UN HOME ESTERNUDA

Un home esternuda.
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d'aigua.
Me'n vaig a dormir.
Això és tot.

(Em va fer Joan Brossa. Barcelona: Cobalto, 1951)

* * *

CAMPEROLA

Qui riu fort? Qui riu fort per la muntanya?
Encara plou. Intento d'aixecar-me
I provo d'abraçar i treure'm la màscara.
Busco, buscava…

M'assec vora del foc. Al molí entren.
Atent a la finestra, aixeco els braços.
Damunt la taula, vasos i una ampolla.
Lleugera pausa.

Ja corro cap al fons, com per anar-me'n.
Retrocedeixo. Miro els clavells. Entro,
I qui cantava ronc calla de sobte.
Busco, buscava…

Me'n vaig, me'n vaig pel fons perseguint passes.
Comença a fer-se fosc, Busco per l'herba.
Me'n vaig; però de sobte, torno enrere.
M'assec i callo.

(Odes rurals, dins Poesia rasa. Barcelona: Ariel, 1970)

* * *

NOCTURNAL

Drets nous, velles raons, hores i hores
de vanitat, cabellera a la sorra.
Casals i estels retornen als grans arbres;
totes les mans arrenquen en mala ombra
la cara de l'Amor, síndria als segles. 
S'enfilen tots els pins, fanga la fusta.

Tremola l'herba al si d'aquesta fusta
i pel mateix camí s'escolen les hores;
giren els sastres els cosits dels segles,
i els nens als pisos són com grans de sorra;
la neu en la negror pessiga l'ombra,
i la muntanya es perd en races d'arbres.

Aprèn de sospirar com fan els arbres,
tots saberuts en contrapunts de fusta;
les roses ronquen i un notari, l'ombra,
tomba els hereus i, carnissera d'hores,
conversa sense dents damunt la sorra,
xerrameca del temps d'esquena als segles.

S'afanyen les entranyes cap als segles,
les portes de la clau són fulles d'arbres;
de mica en mica el cel es torna sorra
i el clar de lluna bat damunt la fusta,
com els instants a l'arbre de les hores
disfressen la tristor estreta de l'ombra.

Tota la cua independent de l'ombra
cava un parany a la paret dels segles.
Si compto els rocs, m'espanten tantes hores;
passen els dies i, entremig dels arbres,
no fa calor ni fred. Tota la fusta
posa barba a les sales de la sorra.

La sorra dóna cops; crec que la sorra
se'n va a la lluna a coll-i-be de l'ombra.
Les lletres del poema són de fusta;
raspallo la cullera de vells segles;
s'adormen els matins damunt els arbres.
Quin pou rega aquest tedi de les hores?

Fanals les hores, i la vida sorra,
filla dels arbres, dins, ressona l'ombra,
la nit s'estén i els segles són de fusta.

(Sextines 76. Barcelona: El Mall, 1977)

* * *

I

La vida, amor, estrena nova cara
i tu fas de la ment mirall, i si
la pau del món a fora és rajolí,
la meva amor a dintre lluna clara.

Sospito més aurores i que encara
la teva roca dolça en el camí
serà una fita que farà florir
i tempestejarà sense emmascara.

T'acostes de puntetes a qui pot
donar cristall a serenor tan nova.
Tu has obert finestres a la cova

i dringa un cascavell tot blau al got
arborador: amor endins tot prova
que ets ja floreta del meu bosc remot.

(Sonets a Gofredina. Barcelona: La Magrana, 1986)

* * *
ACTE ÚNIC

"ACTOR 1: (Dóna un martell a un dels espectadors i li prega que, tot sostenint-o amb la mà dreta, fixi la vista en una carta que posa boca per avall damunt la taula. Al cap de pocs moments retira la carta, li pren el martell i li dóna a guardar un paquet fet amb paper de diari).
ACTOR 2: (Apaga els llums. L'habitació resta a les fosques).
ACTOR 1: Vull un ganivet d'argent per a la fruita.
ACTOR 2: Transformat en gall em menjaria els grans de les magranes.
ACTOR 1: Prepararé una tassa grossa on posaré la neu.
ACTOR 2: L'habitació a les fosques.
(Encén el llum. A un senyal dels actors l'espectador obre el paquet. Conté un cartó del joc de l'oca)."

("La neu", dins Teatre complet: poesia escènica. Barcelona: Edicions 62, vol. 1, 1973)

* * *

JURAT

El llenguatge té un deix particular
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.

(Ventall de poemes urbans. València: Edicions de la guerra, 1988)