obra poètica, de la qual, de fet, constitueix una branca. Des de ben aviat, hem vist que Brossa lluitava contra els límits de la poesia tradicional. Aquesta lluita tan característica de la lírica moderna, comença amb les investigacions damunt l'espai tipogràfic de Mallarmé, i serà el signe de la confluència de la poesia amb les arts visuals que caracteritzarà els moviments avantguardistes. Es tracta de fer esclatar el caràcter de monòleg del poema habitual i el seu encerclament dins el marc de la plana impresa. Per una banda, aquest designi portarà l'obra d'en Brossa cap a les experiències de poesia visual; per l'altra, en introduir el diàleg i el gest –la plasticitat de l'acció i els moviments i el desdoblament en diverses veus dialogants–, l'acostarà al teatre.

(Pere Gimferrer: "Joan Brossa, escènic", Serra d'Or, núm. 188, maig del 1975, p. 39)