Deixo de banda, per prolixa, la dimensió sociològica que impliquen aquestes pàgines, que fóra temerari de prendre's matusserament a la lleugera, considerant-les fruit d'una pruïja originalitat o d'una atzagaiada juvenil. Hi veig, al contrari, una acusació molt candent de tota una concepció periclitada de la nostra cultura occidental. El reflux, no sé si provisional, no sé si definitiu, d'aquesta alienació secular que havíem imposat a la dona, convertida ara en la "dea inferna". Abans que puguem veure assolit el postulat de Rimbaud, formulat fa cent anys: "Quan serà romput l'infinit esclavatge de la dona...", ens cal passar encara per molts d'inferns. El que ens ofereixen aquests dos poetes en aquest llibre és, potser, un d'aquests; si més no, ells en saben el preu, i l'accepten.

(Josep Palau i Fabre. Del pròleg de La poesia, és a dir la follia. Barcelona: Pòrtic, 1975, p. 3)
 

* * *

Aquest llibre de Jaume Creus està format, com el seu nom indica, per instantànies. Els poemes tenen de tres a sis versos, llevat de dos poemes que en tenen vuit i deu cada un. Estem, doncs, dins un gènere concret, a l'altra banda del poema narratiu. Aquest gènere reposa, com els altres, en el bon ús del llenguatge; però a més a més requereix una petita explosió de la imaginació basada en l'economia dels mots. Es tracta d'aconseguir el màxim amb el mínim d'energia possible. I, naturalment, el lector està convidat a realitzar pel seu compte aquesta explosió imaginativa. Dic això perquè Calotips i instantànies posa un èmfasi especial sobre la tasca que ha de realitzar el lector. En altres mots: la majoria dels poemes són l'esbós d'una figura que gairebé sempre és ambigua. Els significats a què es presta cada lectura són múltiples. És d'aquesta manera, totalment modesta, que Jaume Creus ens proposa de llegir el llibre. I la seva modèstia aconsegueix molt més que allò que la proposta sembla prometre, perquè no dubto gens que fins i tot un mateix lector pot arribar a perfilar una figura diferent a cada lectura que faci de la majoria dels poemes d'aquest recull.

(Salvador Oliva. Del pròleg de Calotips i instantànies. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 6)

* * *
 

En plantejar-te l'obra d'en Jaume, una de les primeres constatacions que pots recollir és la que tendeix a definir-la com a reflex d'una experiència intel·lectual, cultural, molt més que com a conseqüència vital. I abans de seguir vull advertir que m'estic referint a una producció que té un marc històric i biogràfic molt concret, acabat fa prop de cinc anys. Aquestes narracions –que encara no cal adjectivar d'antigues ni de velles, com també els poemes contemporanis– no procedeixen d'allò que els comentaristes apassionats anomenen "la pròpia carn i la pròpia sang", sinó que són fruit d'una especulació, d'un exercici cerebral. Cal tenir en compte, però, que en el cas present això no vol dir en absolut que tinguem entre mans un producte racional i coherent, sorgit d'una formulació establerta o d'unes concepcions sòlidament madurades. Res d'això. Quan parlo de producte cerebral o especulatiu només vull significar el mecanisme bàsic que ha intervingut en la seva producció: la fixació escrita d'unes elucubracions teòriques que, i això és un altre problema, sovint responen a unes insuficiències vitals. En definitiva, aquell vell procés de viure les coses literàriament abans que en la realitat o com a substitutiu d'aquesta.[…]

En l'obra d'en Jaume veiem com, paulatinament, s'estableix un canvi essencial: allò que pertanyia al domini del "pecat" passa a ser senzillament manifestació del desig i, almenys a nivell de formulació, la seva assumpció és una primera victòria en el retrobament d'una identitat alliberada i plena. A poc a poc, i parlo d'un procés establert fa entre vuit i cinc anys, tot allò que calia encara disfressar, de manera cada cop menys subtil, va prenent la seva autèntica dimensió, i les sublimacions, les idealitzacions van deixant de tenir sentit, perquè aquests subterfugis cada cop són menys reclamats. Un exemple revelador, i que gairebé podríem dir que constitueix l'espinada d'aquests textos: els personatges de les narracions -en el fons, no cal aclarir-ho, un sol personatge- van perdent la ingenuïtat d'expressar-se en termes exclusius de comunicació o de metafísica, per esdevenir éssers amb capacitat, i necessitat exhibida, d'amor […]

La diferència principal amb els seus companys de generació i amb els immediatament anteriors rau, segurament, en l'obsessió autoanalítica que en Jaume practica. Com ell mateix diu: "Una narració és una autodissecció". I jo encara hi afegiria, ja que ell no ho explicita, i potser tampoc no ho veia llavors: "Una narració és la realització dels desigs encara no satisfets". Potser per això, a mesura que han anat passant els anys i que ha pogut realitzar personalment allò que havia fet viure als personatges, en Jaume ha començat a escriure tot un altre tipus de coses. Fins llavors, l'exaltació de la plenitud vital era crispada i, en el fons, patètica. A partir d'un cert moment, això esdevindrà una possibilitat real, recolzada per uns esdeveniments protagonitzats i no simplement imaginats. D'aquí l'arribada d'una etapa d'acumulació d'experiència, a partir del moment que aquesta ja és valorada en detriment de l'especulació.

(Guillem-Jordi Graells. Del pròleg de Entre una pell i l'altra, l'horitzó. Barcelona: La Magrana, 1978, p. 10-15)